Ja fa temps, no se si massa, que em vaig rendir a la música coral. És un d'eixos apartats musicals a què dificilment li trobe entrebancs destacables, siguen quines siguen les seues peculiaritats o característiques. Sempre m'han atret els grups de veus diverses intentant compenetrar-se per a aconseguir la tan desitjada unitat harmònica. I el culpable de la meua afecció, que no afició, és sens dubte el gospel.
No recorde exactament quan em vaig topar de cara per primera vegada amb ell però, des de llavors, se m'activen els ressorts d'atenció en mode extrem quan les meues orelles capten qualsevol tipus de pluralitat vocal amb ressonàncies gospel. Durant un temps vaig estar indagant en este estil i, com a conseqüència d'esta recerca, em vaig trobar amb les aproximacions que havien fet al gènere gentola tan diversa com Johnny Cash o Elvis Presley, la qual cosa va provocar una ramificació en la meua indagació i, per sort, una reduplicació d'esforços amb molt bons resultats per al meu desficiós esperit musical.
Portava uns anys de diàspora coral, de desatenció involuntària, quan per obra i gràcia cinematogràfica i gràcies a la recomanable pel·lícula de l'any 2006 "Thumbsucker", òpera prima del director Mike Mills, vaig descobrir un bon grapat de cançons del grup "Polyfhonic Spree" que em van activar novament els ressorts (sense oblidar la resta de la banda sonora mono-vocal de l'indiscutible Elliott Smith, en la que s'inclou una superba versió del "Thirteen" del desaparegut fa uns dies Alex Chilton).
Des de llavors, sense ser molt incisiu tot siga dit, he tornat a rebuscar pels amagatalls de cada cançó qualsevol mínim matís coral per a analitzar-lo i deglutir-lo sense misericòrdia. I així han anat apareixent, any rere any, noves peces per a completar el meu inacabat i inacabable puzle musical (Des de "Golden Smog" a "Minus Five" passant per quarta i mitja més per no fer la llista massa llarga).
Potser la meua afinitat cap a la complexitat coral vinga donada pel fet del seu esperit de conjunt, per la seua antítesi individual, independentment del resultat final. M'agraden molt els cors que sonen uniformes, complexos i tècnicament brillants, però m'apassionen aquells que sonen a improvisació, rugosos o a cor de taverna. Hi ha mil exemples de veus individuals desafinades o desagradables però mai, mai, he sentit la veu de la gentada en un estadi de futbol desafinant o inconnexa, sempre sona be. Tindrà alguna cosa a vore amb la nostra capacitat auditiva o tan sols serà el triomf de la globalitat?
diumenge, 21 de març del 2010
dijous, 18 de març del 2010
L'ESTRÈPIT I EL SILENCI
Estos dies visc tranquil·lament entre l'estrèpit. L'estrèpit en què també conviuen, entre mossos i abraços, els uns i els altres. Els uns, aquells que cívica o incívicamente s'emboliquen amb l'excusa de la festa, aquells que la disfruten i aquells que la devoren sense compartir la ració amb ningú més. Els partícips i els propietaris de la festa fallera. A uns els atorga un respir, als altres la vènia a la totalitat. La festa com a comodí per a l'irrespectuós.
D'altra banda estan els altres. Els molestos o molestats unten la torrada diàriament amb la melassa de la crítica i supuren les seues ferides amb la inflexible crosta de la intolerància. En esta festa veuen tot allò de ranci i pretensiós que els cega en altres manifestacions semblants, en altres aglomeracions del mateix fragor i sentit similar.
Una fugida en ziga-zaga dels uns i els altres per la senda vedada de la intolerància, un trànsit sense senyalitzar pel codi bàsic del respecte, una batalla d'estilismes lliurada sota la disfressa cridanera de la cultura.
I a mi tot este rebombori habitual, cíclic, em pilla sedat, endormiscat pels efectes d'una despedida, per l'adéu a algú que no se'n va, que es queda. La temuda confirmació del comiat a la persona mes volguda, l'adéu diari a qui quasi ja no conec ni em coneix.
El seu mutisme, els seus dubtes, em ralentitzen i m'afonen i cap estrèpit fester em sacseja la consciència com eixe silenci, el seu silenci.
