Quan el fang ens arriba a la boca potser lo millor és somriure. Llavors passem a ser part del compost, l'embassament de l'argila que ens acaba endurint.
El somriure romandrà, aleshores, fictici i de ceràmica, com l'estigma dels records d'un caràcter extraviat, com l'empremta d'aquelles bondats marcides.
Maduresa. Malícia.
No se si m'agrada en que m'he convertit.
... and la ciénaga just smiled.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada