Reflexionar: considerar nova o detingudament una cosa
Detingudament: amb deteniment
Deteniment: acció de detindre's
Detindre: 1-Acció i efecte de detindre o detindre's. 2-Impedir anar avant, cessar de moure's. 3- Dilació, tardança, proxilitat. 4- Privació provisional de la llibertat, ordenada per una autoritat competent.
Total, Reflexionar = Considerar una cosa sense moure's, sense avançar. Amb dilació i tardança. Privar a esta reflexió provisionalment de llibertat per ordre d'una autoritat competent.
Quina merda açò de reflexionar.
Rock&Roll !!!
dissabte, 21 de maig del 2011
divendres, 13 de maig del 2011
TORTS (quan no imbècils)
Contra l'empatx de crisi en estos últims anys estem aprenent a perbocar pestes com a mètode eupèptic. En privat, això si, sense massa voluntat col·lectiva o social, disparem improperis contra tot allò que es moga en la mira de la responsabilitat, al camp de tir de les culpabilitats.
Però com este país contínua sent un país de torts, de sinistres i destres, de blaus i rojos destenyits, en certes perspectives de la crítica seguim desfocalitzant.
Quasi unànimement, i no sense raó, demonitzem o vilipendiem a aquelles empreses especulatives, bancs o entitats financeres que van iniciar el gir d'aspes de molí per a escampar la merda com a bon ventilador gegant. Arribem a odiar els seus directius de mode personal, com si foren els veïns escandalosos del pis de dalt. Execrem a aquells que continuen cobrant salaris de ciència-ficció i repartint-se dividends poc després d'haver sigut els únics a rebre ajuda pública, la de la butxaca col·lectiva, de forma directa i concisa, sense condicionants.
Al mateix temps girem el cap, quan no aplaudim, a eixes altres empreses (si he dit empreses) que també tenen en les seues plantilles nombrosos assalariats amb ingressos multimilionaris. Aquelles que també han rebut ajudes públiques quasi a fons perdut i que queden exemptes, una i altra vegada, dels seus deures fiscals o contributius sense que per això reben cap sanció ni embargament immediat. Empreses que pareixen jugar una altra lliga, un campionat sense les obligacions que patim la resta i amb el vistiplau generalitzat.
En el dia a dia d'esta insensatesa, a més a més, entronitzem a estos assalariats de xifres impossibles com a déus neoclàssics amb un baló per ceptre i aplaudim bavejants cada un dels seus pestanyetjos.
Un país de perspectives guerxes on el bàlsam del futbol i la seua iconografia es convertix en l'opiaci de major consum, on cada vegada es respira pitjor.
Com diuen a les Canàries, un espai amb un sostre de núvols baixos, entorn boirós i gris, que produïx certa sensació de claustrofòbia. A este fenomen meteorològic allí l'anomenen Panza de Burro.
Ací, i ara, música.
Però com este país contínua sent un país de torts, de sinistres i destres, de blaus i rojos destenyits, en certes perspectives de la crítica seguim desfocalitzant.
Quasi unànimement, i no sense raó, demonitzem o vilipendiem a aquelles empreses especulatives, bancs o entitats financeres que van iniciar el gir d'aspes de molí per a escampar la merda com a bon ventilador gegant. Arribem a odiar els seus directius de mode personal, com si foren els veïns escandalosos del pis de dalt. Execrem a aquells que continuen cobrant salaris de ciència-ficció i repartint-se dividends poc després d'haver sigut els únics a rebre ajuda pública, la de la butxaca col·lectiva, de forma directa i concisa, sense condicionants.
Al mateix temps girem el cap, quan no aplaudim, a eixes altres empreses (si he dit empreses) que també tenen en les seues plantilles nombrosos assalariats amb ingressos multimilionaris. Aquelles que també han rebut ajudes públiques quasi a fons perdut i que queden exemptes, una i altra vegada, dels seus deures fiscals o contributius sense que per això reben cap sanció ni embargament immediat. Empreses que pareixen jugar una altra lliga, un campionat sense les obligacions que patim la resta i amb el vistiplau generalitzat.
