dimarts, 7 de setembre de 2010

FUTUR

M'agrada observar a ma mare d'amagades, escodrinyar-li les faccions detingudament mentres ella, en la comoditat de la seua butaca màgica, observa a l'hora, amera, la foto de mon pare. Un altre colp torna a plorar, porta quasi quaranta anys fent-ho. Una imatge o un record provoquen l'arrasisc d'emocions que quatre dècades no han pogut contindre.

I jo no fuig, ja no ho faig. Perpetue la vigència de ser qui sóc, de vindre de qui vinc i de, amb cada any nou que afegir a la memòria, segellar el parentiu. Arrere, molt arrere, van quedant les vergonyes adolescents i les negacions de joventut, les distàncies generacionals que ens semblaven inabordables.

En la cara, en els gestos de ma mare, observe topografiades entre solcs d'arrugues i tènues rierols d'existència les meues volences i carències.

Jo sóc ella, i cada tust de vida hi sóc mes.