dijous, 3 de juny del 2010

UN LLOC EN LA MEMÒRIA

Faig recull de records llunyans, confeccione el llistat d'aquells que m'han marcat, el top de la memòria. Furgant en el passat hui trobe espai per tot allò destacable que no siguen vivències o moments.

No sóc excessivament fetitxista i, per tant, sols apareixen tres o quatre objectes remarcables al llistat. Recorde especialment una jaqueta, un impermeable que ja no tinc i que no sé on va anar a parar. Era d'aquelles de tacte rugós, paregut a la escata però sense tanta capacitat abrasiva. La caputxa era gran i rígida, al més pur estil pescador nòrdic sense bossa o cremallera darrere de la qual resguardar-se. De tirada llisa i llarga tan sols posseïa un parell de butxaques laterals, amplies i sense tancament. Aquella jaqueta em va obrir els ulls a la moda, a la meua moda. Amb ella posada em sentia còmode i modern, tot allò llunyà de ser anodí o ordinari. Convençut del meu estil mod inqüestionable esta peça m'aportava la porció de personalitat que per edat i caràcter no m'atrevia a lluir o, simplement, no tenia. Era reversible, de dos colors que no compartien espai, amb una cara verda i l'altra completament blava.

Des de llavors sempre m'ha atret tot allò reversible. Potser per açò no m'agraden els tatuatges, pel seu caràcter indefugible, per la seua permanència. Potser també per açò no m'agrada la dreta, sí, la dreta, en temps com estos no cal difuminar el seu nom, el seu caràcter, eixe caràcter irreversible que refusa lleis de temperament democràtic o promou altres basades en la intransigència. Amb la llei de l'avortament, amb l'eutanàsia, amb la polèmica sobre la família o els matrimonis gais, lleis o projectes tots que a ells, als feixistes, com a la resta, no els impossibiliten res i en canvi els permeten triar. Les seues alternatives, per contra, tanquen la porta a l'elecció, imposen i anul·len les llibertats.

Per altra banda, pot ser també gràcies a aquella jaqueta, al que va significar per a mi, tampoc no em vaig quedar ancorat en distorsions guitarreres, penjat tan sols de muntanyes decibèliques. Potser a l'adoptar la reversibilitat, al acollir-la, vaig guanyar espai per a disfrutar amb altres estils, amb altres matisos. I açò mereix ser recordat.

3 comentaris:

Xavier Aliaga ha dit...

En un món on s'entesten en difuminar els contorns ideològics a través de l'economia, la taula rasa que ens aliena, està bé que algú recorde on estan les fronteres entre concepcions. Contra els mals temps, bones cançons com aquesta.

Tadeus ha dit...

Molt bona, diria jo. Com sempre, descobrint nous grups amb els mestres. ¿Què seria de mi sense vosaltres?

Cul de sac ha dit...

Xavi, encara queden diferències remarcables entre les denominades ideologies d'esquerra i dreta. M'abellia comentar-ho a manera de denúncia perquè, com vosté molt bé diu, l'economia global està servint d'additiu unificador o almenys això és el que volen fer-nos vore alguns analistes polítics (instrumentalistes, m'agrada denominar-los). La bona música, la que cada u disfruta, és el bàlsam que atenua molts dolors en les nits de dies llargs, en els temps funestos.

Tadeus, els Band of Horses són, per davant de tot, un grup coherent. La seua curta trajectòria ("Everything all the Time" -2006-, "Cease to Begin" -2007- i el recentíssim "Infinite Arms") és un exemple de sinceritat sense pretensions innecessaries. Esta cançó és del seu segon Lp, però volia deixar constància d'ella en el meu humil espai. Jo la considere ja quasi un clàssic. M'alegre que els haja agradat.

Per cert, als dos, en eixe mateix Lp, "Cease to Begin" hi ha una cançó amb el següent títol: Detlef Schrempf. Els sona d'alguna cosa ????