En el dia a dia d'esta insensatesa, a més a més, entronitzem a estos assalariats de xifres impossibles com a déus neoclàssics amb un baló per ceptre i aplaudim bavejants cada un dels seus pestanyetjos.
Un país de perspectives guerxes on el bàlsam del futbol i la seua iconografia es convertix en l'opiaci de major consum, on cada vegada es respira pitjor.
Com diuen a les Canàries, un espai amb un sostre de núvols baixos, entorn boirós i gris, que produïx certa sensació de claustrofòbia. A este fenomen meteorològic allí l'anomenen Panza de Burro.
Ací, i ara, música.
dijous, 5 de maig del 2011
INFIDEL UNA VEGADA MES
Van ser quasi tres anys i noranta-huit articles. Un trienni de compromís regular amb l'escriptura que em va assaonar, mes que fóra amb rang menor, en la rutina literària i les seues obligacions. Un periode que em va obrir la ment al dia a dia en la recerca de la idea o el guió amb el que guarnir aquelles pírriques columnes.
Va ser en un mitjà, el periòdic d'àmbit comarcal l'Informador de la Costera, que em va desdonar d'una estranya manera pel que intuïsc com un procés de neo-censura, però eixa és una altra història i potser algun dia la conte ací (o potser no). Així i tot en esta publicació se'm va permetre opinar de cara al públic, amb el meu llenguatge i forma, sobre tot allò que vaig voler durant eixe trajecte de tres anys.
Fa uns dies, rellegint les últimes set o huit xicotetes històries que em van ser publicades, vaig triar esta quasi a l'atzar per a traure-la de nou a la llum eixugant-la en esta finestra. No tinc cap intenció de penjar alguna mes, o de no fer-ho, però em va fer gràcia comprovar que algunes idees de llavors seguixen vigents en el cantó fosc de les meues opinions. Este article va ser editat el 19 de Juliol del 2008 i, aleshores, jo ja era infidel.
INFIDELITAT (en alta fidelitat)
La càrrega dels anys al llom acompanyada d'una resignada solitud petulant, em fan rondar cada vegada més a la vella dama Europa. La meretriu que protegix davall les seues enagües a totes i cada una de les promíscues nacions continentals em porta de cap amb la seua ambigüitat, amb eixa dualitat que si no és un transtorn bipolar la convertix en la millor actriu del món, la més hipòcrita, la més puta.
Venuda al millor postor en les noves subhastes de caràcter borsari, es delecta altiva mentres contínua lluint les seues dos velocitats afillades: l'una, la del progrés, presentada en societat amb orgull, publicitada fins a la sacietat i mostrada com la filla llesta de la família. L'altra, la injustícia, amagada, negada i repudiada, deambula per lúgubres amagatalls sense la pompa i alegria de la seua germana ungida.
La Senyora Europa em regira, em trau de polleguera, m'acollona. Ni la soledat ni el pas del temps són motius suficients per a continuar rondant esta engalipadora. I de nou em llance als braços de l'amant fidel que mai em falla, que em malcria i acarona sense demanar-me res a canvi, que de vegades m'encisa i en altres em desil·lusiona, però que sempre està ahí, acollidora, confortable. La concubina de la què no aconseguisc separar-me fa anys i que encara m'enlluerna. La que complementa a la perfecció els meus monòlegs vitals, les meues tossuderies soliquistes o els meus soliloquis solitaris. La Música.
Esta nit s'ha posat les seues millors gales per a sorprendre'm una altra vegada i, de nou, m'entrellace apassionat amb la damisel·la melodia.
I a la vella Europa... que li donen.
