divendres, 15 d’octubre de 2010

DE DIETES I ALTRES GUSTOS

No ho puc negar sóc un golafre, tinc evidències, un repertori ampli i perllongat de sabors i textures engolides. He tastat quasi de tot en estos anys; persones dolces amb les seues bondats i perfils tendres, de les que mereixen la pena. Són fàcilment masticables i no solen retornar.

També de les salades, farcides de gràcia i "salamero". En excés solen procovar ardor però amb mesura i acompanyades d'un bon beuratge et fan passar les millors estones (abstindre's artistes per a evitar endogàmies gastronòmiques).

Amb les de caràcter agre tens baralla garantida i el "mes agre que una llima" acaba sent l'eslògan de batalla. Mentres, les amargues, practiquen l'autoantropofàgia o, quan estan a dieta, la tricotolomania o tricofagia, ben acompanyada d'un bon licor d'ametla, això sí. No solen compartir amb ningú els seus refregits, i el món sencer, la seua existència, els sap a merda. N'hi ha que inclús acaba menjant-se el propi estómec a colp d'úlcera.

L'halitosi delata de lluny a aquelles de temperament àcid encara que després, en les distàncies curtes, se'ns presenten com exclusives i sorprenents. A pesar de la sensació inicial, de combinació roïna amb la resta o de ser un mal maridatge, són les que solen assolir les mes altes cotes d'originalitat.



De l'umami no puc parlar perquè no he tingut encara l'oportunitat de empassar-me un oriental, encara que el seu principal component, el glutamat monosòdic, em retrau bons records musicals.

Per a acabar, la novetat en la gamma de sabors, l'astringent. Una barreja entre sequedat i amargor, una autèntica perla, xe. Solen deixar-me una finíssima i persistent pel·lícula en el paladar que no elimine ni amb tres-cents col·lutoris de gin-tònic. En excés, molt pesats (com les barriques d'on provenen).

I esta nit, però, el cap de setmana sencer, tornaré a patir la restricció que mes em dol. No podré assaborir eixa delícia que tant m'agrada, que tant estime. La més completa. Una dieta que m'està resultant de lo mes insatisfactòria.
El caràcter absent que em torna boig deixant-me els budells amb el buit de l'enyorança.