diumenge, 24 de gener de 2010

PORCIONS DE MI (IV)

DOLÇA DISPOSICIÓ

Ja quasi no recorde a ma mare, a la mare en què recolzar-me, a la mare suport. Passats a penes quatre anys, per trobar la seua imatge he de rebuscar entre l'embolic de la memòria fugida. Algun retall d'un passat inpersistent, gairebé inexistent, se'm planta fugaçment al davant per retrobar-me amb la figura maternal, la que em va criar, la que va monopolitzar la meua vida i em va brindar dedicació exclusiva. Un degoteig d'esforços en blanc i negre, una constant de preocupació per mi amb un únic objectiu; aconseguir el que ella mai va tindre.

I ara, després d'este temps, tan sols tinc una xiqueta, somrient i somnolent, una xiqueta amb una única exigència, passar el temps amb mi, disfrutar del dia a dia i captivar la meua atenció. Una trombosi, una operació de cor, hipotiroïdisme, hipertensió i una demència d'avançament mitjà. Principi d'alzheimer i una operació de cataractes per davant, una nova vida amb un parell de residències conegudes i la tornada al "cole" (així definix ella la seua assistència al centre d'atenció d'alzheimer), però res obnubila el seu somriure, la seua exigència. Esta setmana complix anys i tan sols em demana un dinar amb la família. Setanta-nou, i que dure.








4 comentaris:

el funambuliste ha dit...

i per molts anys, amic! és el post més bonic que tens al cau...

refelet ha dit...

Moltes felicitats a la mare i també al fill!

Cul de sac ha dit...

Si el post es bonic serà per la "prenda" que lluïx a les fotos. Moltes gràcies a tot dos.

Xavier Aliaga ha dit...

Bonic de veritat, sí senyor, humanitat i tendresa a cabassades. Felicitats