D'altra banda estan els altres. Els molestos o molestats unten la torrada diàriament amb la melassa de la crítica i supuren les seues ferides amb la inflexible crosta de la intolerància. En esta festa veuen tot allò de ranci i pretensiós que els cega en altres manifestacions semblants, en altres aglomeracions del mateix fragor i sentit similar.
Una fugida en ziga-zaga dels uns i els altres per la senda vedada de la intolerància, un trànsit sense senyalitzar pel codi bàsic del respecte, una batalla d'estilismes lliurada sota la disfressa cridanera de la cultura.
I a mi tot este rebombori habitual, cíclic, em pilla sedat, endormiscat pels efectes d'una despedida, per l'adéu a algú que no se'n va, que es queda. La temuda confirmació del comiat a la persona mes volguda, l'adéu diari a qui quasi ja no conec ni em coneix.
El seu mutisme, els seus dubtes, em ralentitzen i m'afonen i cap estrèpit fester em sacseja la consciència com eixe silenci, el seu silenci.
diumenge, 7 de febrer del 2010
EPÍSTOLA INTER-BLOGAIRE
"Vaig a iniciar ací, i sense cap claredat en la seua continuïtat, un apartat de respostes a entrades d'altres blogs. Una prova per a combinar i interrelacionar entrades d'espais i autors diferents. Va de bo"
(Resposta a l'entrada en el blog "SOTA LA CREUETA" que ací vos enllace)
Senyor Aliaga, bon anàlisi a la globalitat, si senyor. Si no li importa afegiré alguna cosa. I és que amb els anys m'he aficionat a relativitzar les decisions i analitzar-les individual i estadísticament, no amb el cor.
És indubtable que el perllongament en dos anys de l'edat en la jubilació no és una qüestió agradable però hauríem d'afegir alguns factors a la balança per tal de poder sopesar el problema correctament. La mitjana d'edat en este país per a incorporar-se al treball ha augmentat molt en els últims quinze anys, a pesar d'eixe sector de població quasi adolescent (16-19 anys) que ha incrementat la ràtio de treball (probablement un reflex del fracàs en les polítiques educatives). Este augment en la mitjana d'edat d'incorporació ja ens dóna una pista; els ingressos per cotitzacions comencen mes tard i duren menys anys. (menys ingressos)
La mitjana de vida espanyola ha crescut també considerablement, amb lo qual podem apuntar una segona cosa; els pensionistes, que no cotitzen i suposen una despesa a les arques de l'estat, cada vegada duren mes, i que així continue, amb el conseqüent increment en el cost de manteniment. (mes despeses)
El percentatge de pensionistes front al de persones "cotitzants" es dispara any a any a favor dels primers. Cada vegada hi ha mes gent que no contribuïx en les cotitzacions respecte als que si ho fan. (mes despesa a repartir entre menys ingressos).
Així i tot, li he de dir que jo tampoc estic d'acord amb la mesura del govern (que per cert, també afecta als empresaris), però afegiré altres motius;
Els ingressos que suposarà este augment no es necessitarien si afegírem al seu llistat de motius altres com "l'optimització en la gestió de l'estat o organismes públics". Quant guanyaríem si els costos en infraestructures, per exemple, foren els que realment es projecten i no el desgavell de resultat final que es presenta una i altra vegada. Quant guanyaríem si a l'austeritat en les administracions afegírem la productivitat laboral (tan necessària, també, en l'àmbit privat). Esta productivitat no és tan sols responsabilitat dels gestors, públics o privats, si no també del treballador. La tan concorreguda, però real, implicació i responsabilitat social que en este país fa perla per totes bandes. (Segona referència a l'educació).
Amb quasi un 20 % del treball en Espanya realitzant-se en negre, sense aportar res a les arques de l'estat, ens estem plantejant altres solucions per a augmentar els ingressos? Si tenim el llop en la porta de casa. Entenc algunes de les circumstàncies que porten a molta gent a treballar en negre, inclús quan cobren l'atur, però, què pensaran les altres empreses, o autònoms, que estan perdent volum de treball per este mercat alternatiu i deslleial?
