AL·LEGAT EN LA MEUA DEFENSA (sense acusació prèvia)

Saramago al seu dia comentant l'"Assaig sobre la ceguera" ja ho va asseverar: la realitat quotidiana ens diu que no podem ser optimistes, i jo no ho sóc, però definitivament només els pessimistes poden canviar el món.

Jo afegiré, a més, que el pessimisme és la meua forma d'afrontar la vida però que, per això, per ser un pessimista germinal, no tinc per que ser una persona trista o covard.

Estic una miqueta fart de tant d'optimista crònic que no encara la realitat, que s'amaga entre somnis i il·lusions sense entrar a analitzar-les, sense sospesar els pros i els contres de cada decisió. He vist a molts, massa, desaparéixer en la seua desesperació per no descompondre correctament una elecció anticipadament i deixar-se endur pel corrent d'optimisme entusiasta inversemblant.

La comoditat d'eixe optimisme desgavellat és el coixí perfecte per a tantes pors. El matalaf ergonòmic en que acomodar els contratemps i bressolar les complicacions, tapant-les ben tapadetes perquè no vegen la llum i es ventilen les dificultats.
I això sí es covardia.

Sí, sóc pessimista i moltes vegades, a pesar dels obstacles en el camí, a pesar d'uns últims temps farcits de pèrdues, problemes i desil·lusions, encara sóc víctima de la carcallada fàcil. Continue sent capaç d'embastar un discurs atibacat de bon humor i disparar desficacis o ironia amb tir fàcil.

No em cal formalizar la meua part alegre dia a dia. Ni ací, en este espai mes sobri per trajectòria que per premeditació, ni en qualsevol altre canal en què puga oferir les meues opinions.

La quota que pague per este al·legat és deguda en part a l'excés de fonts d'informació en què bec ultimament. Este Cau també es mereix un argument en la seua defensa, mes que siga tan sols per la meua part.

Encara em queda molt de què parlar, molt per escriure, i amb la safata del pessimisme com a base, tot el que vinga de bo sempre s'assaborirà millor.

SÍ, PESSIMISTA... i lleig, i remugador, i histriònic, i xarrador, i vehement, i inquiet, i desficiós, i tantes altres coses.
 

UN GÈLID ESTIU

És el que passa en un abril calorós, festiu i processional. Una pasqua de penitència sense contrició, flagell ni penediment du a estes coses. En aquell llit de passió sense compunció, pena ni mortificació, les úniques referències a la setmana santa eren les remors a cau d'orella en el to de la conversa que va prosseguir al joc de la luxúria.
Sonaven a pregàries falsificades, made in Xina.

Parlàvem baixet per no molestar-nos a nosaltres mateixos, per a, probablement, suggerir i no afirmar. Tants dubtes sense exposar es dissimulaven millor entre els murmuris en què còmodament ens instal·làrem eixa nit.
L'amor a poca veu no és cap compromís.

Entre el segon t'estime en do menor que havia llançat i el teu primer esbós de somriure, vas soltar un sospir acalorat. "Uff, quina calor" va sonar amb alguns decibels per damunt de la mitjana, trencant la rutina sonora d'eixa nit i el prefaci d'una frase massa sòbria per a aquell moment, excessiva per a tu.

Em vas obligar a retirar la manta, a guardar-la, i la resta d'aquella nit, d'aquell somni amb disfressa de realitat, va prosseguir amb mes deliris i desitjos, entre carn i esperança, il·lusions, fluids, ossos i insospitades renúncies encara per vindre.

Des d'aquell dia el meu llit seguix sense la manta, albergant-me en les nits entre la fredor de la teua absència. Te vas endur la calor sense desitjar-ho i a mi, ara, m'espera un llarg i fred estiu per davant.

Cerque i recerque mecànicament, sense proposar-m'ho, en aquelles melodies compartides. Cercle els minuts d'aquella nit i els seus records entre els acords suggerits que la vestiren.

I els silencis, els meus silencis, no em resguarden de la gelida derrota.

LA CRISI DES DE FORA (o no)

Fa uns dies que volia escriure sobre la crisi econòmica i matisar algunes coses sense entrar en eixos arbitraris tecnicismes que obnubilen la raó i ens velen la claredat de comprensió. M'havia plantejat fer-ho recuperant la secció "Epistolari interblogaire" per a redimensionar l'opinió que ja vaig donar en el seu dia a la excel·lent entrada que Xavier Aliaga va fer al seu espai.