Va ser en un mitjà, el periòdic d'àmbit comarcal l'Informador de la Costera, que em va desdonar d'una estranya manera pel que intuïsc com un procés de neo-censura, però eixa és una altra història i potser algun dia la conte ací (o potser no). Així i tot en esta publicació se'm va permetre opinar de cara al públic, amb el meu llenguatge i forma, sobre tot allò que vaig voler durant eixe trajecte de tres anys.
Fa uns dies, rellegint les últimes set o huit xicotetes històries que em van ser publicades, vaig triar esta quasi a l'atzar per a traure-la de nou a la llum eixugant-la en esta finestra. No tinc cap intenció de penjar alguna mes, o de no fer-ho, però em va fer gràcia comprovar que algunes idees de llavors seguixen vigents en el cantó fosc de les meues opinions. Este article va ser editat el 19 de Juliol del 2008 i, aleshores, jo ja era infidel.
INFIDELITAT (en alta fidelitat)
La càrrega dels anys al llom acompanyada d'una resignada solitud petulant, em fan rondar cada vegada més a la vella dama Europa. La meretriu que protegix davall les seues enagües a totes i cada una de les promíscues nacions continentals em porta de cap amb la seua ambigüitat, amb eixa dualitat que si no és un transtorn bipolar la convertix en la millor actriu del món, la més hipòcrita, la més puta.
Venuda al millor postor en les noves subhastes de caràcter borsari, es delecta altiva mentres contínua lluint les seues dos velocitats afillades: l'una, la del progrés, presentada en societat amb orgull, publicitada fins a la sacietat i mostrada com la filla llesta de la família. L'altra, la injustícia, amagada, negada i repudiada, deambula per lúgubres amagatalls sense la pompa i alegria de la seua germana ungida.
La Senyora Europa em regira, em trau de polleguera, m'acollona. Ni la soledat ni el pas del temps són motius suficients per a continuar rondant esta engalipadora. I de nou em llance als braços de l'amant fidel que mai em falla, que em malcria i acarona sense demanar-me res a canvi, que de vegades m'encisa i en altres em desil·lusiona, però que sempre està ahí, acollidora, confortable. La concubina de la què no aconseguisc separar-me fa anys i que encara m'enlluerna. La que complementa a la perfecció els meus monòlegs vitals, les meues tossuderies soliquistes o els meus soliloquis solitaris. La Música.
Esta nit s'ha posat les seues millors gales per a sorprendre'm una altra vegada i, de nou, m'entrellace apassionat amb la damisel·la melodia.
I a la vella Europa... que li donen.
diumenge, 24 d’abril del 2011
VADE RETRO, SOBRIETAT
"Les discogràfiques exercixen control sobre el producte físic per al que establixen un preu arbitrari, no sobre la música. Abans et deixaven escoltar una cançó gratis en la ràdio perquè comprares el disc. Ara, la idea és que et descarregues el disc sencer perquè t'entren ganes d'anar al concert. Preferisc que algú compre el meu àlbum perquè li agrada la música o el disseny. No que l'adquirisquen, no els agrade, es senten enganyats i acaben avorrint-me".
-Robin Pecknold de Fleet Foxes a El País, 24 de abril-
En l'etern dilema sobre les descàrregues i els drets d'autor una nova pregunta sacseja el debat. Pagar per un producte que no es coneix i que igual acaba per no agradar-nos? En música, cinematografia i literatura ho hem estat fent molts anys però, és açò lògic? El "tot gratuït" no em val, els autors tenen drets innegables pel seu treball però (i ja porte dos) potser hauríem de replantejar-nos el model.
Mai pagaria per una camisa que no m'haguera provat abans per tal de vore si em va bé, per a comprovar que m'agrada. Mai compraria un moble sense vore'l prèviament, sense saber si em complau o no. Parlant en llenguatge musical, fílmic o literari, però (i 3)...
Però: conj. Marca l'oposició entre les dos proposicions o membres que lliga.