La decisió del govern em pot paréixer roïna, però no covard o mal encaminada. Opine que esta pot ser la llosa que els lapide definitivament però estan anticipant-se a un problema seriós que, potser, ja no tinga una altra solució. Els canvis estructurals no solen ser excessivamente ràpids, si és que arriben,per lo tant qualsevol mesura tardarà encara a ser productiva i el forat ja està fet per als pròxims quinze anys.
Em pareix tan criticable l'actitud del govern com la dels sindicats. Estos han romàs amagats els últims anys sense eixir del cau a pesar dels índexs de desocupació, sense el mes mínim alçament de veu. I ara per una decisió, important però una no ho oblidem, ixen del forat, amb les urpes esmolades i llançant-se a la jugular.
Estaria bé, molt bé, que en este país analitzàrem els problemes i es negociaren les solucions amb la informació (dades, xifres contrastades, resultats) damunt de la taula i públicament, sense cortines velades. La postura de sindicats, govern, oposició i empresariat seguix pareixent-me pueril i, per damunt de tot, còmoda i molt simple. Necessitem tindre un debat públic en el que la gent del carrer siga partícip, amb dades, no amb collons. Però ací tornem a topar amb la falta de bona educació, d'educació en general. Esta és la tercera i última referència al problema educatiu (i este si que és estructural) i, sens dubte, ací tenim el germen de la malaltia. La solució, no ens enganyem, ens concernix a tots, polítics i ciutadans.
(Resposta a l'entrada en el blog "SOTA LA CREUETA" que ací vos enllace)
Senyor Aliaga, bon anàlisi a la globalitat, si senyor. Si no li importa afegiré alguna cosa. I és que amb els anys m'he aficionat a relativitzar les decisions i analitzar-les individual i estadísticament, no amb el cor.
És indubtable que el perllongament en dos anys de l'edat en la jubilació no és una qüestió agradable però hauríem d'afegir alguns factors a la balança per tal de poder sopesar el problema correctament. La mitjana d'edat en este país per a incorporar-se al treball ha augmentat molt en els últims quinze anys, a pesar d'eixe sector de població quasi adolescent (16-19 anys) que ha incrementat la ràtio de treball (probablement un reflex del fracàs en les polítiques educatives). Este augment en la mitjana d'edat d'incorporació ja ens dóna una pista; els ingressos per cotitzacions comencen mes tard i duren menys anys. (menys ingressos)
La mitjana de vida espanyola ha crescut també considerablement, amb lo qual podem apuntar una segona cosa; els pensionistes, que no cotitzen i suposen una despesa a les arques de l'estat, cada vegada duren mes, i que així continue, amb el conseqüent increment en el cost de manteniment. (mes despeses)
El percentatge de pensionistes front al de persones "cotitzants" es dispara any a any a favor dels primers. Cada vegada hi ha mes gent que no contribuïx en les cotitzacions respecte als que si ho fan. (mes despesa a repartir entre menys ingressos).
Així i tot, li he de dir que jo tampoc estic d'acord amb la mesura del govern (que per cert, també afecta als empresaris), però afegiré altres motius;
Els ingressos que suposarà este augment no es necessitarien si afegírem al seu llistat de motius altres com "l'optimització en la gestió de l'estat o organismes públics". Quant guanyaríem si els costos en infraestructures, per exemple, foren els que realment es projecten i no el desgavell de resultat final que es presenta una i altra vegada. Quant guanyaríem si a l'austeritat en les administracions afegírem la productivitat laboral (tan necessària, també, en l'àmbit privat). Esta productivitat no és tan sols responsabilitat dels gestors, públics o privats, si no també del treballador. La tan concorreguda, però real, implicació i responsabilitat social que en este país fa perla per totes bandes. (Segona referència a l'educació).
Amb quasi un 20 % del treball en Espanya realitzant-se en negre, sense aportar res a les arques de l'estat, ens estem plantejant altres solucions per a augmentar els ingressos? Si tenim el llop en la porta de casa. Entenc algunes de les circumstàncies que porten a molta gent a treballar en negre, inclús quan cobren l'atur, però, què pensaran les altres empreses, o autònoms, que estan perdent volum de treball per este mercat alternatiu i deslleial?
