dijous, 9 de setembre de 2010

PREGARIA OBLIDADA (i inútil)

He perdut les papil·les gustatives, no li trobe gust a res. Em cague en la puta testosterona i en la mare que va parir a la dopamina. A la merda la química del romanticisme, el teatre de l'amor, la memòria amb la seua hiperèmia lacerant i la sensibilitat orgànica abrasiva.

Voldria ser inanimat d'ànima, amnèsic cardiomegàlic de perpetuïtat.

Música, trau-me d'este forat una altra vegada!!!

2 comentaris:

Xavier Aliaga ha dit...

Em preocupa la seua dieta química, espere que no siga greu...

Gran cançó, ja que estem...

Cul de sac ha dit...

Un mal moment puntual amic, una indigestió provocada per excessos de tensions, pressions, velocitats i desil·lusions acumulades en els últims anys. Tot açò i algunes postres dels sentiments que ha afegit acidesa al tema. Res excessivament preocupant però molt molest.

Tinc la recepta i no és l´omeprazol, però sé que serà un tractament amarg i llarg. Gràcies per preocupar-te'n.

Fernando Alfaro eixe gran tipo, eixe gran lletrista. La vigència de la seua música, amb Chucho, amb els Surfin Bichos, és inapel·lable. Poca gent en este país ha aconseguit estes cotes de genialitat.