Oposició i lligar. Els dubtes continuen.
Diuen que l'excés de serietat o sobrietat en una controvèrsia no és bo per a la salut, la pública i la personal. I com els mals moments també es passen millor rebolcant-se en el bon humor hui remate el tema amb un intent.
Aquell infaust dia de 1979 van entrar en fusió Flash Gordon i els Village People.
-Robin Pecknold de Fleet Foxes a El País, 24 de abril-
En l'etern dilema sobre les descàrregues i els drets d'autor una nova pregunta sacseja el debat. Pagar per un producte que no es coneix i que igual acaba per no agradar-nos? En música, cinematografia i literatura ho hem estat fent molts anys però, és açò lògic? El "tot gratuït" no em val, els autors tenen drets innegables pel seu treball però (i ja porte dos) potser hauríem de replantejar-nos el model.
Mai pagaria per una camisa que no m'haguera provat abans per tal de vore si em va bé, per a comprovar que m'agrada. Mai compraria un moble sense vore'l prèviament, sense saber si em complau o no. Parlant en llenguatge musical, fílmic o literari, però (i 3)...
Però: conj. Marca l'oposició entre les dos proposicions o membres que lliga.
Oposició i lligar. Els dubtes continuen.
Diuen que l'excés de serietat o sobrietat en una controvèrsia no és bo per a la salut, la pública i la personal. I com els mals moments també es passen millor rebolcant-se en el bon humor hui remate el tema amb un intent.
Aquell infaust dia de 1979 van entrar en fusió Flash Gordon i els Village People.
divendres, 22 d’abril del 2011
CRÒNICA D'UNA PAELLA AL SEGLE XXI
El cerimonial profà i pasqual és un dels meus favorits. El ritu de la paella amateur, lúdica i festívola en contraposició a la contrició de la carn i la flagel·lació cristiana amb el seu aparador mediàtic processional. La llum d'una bona brasa de llenya enfront a les cares abrasides per la penitència sense sentit.
Que m'agrada la bona taula no és un secret, tant en la seua faceta de creativitat extrema, els fórmula 1 de la cuina, com en la del costumisme ben realitzat. La cuina tradicional m'agrada, com tot, si està ben feta.
Afegir al bon producte, al resultat final, la manualitat de l'assumpte i la manufactura pròpia rodejada de bon ambient em posa sentimental en grau bava-caient. Amb el factor imaginació fent costat als bons costums es poden aconseguir jornades per a emmarcar, d'aquelles irrenunciables. Ací deixe una mostra del que podríem anomenar com a "Crònica d'una paella al segle XXI".
Producte. El quid de la qüestió.
L'estètica no és, digam... imprescindible !!!
Brases al punt i carn daurada, primers passos i mes bon producte (Tavella, bajoqueta, roget i favetes).
Altre clàssic, la primera picada."Casqueria".
En temps de crisi optimització de recursos...
... amb bons resultats (segona part de la picada).
I la paella a la seua, començant a bullir.
Continuem picant durant el procés. Clàssics indefugibles.
I actualitzem amb alguns extres. Bloody Mary; preparació, producte i resultat. Un bon complement.
La coparticipació és indispensable i mes que recomanable. Genera empaties, bon ambient i alleugerix càrregues. Tots a la cuina...
... tots a les brases. "Paeller connection".
I la paella a la seua, tram final.
Parar taula amb les aportacions de cadascú. Bossetes de ceba caramel·litzada i formatge blau, empanadilles de sobrassada i espècies.
Sushimi de carabasseta amb iogurt grec, caviar, freses de salmó i cebollí.
Escabetx de pit de titot amb verdures diverses i bolets.
Empanadilles de tomaca i de botifarra.
Guacamole i ensaladilla de carranc.
