dimecres, 1 de setembre de 2010

MORTALS

En trenta anys de la denominada societat de progrés, a este país de dietes idearies polisaturades en tòpics insubstancials, hem aprés a aplicar règims individuals a les bulímies socials o col·lectives. Per obra i gràcia del discutible i jove estat del benestar (tan discutible com el terme "progrés"), hem passat a manejar als nostres majors dependents amb les regles i codis d'un altre estat, el mercantil. Els deixem en mans de "professionals" de l'atenció i l'acompanyament, els recloem en residències públiques, privades, concertades, confiscades i conscienciades. Tot per a poder assolir les nostres obligacions laborals, fiscals, i sucumbir a les comoditats de manual i els seus requeriments.

A més a més, així mantenim la consciència atenuada, sense càrregues excessives, i no caiguem del burro (o no ens importa) en que hem propulsat el carro de les inèrcies a una carrera en la què nosaltres serem els protagonistes necessitats d'ací a uns anys.

En cinc anys una vivenda tutelada, figura aniquilada per l'afany depredador i megalòman de les autoritats polítiques autòctones, una residència de caritat i una altra concertada, m'han permés conéixer molta gent en les visites quasi diàries a ma mare. I en este puzle de cares i gestos falten moltes peces que han anat desapareixent amb regularitat esbalaïdora. La mort en estos espais, entre els residents, es torna admirablement normal, comprensible, d'una senzilla i natural desdramatització que sorprén als nouvinguts.

Al cap em vénen, entre molts altres, el tio Botifarra i el seu coneixement sense additius, Nievetes, el seu bon humor, les seues pors i bondats, Pep "el Sardinero" amb aquells silencis lisèrgics atenuant les ganes de broma i Victor "Cachol", l'últim a anar-se'n, amb eixe caràcter precís, rom i eficaç.

Tots ells, com els que encara hi són, van patir en els seus primers dies de "reclusió" els mateixos mals: la basarda a la falta d'intimitat i les cavil·lacions lacerants pels béns deixats arrere. Tots ells, també, en poques setmanes van acabar amoïnant-se única i exclusivament d'una altra cosa, renunciant a les preocupacions abans citades. Tots acabaren demanant, encara demanen, únicament companyía, la visita dels seus amics, de les seues famílies, el seu únic desig i la seua única font d'esperança. I nosaltres, en uns anys, no serem una excepció.

2 comentaris:

Xavier Aliaga ha dit...

Que necessari recordar estes situacions. Que trist. I efectivament, aquells que arribem passarem per la mateixa solitud.

I la cançó, preciosa.

Cul de sac ha dit...

No ve de pas recordar de tant en tant que alguns models en esta societat són qüestionables. Sobretot quan s'admet el prototip general com a vàlid i tan sols es qüestionen els rèdits econòmics (en lo empresarial i en l'economia familiar). Estes actituds i algunes que altres obligacions autoimposades que pareixen insubstituïbles hui en dia ens impedixen mirar un poc mas lluny, preguntar-nos si alguns d'estos models de convivència són o no bescanviables. Així i tot no hem d'oblidar que el model, en gran manera, tan sols és un reflex del que la ciutadania accepta o desitja, o siga, que tenim el que volem (o ens mereixem, com se sol dir).

Aimee Mann. Una de les meues debilitats. Esta cançó està en el seu millor disc, Bachelor No. 2 or, the Last Remains of the Dodo, i al mateix temps també en la B.S.O. d'eixa magnífica pel·lícula, Magnolia de Paul Thomas Anderson.