dilluns, 13 de desembre de 2010

FERIT DE MÚSICA

He aprés a viure en una banda sonora, en un videoclip. Caminar dia a dia per la vida amb el so original té poc d'esperit cinematogràfic o musical, però és el vessant mes natural de la mateixa, el mes pur. Agregar a este camí rutinari l'artificialitat de la música incorpora sensacions impostades que em permeten afegir el pla mitjà, el llarg, el panoràmic o el general al primer pla habitual.



Fa mes o menys un any que faig senderisme amb regularitat. He anat adquirint l'experiència i forma necessària com per a disfrutar en la muntanya, assimilar l'esforç en els desnivells i continuar gaudint del paisatge. Este cap de setmana he incorporat la música al trajecte per primera vegada. L'enquadrament visual que aporta la visera d'una gorra junt amb el tracklist musical de fons d'alguns discos de referència (Hungry Bird de Clem Snide, Being There de Wilco, Shootenanny! de Eels i Narrow Stairs de Death Cab for Cutie) han restat realisme a l'experiència però han afegit eixe succedani de sensacions amb que l'audiovisual em gratifica ja fa anys.

Tal vegada haja perdut realisme en l'intent, no se, però m'agraden tant estes noves perspectives que és probable, molt probable, que repetisca. Ferit de música i mal curat.