La decisió del govern em pot paréixer roïna, però no covard o mal encaminada. Opine que esta pot ser la llosa que els lapide definitivament però estan anticipant-se a un problema seriós que, potser, ja no tinga una altra solució. Els canvis estructurals no solen ser excessivamente ràpids, si és que arriben,per lo tant qualsevol mesura tardarà encara a ser productiva i el forat ja està fet per als pròxims quinze anys.
Em pareix tan criticable l'actitud del govern com la dels sindicats. Estos han romàs amagats els últims anys sense eixir del cau a pesar dels índexs de desocupació, sense el mes mínim alçament de veu. I ara per una decisió, important però una no ho oblidem, ixen del forat, amb les urpes esmolades i llançant-se a la jugular.
Estaria bé, molt bé, que en este país analitzàrem els problemes i es negociaren les solucions amb la informació (dades, xifres contrastades, resultats) damunt de la taula i públicament, sense cortines velades. La postura de sindicats, govern, oposició i empresariat seguix pareixent-me pueril i, per damunt de tot, còmoda i molt simple. Necessitem tindre un debat públic en el que la gent del carrer siga partícip, amb dades, no amb collons. Però ací tornem a topar amb la falta de bona educació, d'educació en general. Esta és la tercera i última referència al problema educatiu (i este si que és estructural) i, sens dubte, ací tenim el germen de la malaltia. La solució, no ens enganyem, ens concernix a tots, polítics i ciutadans.
divendres, 5 de febrer del 2010
JO, YO
He vist ara la pel·lícula "Yo" del director Rafa Cortés, estrenada al 2007, i m'ha agradat, m'agradat molt. Este film va passar sigil.losament pels cines nacionals obtinguent una minsa atenció per part de la crítica cinematogràfica. No obstant això, la seua carrera en l'estranger está plagada de lloances. Ha sigut seleccionada per a mes de cinquanta festivals, en Rotterdam va obtindre el premi de la crítica internacional, en Cannes el de pel·lícula revelació de l'any i els índexs d'assistència als cines on s'ha projectat són boníssims. Tot açò enfront a la mínima repercussió obtinguda en Espanya (tan sols es van fer cinc còpies per a estrenar). Per què esta diferència de criteri entre els d'ací i els d'allà?
L'òpera prima de Rafa Cortés, amb guió firmat conjuntament pel director i l'actor protagonista de la mateixa, Álex Brendemül, m'ha paregut una obra inquietant i fortament suggeridora. Esta història deambula pendulant entre les parcel·les sense vedar del thriller psicològic, la introspecció i l'humor absurd, per a arredonir una obra final enigmàtica i heterogènia. I és esta, l'heterogeneïtat, la característica que mes m'agrada de la pel·lícula, la capacitat que té de traslladar al públic eixa possibilitat de fer la seua pròpia interpretació, deixant-la oberta a cada espectador.
Sí, a mi m'ha agradat, m'ha agradat molt.
Perquè la reiteració en individualitzar la meua opinió? Tal vegada siga una resposta a les creixents actuacions en el front de la monopolització dels gustos. M'explique; És evident que en el món de la política torna a estar de moda allò de "lo que a mi m'agrada és lo bo" deixant de banda la tan important diferència de criteris i, sobretot, el pluralisme o l'acceptació de la diversitat. A nivell casolà, dins d'estos foguers de connexió virtual en què s'han convertit els blogs, ocorre una cosa semblant. Es tendix a criticar, generalment amb males formes, qualsevol opinió que no estiga dins dels parametres d'acceptació del què critica. No hi ha treva, si una escena de pel·lícula clàssica no és del grat del criticant, passa a ser "garrula" i als que l'exalcen se'ls postil·la de mitòmans passats de moda que promulguen el bon rotllo. No es pot acceptar que a algú li agrade el cinema clàssic, amb tots els seus edulcorants i les seues faltes de credibilitat. No, ací tot ha de ser cru i real, com a la puta vida, no hi hi ha cabuda per a res mes. Sota la senyera del "dret a opinar" es camufla una animadversió manifesta a tot el que no "ens agrade". L'acceptació d'altres gustos queda fora de qualsevol codi de conducta.
