diumenge, 19 de setembre del 2010

FUGIDA (de maduixa i taronja)

Seguint la lògica del desconsol, el manual no recomanat, he pegat a fugir. I com no podia ser d'una altra manera ha sigut una fugida efímera, irrisòria. Dos dies a Barcelona sota l'auspici de les meues pors, divagant en l'anonimat de la gran ciutat i degustant bons i solitaris vins a les seues tavernes entre l'aldarull de cares i gestos desconeguts. Un exercici de descompressió que no em sanarà, però lenifica i oxigena la necrosi de les meues renúncies.

I com bon animal arítmic i hieràtic que sóc a cada moment li busque, per compensació, la seua banda sonora. En esta ocasió m'he permés el luxe de fer-ho a lo gran i en directe, de la mà de Mark Oliver Everett i els seus sequaços. Un concert amb tots els complements que d'Eels es podia esperar.



Tal i com va dir Alondra Bentley, molt correcta en la seua faceta de telonera i encara espantada pel que va definir com el camerino mes pintoresc de la seua vida, és difícil actuar després d'un ventríloc i abans que Eels. Un ventríloc de tercera i música de Judy Garland per a iniciar un concert il·lusionant, no podia ser d'una altra manera amb l'Everett sorprenent-escriptor (Things grandchildren should know) pel mig. Una hora i mitja de repàs a la seua trilogia de l'últim any (Hombre Lobo, End Times i Tomorrow Morning) guarnida amb alguna versió reconfortant (Rolling Stones, The Loovin' Spoonful) i poques cançons dels seus discos consagrats (Beautiful Freak, Electro-shock Blues o Shootenanny!). Un dispendi d'energia positiva i "polos" de maduixa o taronja, sí, així com sona, llançats al públic pel licàntrop ectomorf, com ell mateix es definix en el seu llibre. Una gran nit en general, un magnífic moment per rememorar i superposar a records innecessaris.




I de tornada a casa hores de tren, mes música en els auriculars i l'acceptació de la derrota en la fugida, ben condimentada, això sí, amb el ritu dels viatges, els seus tràfecs i tragins, els efectes transitoris i la gent fugaç. Vitamines amb què alimentar la immersió en la rutina i metabolitzar les pèrdues.

2 comentaris:

Xavier Aliaga ha dit...

Em devora ara mateix una enveja gorrina i insana. És un dels meus preferits.

Cul de sac ha dit...

Em sap greu furgar mes en la ferida, així que tan sols et diré una cosa: ACLAPARADOR, absolutament aclaparador !!!

En la tècnica, el so, posada en escena, criteri, ritme... ens traslladà mes enllà d'un simple concert. Els condiments previs, durant i post concert absolutament made in Mr.E, tan frikis com farcits d'exclusivitat.

L'any passat vaig llegir dos vegades el seu llibre i, ara, ratifique totes i cada una de les impressions de genialitat i peculiaritat que em va transmetre. O no, no ho ratifique, ho amplifique. De lo millor que he degustat al menú musical de la meua vida.