dijous, 7 d’octubre del 2010

EL SILENCI I LA MÚSICA

Tinc el cos replet d'una erupció amb granellades de silenci. Porte uns anys refregant-me en ella i disfrutant el plaer dels seus picors. M'agrada el silenci, no ho puc negar, la infecció vírica que em va enganxar a ell ja fa un temps ha anat incrementant els seus símptomes progressivament i intensificant les meues dependències.

Alguns dels meus plats favorits al menú de l'existència són els passejos en solitari, assaonats amb silencis absoluts o camuflats entre els sons de baixa freqüència de la natura. Em molesten força les estridències i molt llunyanes queden aquelles volences de joventut cap al sarau social, la cridòria colectiu-festiva o les contundències decibèliques.

I per contra, ai per contra...



...no concep un món sense música. Jornada a jornada augmente el llistat de prescindibles en un present que, cada volta, m'agrada menys. Però les cançons de cada dia, les de sempre, les emergents i, sobretot, aquelles que m'emocionen per primera vegada, se'm presenten com l'ungüent indefugible en la recerca de la lògica.

El silenci i la música, un altre tros del pastís de la meua contradicció.



Esta nit sonaran estes cançons a València, esta gent lluirà la seua experiència en directe i, encara, la meua nula voluntat em fagocita d'estos actes (mes que les sinèrgies i el cap se m'adrecen cap a ells).

4 comentaris:

Xavier Aliaga ha dit...

No hi ha contradicció: apreciem la música perquè apreciem els silencis. Hi ha moments per a cada cosa. Odie el soroll estúpid. Per això fa temps que evite els trens de rodalia.

A Alemanya l'experiència del tren és deliciosa. Remors quasi imperceptibles, converses en veu molt baixeta. Dec ser un mal mediterrani.

Cul de sac ha dit...

Així és Xavi, cap contradicció "matemàtica", podriem dir. Però està la contradicció bucòlica, eixa que es retroalimenta i complementa. D'esta parle jo.

Mal mediterrani? millor un cívic de tendència austral. Jo vaig naixer per ací tres mesos després d'haver viscut ma mare 5 anys a Alemanya. Igual, sis mesos de gestació per aquells indrets em van deixar emprempta.

P.D. De lo poquet que taste els rodalies, tan sols he deprés una paraula: AURICULARS !!

Tadeus ha dit...

Bon tema dels Blue Rodeo.

M'adherisc als comentaris: des que existeixen els mòbils, els sorolls presents en els trens de rodalies són molt més antinaturals del que ja eren abans.

Tampoc entenc a la gent que s'encén un cigarret mentre passeja per la muntanya.

Cul de sac ha dit...

Amb els mòbils hem amplificat i ampliat la gama d'estridències als rodalies, al carrer, als bars. Per que no utilitza la gent el mode vibració i silenci? que es queden per a ells soletes els seus sorollets de merda, politons o piuades semblants !!! Es com allò que diu vosté de vegades del fum, per que l'hem de compartir els demés? Cigarrets en càpsula però ja !!!