El mateix ocorre en l'espai musical, on la monopolització del gust passa, inclús, a oficialitzar-se. Per estes andoles és molt freqüent vore anuncis de sessions de música "de los 80's", ara anomenada "Revival". La realitat d'estes sessions, d'estes compilacions, no és una altra que la d'un estil molt concret de música, inclús m'atreviria a dir d'un llistat específic de cançons, i tot açò molt distant de la complexitat d'estils i la varietat de grups que van englobar eixa dècada, excloent qualsevol nota discordant amb eixos pírrics llistats. En els huitanta no van existir Sonic Youth, R.E.M., The Smiths, Hüsker Dü, Jesus & Mary Chain, Dinosau Jr, The Replacements, The Pixies, Stone Roses o Mudhoney, per a ser concrets. Però tampoc van ésser, sembla ser, A-ha, Alphaville, Cyndi Lauper, Enya, Europe, Jean Michael Jarre, Mike Oldfield, Modern Talking, The Police, Dire Straits, Status Quo, Roxy Music, Ultravox, Supertramp, Bananarama, Pet Shop Boys, Psychedelyc Furs, Aerosmith, Bon Jovi, Culture Club, The Buggles, Eurythmics, Frankie goes to Hollywood, Chicago, Scorpios, Metallica, Talk Talk, Tears for fears, U2, Human Leage, The Pretenders, Kool & the gang, Madness o el mateix Michael Jackson. Tots estos i molts mes, perquè no se'm puga acusar de sectari o modernet, i centrant-nos en la denominada música popular.
JO no vull cenyir-me a cap llistat, JO no desitge mopolitzar cap gust, JO respecte els gustos dels altres, JO...
YO.
diumenge, 24 de gener del 2010
PORCIONS DE MI (IV)
DOLÇA DISPOSICIÓ
Ja quasi no recorde a ma mare, a la mare en què recolzar-me, a la mare suport. Passats a penes quatre anys, per trobar la seua imatge he de rebuscar entre l'embolic de la memòria fugida. Algun retall d'un passat inpersistent, gairebé inexistent, se'm planta fugaçment al davant per retrobar-me amb la figura maternal, la que em va criar, la que va monopolitzar la meua vida i em va brindar dedicació exclusiva. Un degoteig d'esforços en blanc i negre, una constant de preocupació per mi amb un únic objectiu; aconseguir el que ella mai va tindre.
I ara, després d'este temps, tan sols tinc una xiqueta, somrient i somnolent, una xiqueta amb una única exigència, passar el temps amb mi, disfrutar del dia a dia i captivar la meua atenció. Una trombosi, una operació de cor, hipotiroïdisme, hipertensió i una demència d'avançament mitjà. Principi d'alzheimer i una operació de cataractes per davant, una nova vida amb un parell de residències conegudes i la tornada al "cole" (així definix ella la seua assistència al centre d'atenció d'alzheimer), però res obnubila el seu somriure, la seua exigència. Esta setmana complix anys i tan sols em demana un dinar amb la família. Setanta-nou, i que dure.
Ja quasi no recorde a ma mare, a la mare en què recolzar-me, a la mare suport. Passats a penes quatre anys, per trobar la seua imatge he de rebuscar entre l'embolic de la memòria fugida. Algun retall d'un passat inpersistent, gairebé inexistent, se'm planta fugaçment al davant per retrobar-me amb la figura maternal, la que em va criar, la que va monopolitzar la meua vida i em va brindar dedicació exclusiva. Un degoteig d'esforços en blanc i negre, una constant de preocupació per mi amb un únic objectiu; aconseguir el que ella mai va tindre.
