dimecres, 12 de setembre de 2012

ESPERANÇA


Miquel era un home d'hàbits i costums, no li agradaven les sorpreses.

Aquella vesprada-nit a la vella sala de cine, el final de la pel·lícula l'havia deixat pegat a la butaca sense alé. Portava mes de deu anys visionant este film amb regularitat, bé en alguns cinemes de la resistència cultural on el continuaven reposant, bé en algun visionat ocasional a cineforums oxidats o, en la majoria de les ocasions, a sessions individuals i onanistes d'autoconsum casolà.

"Repudia", la pel·lícula, narrava amb agilitat i elegància extrema la batalla sense quarter entre la "objectivitat" i la "subjectivitat".

El bàndol del "ésser objectiu" amb el suport unànime i generalitzat de qualsevol societat civilitzada, defenia els seus postulats i qualitats amb les armes de la globalitat i l'acceptació massiva i mediàtica.
Ser "objectiu" en eixa guerra comportava relativitzar-ho tot a l'objecte en si mateix, amb independència de la pròpia manera de pensar o sentir. Existir independentment a la consciència arribant a ser desinteressat i, inclús, desapassionat.
Amb estos atributs s'obtenia l'aplaudiment generalitzat, incloent el suport públic de la hipocresia mes rància i els seus rerefons mes interessats.

Enfront, la multitud "subjectiva", duia totes les de perdre. Quan es pertany o s'és relatiu al subjecte en oposició al món exterior, no es tenen molt bones perspectives d'obtindre el beneplàcit universal. Actuar i lluitar en aquella batalla fosca, la dels temps de les mentides quotidianes i acceptades així com la mal dissimulada lluita de classes i interessos, i fer-ho amb les armes forjades en la pertinença al propi mode de pensar o de sentir i no a l'objecte en si mateix, al fonament personal lligat als sentiments, era clarament una batalla perduda.

La "subjectivitat" pública no estava ben vista, ni per uns ni per altres, mes que després els seus preceptes foren els mas usuals i utilitzats.
Així és que, com no podia ser d'una altra manera, la "objectivitat" s'alçava una i altra vegada guanyadora d'una guerra injusta i descompensada.

Però aquella vesprada-nit el final de la pel·lícula va ser diferent. Miquel va observar acatxapat al seu seient com el "ésser subjectiu", amb la força de la repulsió i el cansament, amb l'energia que dóna la desesperació davant de les contínues injustícies velades amb "objectivitats" de baix calat i interessos mal disimulats, obtenia una victòria contundent.

No ho podia creure, havia vist aquella pel·lícula mes de trenta vegades als últims anys i mai hi haguera sospitat un final així.

Ja en casa, encara obnubilat i extenuat per la sorpresa, es relaxava i acomodava entre precisos glops a un bon vi de la Ribeira Sacra i les delicatessen en forma de porcions d'uns opulents formatges Stilton anglés i Gouda holandés.
Havia arribat a la conclusió que eixe final, el nou final, li agradava mes que el tantes vegades vist abans però sobretot, i això era el mes sorprenent, que el feia mes feliç.

Després d'un últim i llarg glop de vi, havia decidit no tornar a vore cap altra vegada eixa pel·lícula i en veu alta va ofrenar la frase que ressonà amb reverberació per tot el menjador com un laude celestial, eslògan adoctrinant o veredicte final:

"No es parle mes".