Sense cap dubte, els avanços en la ciència també ens ajuden en l'anàlisi i confirmació del tarannà d'un poble. Un recent estudi de la Universitat de València em clarifica alguns indicis que portava anys rumiant i no em deixaven vore la llum. Així, amb l'ajuda d'este informe, se m'han aclarit definitivament els punts essencials per poder entendre millor el modus vivendi del valencià de a peu (o de a vela llatina).
Primer precepte: Queda perfectament clar per què hi ha tanta gent enganxada al suc d'anguila o l'espardenyà.
Segón precepte: Cau el mite sobre el vessant religiós a les aglomeracions que es produïxen, des de l'albor dels temps, els caps de setmana en l'entrada del Palmar i els seus carrerons. Es demostra empíricament el perquè d'este ritu mil·lenari d'assistència massiva en carro, quadriga, vehicle motoritzat o BMW normatiu, amb camisa de seda desbotonada, polo de marca i actitud mode on bateig o comunió.
Tercer precepte: Es racionalitza l'acte de visita, en parella o trio del gènere masculí, al vàter dels diversos tabernacles o restaurants. En la resta de la península este acte es mostra d'exclusiu caracter femení. Així mateix es desmitifica el teorema sobre l'existència de cacofonies de tipus aspiratiu en alguns d'eixos lavabos.
Quart i últim precepte: Es confirma l'arrelam històric i predomini de la indústria del cànem (Cannabis Sativa) per eixes latituds i, al seu torn, es corrobora la seua consolidació i la deriva del caire tèxtil cap a nous productes de marcat caràcter organolèptic. La fermança d'este empori ha permés durant centúries la bonança, millora del poder adquisitiu i consum del carajillo a punta pala, per part de la classe obrera aborigen.
Nota aclaratoria: Sense desmeréixer el treball de la catedràtica Iolanda Picó i el seu equip he de deixar clar que, setmanes abans al seu inici, un servidor va recopilar la informació necessària per poder avalar tal informe. La prova definitiva en la quadratura del cercle va ser la constatació de la dilatació alarmant en la retina dels ulls oberts com a plats d'un samaruc afectuós (Valencia hispanica "lleponet") que, sense dir ni mu però mastegant xiclet al compàs de tres per quatre, em va observar amb cara de badoc un diumenge de febrer. No vaig voler incloure en el meu informe, per presumible falta de rigor en les proves, els sospitosos moviments de caràcter compulsiu en l'aleta d'una llissa (Liza saliens) al preguntar-me escarotada sobre el dispositiu de radars i controls de la guàrdia civil d'eixe diumenge.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada