dijous, 17 de juny de 2010

EL PES DE L'IMPOSSIBLE

L'evidència de l'adéu a la joventut va vindre acompanyada d'un gest, d'una imatge. Assegut entre els arbres després d'una bona caminada vaig observar les meues mans i en eixe moment vaig tindre la certesa, es va confirmar el que el DNI feia anys certificava. Fins ahí la meua vida havia sigut un cúmul de celeritats, d'impetuositat. Projectes, aficions, vivències, objectius, tot amalgamat i rodant a plena velocitat, sempre cap avant. Ara, el que busque, el que no m'atrevisc a trobar, és tot el contrari. I és que, en definitiva, la soledat comença a ser bona companyia.

Hui he tornat a vore Into The Wild.