Pensava parlar del dimoni del deute, eixa maligna figura que tots els mitjans, governs i estaments, nacionals i internacionals, s'han encabotat a criminalitzar i perseguir. Totes les mesures donades i per haver, dignes o indignes, oportunes o injustificades, siguen cruentes o impertinents, totes, van encaminades cap a l'eliminació d'eixe deute per la via ràpida i la devolució dels diners deguts als prestadors de nou encuny que regixen i dirigixen les nostres vides.

El sistema se salvarà i sanejarà si eliminem el deute, proclamen en veu alta, per, a continuació, justificar que amb això tornarà a circular el crèdit i les entitats bancàries donaran fluïdesa a les seues prestacions per a reactivar l'economia estancada. Injectem mes diners públics als bancs perquè açò ocórrega, es continua vociferant.

Així és que la solució al deute passa per llaurar un futur en què ens puguem tornar a endeutar i, pel camí, pagar les quotes necessàries (i les innecessàries) perdent tot allò digne que vam arribar a aconseguir amb cap ni una seguretat de tornar a recuperar-ho.

Mentrestant seguim sense vore als prestadors com el que són, empreses que busquen el màxim rendiment en les seues operacions i que tenen com a únic objectiu aconseguir grans beneficis amb què atraure nous inversors i premiar als seus socis i gestors (en format dividend o salaris de ciència-ficció). No són ni han sigut mai entitats caritatives i sense ànim de lucre. No són, ni mai seran, institucions que vetlen pels drets i el ben estar dels ciutadans o dels estats.

Sent així la cosa la pregunta és la de sempre, i per què han de posseir estes entitats privades, estes empreses, el monopoli de la distribució econòmica en este món? No podrien arribar els diners públics, els que genera la gent i altres empreses, a eixa gent, als estats o a les empreses, per altres vies sense passar pels bancs i entitats financeres?

Fa uns dies que volia escriure sobre la crisi però no m'abellia. Tènia ganes de parlar de certes festes que amb major o menor lògica i sentit, convoquen amics i famílies per a disfrutar de celebracions tan carregades de tradició com incoherència. Així i tot volia parlar d'estos festejos, de la part positiva d'eixos aplecs ara en temps de comunions i sent, com he sigut, partícip en un d'ells.

Però este aplec festiu a què vaig assistir va ser el que va ser, un caldo de cultiu per a les converses sobre els mals moments, una olla a pressió que pujava de temperatura conforme eixes converses anaven incrementant el seu to i especificant els detalls de cada drama familiar. Un dia per a disfrutar va acabar amb moments complicats i màximes tensions. Gent al límit, que ho està passant molt malament, amb problemes psiquiàtrics afegits a tota la càrrega del dia a dia. Policia, metges, atacs d'ansietat i intents d'autoagressió. Pel mig, alguns, intentàvem rebaixar tensions i evitar que els xiquets, els protagonistes del dia, foren conscients d'eixa realitat i pogueren seguir en el seu món de jocs i diversions, gaudint del seu dia.

La veritat és que estos temps i els seus successos no ens deixen pegar-li mos amb certa seguida als pocs bons moments i alegries que encara ens resten.

No volia parlar sobre la crisi, no m'abellia...

DE FICCIONS I PERSONATGES.

Hi ha desitjos o anhels que tan sols aconseguim a través de la ficció. Tots els comptes pendents d'una vida, totes les derrotes, es poden redimir amb la imaginació, bé siga la pròpia o l'aliena.

A través d'un personatge podem accedir a tot allò del que la realitat ens priva. No tinc germans ni mare, no he conegut pare ni fills, no tinc parella i no poques vegades m'he sentit sol, però el cinema m'ha atorgat en moltes altres ocasions la possibilitat de tindre-ho tot, d'accedir a les meues carències o suplantar les faltes per uns minuts, amb el metratge d'una cinta i el temps posterior, el de la ressaca d'una bona pel·lícula, aquell que es presenta mes longeu o efímer segons l'impacte que ens cause l'obra.

En molts personatges de ficció m'he vist a mi mateix i els meus desitjos. Sentir per uns moments tot allò que no tinc, percebre totes eixes sensacions anhelades, fan de la imaginació i el seu poder tot el que són. La cura a tots els dubtes o la resposta a tantes dolençes.

Algunes històries i els seus personatges, però, no arriben a suplir les carències de l'original ni a millorar les seues condicions. Algunes versions tan sols disfressen maldissimuladament el patró que prenen, sense afegir practicament res de nou.