I ara, després d'este temps, tan sols tinc una xiqueta, somrient i somnolent, una xiqueta amb una única exigència, passar el temps amb mi, disfrutar del dia a dia i captivar la meua atenció. Una trombosi, una operació de cor, hipotiroïdisme, hipertensió i una demència d'avançament mitjà. Principi d'alzheimer i una operació de cataractes per davant, una nova vida amb un parell de residències conegudes i la tornada al "cole" (així definix ella la seua assistència al centre d'atenció d'alzheimer), però res obnubila el seu somriure, la seua exigència. Esta setmana complix anys i tan sols em demana un dinar amb la família. Setanta-nou, i que dure.
diumenge, 10 de gener del 2010
EL BLINDATGE IMAGINARI
Havia descobert alguns minúsculs plaers amb els trenta ja complits i estos s'havien tornat irrenunciables. Els moments en la cantina "La Mutualidad" sota l'auspici d'Amalia, la propietària, i la complicitat de l'aroma del café eren la seua vàlvula d'oxigen setmanal. L'ambient, sosteniblement carregat amb el fum del tabac, els murmuris d'alt voltatge sense arribar a l'estridència, els jocs amb la crema del café i, sobretot, les converses. S'havia enganxat a la gent que acudia a la cantina i als seus col·loquis, al tractament maternal que li dispensava el caràcter (i el físic) robust d'Amalia i es complaïa amb cada racó d'aquell local.
Eixa vesprada oscilava entre una lectura intermitent, habitual en aquella tauleta individual que ja considerava seua, i el tafaneig a la conversa de la taula del costat. Tres clients dels de costum xarraven sobre la transcendència o no de la literatura actual, de la seua literatura, adobant el discurs amb una amalgama enriquidora de detalls tècnics, de dades, de cultura. Una demostració expositiva i de coneixements que van fer ressorgir en ell ansietats i anhels, provocant un estat de hiperventilació memorística. En uns segons el seu cap deambulava, una altra vegada, pels verals de quinze anys enrere.
Expedito, el seu nom. Ahí començaven algunes de les seues flaqueses. Els seus pares, d'hilarant fe catòlica combinada amb una creença ferma en el pragmatisme capital, així l'havien anomenat per ser el nominal del patró de les causes justes i urgents. Perquè anar-ne amb embuts? Expeditivament, directe i concís, sense borumballa.
Eixe nom fou per ell la primera pedra en la térbola senda de la sociabilitat. La resta ho completava una timidesa extrema. Els primers mesos a l'institut van certificar la derrota i des de llavors es va dedicar a evocar els seus desitjos. Fent honor a un dels altres atributs del seu nom, va expedir amb rapidesa la seua realitat i es va endinsar en un món de fabulacions. Absorbia i observava totes les revistes de cine i música possibles, tots els vídeos disponibles, tots els concerts al seu abast, fent seus els èxits dels altres. Coneixia al detall lo últim en la música indie i imitava el seu estilisme a la perfecció però tot això abonant el preu de la renúncia en la seua formació. Als díhuit ja treballava en una factoria automobilística i continuava acumulant aspiracions de vides alienes, preocupant-se tan sols per la seua imatge. Així, després de deu anys, havia polit un estil propi impecable amb una banda sonora àmplia i suggeridora. Una dècada sensera dedicada a conformar una cuirassa, això si, de lo mes chic.
Ara, ja en la trentena, havia expedit aquelles dèries, aquelles tribulacións i ell, Expedito, ho donaria tot per estar en eixa conversa a tres bandes de la taula del costat.
Eixa vesprada oscilava entre una lectura intermitent, habitual en aquella tauleta individual que ja considerava seua, i el tafaneig a la conversa de la taula del costat. Tres clients dels de costum xarraven sobre la transcendència o no de la literatura actual, de la seua literatura, adobant el discurs amb una amalgama enriquidora de detalls tècnics, de dades, de cultura. Una demostració expositiva i de coneixements que van fer ressorgir en ell ansietats i anhels, provocant un estat de hiperventilació memorística. En uns segons el seu cap deambulava, una altra vegada, pels verals de quinze anys enrere.
Expedito, el seu nom. Ahí començaven algunes de les seues flaqueses. Els seus pares, d'hilarant fe catòlica combinada amb una creença ferma en el pragmatisme capital, així l'havien anomenat per ser el nominal del patró de les causes justes i urgents. Perquè anar-ne amb embuts? Expeditivament, directe i concís, sense borumballa.
Eixe nom fou per ell la primera pedra en la térbola senda de la sociabilitat. La resta ho completava una timidesa extrema. Els primers mesos a l'institut van certificar la derrota i des de llavors es va dedicar a evocar els seus desitjos. Fent honor a un dels altres atributs del seu nom, va expedir amb rapidesa la seua realitat i es va endinsar en un món de fabulacions. Absorbia i observava totes les revistes de cine i música possibles, tots els vídeos disponibles, tots els concerts al seu abast, fent seus els èxits dels altres. Coneixia al detall lo últim en la música indie i imitava el seu estilisme a la perfecció però tot això abonant el preu de la renúncia en la seua formació. Als díhuit ja treballava en una factoria automobilística i continuava acumulant aspiracions de vides alienes, preocupant-se tan sols per la seua imatge. Així, després de deu anys, havia polit un estil propi impecable amb una banda sonora àmplia i suggeridora. Una dècada sensera dedicada a conformar una cuirassa, això si, de lo mes chic.
Ara, ja en la trentena, havia expedit aquelles dèries, aquelles tribulacións i ell, Expedito, ho donaria tot per estar en eixa conversa a tres bandes de la taula del costat.
diumenge, 3 de gener del 2010
PORCIONS DE MI (III)
ANY NOU, JUÍS PENDENTS.
Un dels meus comptes pendents per a este any nou passa pels jutjats. Alguna que altra vegada, per allò de les obligacions laborals, ja he hagut de declarar davant d'un jutge i enguany espere tornar a fer-ho. Dic espere perquè jo, o millor dit la meua empresa, és la part agreujada i quan s'està en eixa posició la lentitud de la justícia per estos verals no és precisament una ajuda.
Testificar. Sempre havia relacionat eixa paraula a ser testimoni o a donar testimoniatge i, encara que açò també pareix vàlid, l'origen del vocable és mes correcte quan fa referència als "testimonis xicotets" (testis culus). Pareix ser que els romans juraven dir la veritat estrenyent-se els testicles amb la mà dreta. Així mateix, en els conclaves cardenalicis per a l'elecció del nou Papa, un cardenal pertanyent al citat conclave li tocava els genitals a l'elegit per a testificar l'autenticitat en la seua masculinitat i evitar així el possible frau de triar una dona.
Estant així les coses, la veritat és que no tinc massa esperances d'eixir ben parat en estos juís pendents i tenint en compte la lentitud i garantisme de la justícia en este país sóc conscient que molt poc, o res, trauré d'ells en positiu. Almenys seria una ajuda recuperar estes sanes costums del passat i, així, el que declare segur de la seua innocència i bon fer podrà disfrutar tranquilament d'un agradable palp de genitals. El infractor que delinquix rebrà, en canvi, una bona tocada d'ous.
El que no es consola és per que no vol. Bon any a tots.
Un dels meus comptes pendents per a este any nou passa pels jutjats. Alguna que altra vegada, per allò de les obligacions laborals, ja he hagut de declarar davant d'un jutge i enguany espere tornar a fer-ho. Dic espere perquè jo, o millor dit la meua empresa, és la part agreujada i quan s'està en eixa posició la lentitud de la justícia per estos verals no és precisament una ajuda.
Testificar. Sempre havia relacionat eixa paraula a ser testimoni o a donar testimoniatge i, encara que açò també pareix vàlid, l'origen del vocable és mes correcte quan fa referència als "testimonis xicotets" (testis culus). Pareix ser que els romans juraven dir la veritat estrenyent-se els testicles amb la mà dreta. Així mateix, en els conclaves cardenalicis per a l'elecció del nou Papa, un cardenal pertanyent al citat conclave li tocava els genitals a l'elegit per a testificar l'autenticitat en la seua masculinitat i evitar així el possible frau de triar una dona.
Estant així les coses, la veritat és que no tinc massa esperances d'eixir ben parat en estos juís pendents i tenint en compte la lentitud i garantisme de la justícia en este país sóc conscient que molt poc, o res, trauré d'ells en positiu. Almenys seria una ajuda recuperar estes sanes costums del passat i, així, el que declare segur de la seua innocència i bon fer podrà disfrutar tranquilament d'un agradable palp de genitals. El infractor que delinquix rebrà, en canvi, una bona tocada d'ous.
El que no es consola és per que no vol. Bon any a tots.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)