Maurice Tillet va tindre fama i èxit, va ser un home intel·ligent i sensat. Si haguera conegut el personatge basat en la seua persona, probablement no hi hauria envejat res d'ell.

O potser sí?

L'Angel Francés va morir sol i sense família. Si hagués pogut triar alguna característica del personatge de Dream Works, potser hauria volgut estar acompanyat com va aconseguir estar aquell.

O potser m'estic enredant barrejant els anhels equivocadament, els meus pels seus, les seues possibles enyorances i les meues, no se...

 Ja sabeu, allò de la realitat supera a la ficció.

PASSEIG

"Este matí he tret a passejar a les rutines laborals com de costum. En l'acte reflex d'aparcar en cordó pels carrerons del meu poble, hui, tot ha canviat".

Uns ulls i un somriure ocults rere la finestreta fumada d'un cotxe que baixa lentament sotmeten a la meua impaciència i als meus instints que anticipen neguitosos a qui pertanyen, encara a risc d'equivocar-se.

La veu, eixa veu, ve agafada de la maneta de la teua imatge.
Ressonància terapèutica que sona de nou per a atibacar els meus anhels, per a frunzir el suny a la desesperança i combatre preocupacions del dia a dia segur de la victòria.
I tot amb un sol hola.

Dos minuts, un bes en la galta, vint i poques paraules i les mans entrellaçades un alé. Suficient per a desarmar les meues inquietuds d'anar per casa.

Un altre cotxe esperant arrere anticipa la despedida i em retorna al passeig rutinari, el de les incomoditats i els buits.

Sis passos mes avant se'm cau el cel damunt amb tot el pes de les fugides i, novament, camine lent i pesat. La lleugeresa, la teua lleugeresa, torna a ser en temps passat.

La teràpia de l'estima que no arriba, dona ocell.

VIURE

No entenc un món on la gent té por de ser molt estimada.
No m'agrada, és un món de mentida.

-Acció: Hores i hores compartides diàriament a ritme frenètic amb gent i mes gent, tots units pel cordó umbilical de les tecnologies. Hores i hores que no pesen.
GAUDI.

-Contrició: Un murmuri a l'orella, a frec de pell, insinuant estimes de caire irregular, sense condicions, cara a cara, cos a cos. Un llast insuportable.
POR.

Un món de falsedats.



Recupere allò que mai em falla, que mai em frustra. Des de 1971, l'any d'esta actuació, l'any que vaig nàixer
MÚSICA.

PREVISIBLE (o no)

Va haver una època en què em creia imprevisible, uns anys en què plasmava les meues dèries creatives en format iconogràfic, sense a penes lletres. D'aquell convenciment van arribar a quedar proves materials, algun que altre poema visual d'autoria pròpia i dedicatòria estèril.


Amb l'edat m'he tornat previsible i seguir-me el rastre és fàcil. Els meus escrits van deixant un degoteig de lletres que em delaten, produint un conjunt de xicotets tolls d'esperit sanguinolent, quasi amniòtic, cap a on es filtren les meues afliccions i entusiasmes.

Però amb el pas dels anys a banda de la previsibilitat també se m'ha ancorat al caràcter la indiferència. M'importa poc o res com puc arribar a ser de presumible, com em fa de predicible la escriptura.

De fet, si escric, ja fa temps que ho faig no tan sols per a opinar sinó també per necessitat. Em servix de coixí per a amortir les caigudes de tensió en la llum de l'esperança, de fil per a cosir les llàgrimes que les notes negres d'un piano poden arribar a provocar en algú estimat trencant-me l'ànima.
La utilitze com a lubrificant per a desencaixar mes fàcilment les peces que m'oprimixen o com a oxigen en la vàlvula que em connecta a qui vull estar unit.

L'escriptura m'ha permés arribar a on estic hui, transitar entre la claredat i la foscor, agafar-me a la silueta d'uns barrots de llum amagat sota l'ombra del passat i poder avançar.
L'escriptura m'ha consentit viure en clarobscur.

Algú molt estimat em va dir ahir allò de "sempre avant", però per a progressar fa falta soltar llast, ser conscient de que avançant s'obriran per defecte noves perspectives i que no cal aferrar-se a la comoditat del que ara coneixem, a les nostres seguretats d'anar per casa.

Pot ser toca tornar a caminar per la drecera de lo imprevisible.