Els vins del dia. Edetana 2008, un Terra Alta de bodegas Edetaria amb un coupage sorprenent de garnatxa peluda, garnatxa fina, carinyena i ulls de llebre. Golós, llarga persistència amb matissos balsàmics. I un monovarietal de mencía, Finca Losada 2007, que necessita decantació d'un parell d'hores per a traure-li tot el profit a este raïm. Amb tocs licorosos i a llepolies. Molt bon pas per boca.
A la taula i al llit...
Resultat (zenital).
Paella liquidada, cava en acció. Un sorprenent Reverté amb poques de les característiques d'un sec i prou tocs dolços. Així i tot molt agradable i sense estridències.
Que millor combinació per al cava que una tortada natalícica d'acompanyament (mes que siga amb mesos de retard). Qualsevol excusa és bona per una bona celebració.
El tiramisú ja no entrava. Restes habituals, víctimes de tupperware i de ple protagonisme als menús de dies venidors.
Després de la batalla...
... brindant amb el millor digestiu. Gin-tònic de ginebra valenciana, regust cítric i condimentada amb xufa en remulla.
Conjugar tradició i qualitat de la mà dels bons moments per a obtindre un resultat final amb el predomini indiscutible del plaer, del gust.
Tradició, actualitat, qualitat, vocables amb ressonàncies i sonoritat fàcilment identificables en els treballs de Ron Sexsmith, particularment en el seu últim disc i, amb especial incisió, en esta cançó, Ho Crec Quan Ho Veig (i per sort ho he vist, i ho he tastat). Profit.
Que m'agrada la bona taula no és un secret, tant en la seua faceta de creativitat extrema, els fórmula 1 de la cuina, com en la del costumisme ben realitzat. La cuina tradicional m'agrada, com tot, si està ben feta.
Afegir al bon producte, al resultat final, la manualitat de l'assumpte i la manufactura pròpia rodejada de bon ambient em posa sentimental en grau bava-caient. Amb el factor imaginació fent costat als bons costums es poden aconseguir jornades per a emmarcar, d'aquelles irrenunciables. Ací deixe una mostra del que podríem anomenar com a "Crònica d'una paella al segle XXI".
Producte. El quid de la qüestió.
L'estètica no és, digam... imprescindible !!!
Brases al punt i carn daurada, primers passos i mes bon producte (Tavella, bajoqueta, roget i favetes).
Altre clàssic, la primera picada."Casqueria".
En temps de crisi optimització de recursos...
... amb bons resultats (segona part de la picada).
I la paella a la seua, començant a bullir.
Continuem picant durant el procés. Clàssics indefugibles.
I actualitzem amb alguns extres. Bloody Mary; preparació, producte i resultat. Un bon complement.
La coparticipació és indispensable i mes que recomanable. Genera empaties, bon ambient i alleugerix càrregues. Tots a la cuina...
... tots a les brases. "Paeller connection".
I la paella a la seua, tram final.
Parar taula amb les aportacions de cadascú. Bossetes de ceba caramel·litzada i formatge blau, empanadilles de sobrassada i espècies.
Sushimi de carabasseta amb iogurt grec, caviar, freses de salmó i cebollí.
Escabetx de pit de titot amb verdures diverses i bolets.
Empanadilles de tomaca i de botifarra.
Guacamole i ensaladilla de carranc.
Els vins del dia. Edetana 2008, un Terra Alta de bodegas Edetaria amb un coupage sorprenent de garnatxa peluda, garnatxa fina, carinyena i ulls de llebre. Golós, llarga persistència amb matissos balsàmics. I un monovarietal de mencía, Finca Losada 2007, que necessita decantació d'un parell d'hores per a traure-li tot el profit a este raïm. Amb tocs licorosos i a llepolies. Molt bon pas per boca.
A la taula i al llit...
Resultat (zenital).
Paella liquidada, cava en acció. Un sorprenent Reverté amb poques de les característiques d'un sec i prou tocs dolços. Així i tot molt agradable i sense estridències.
Que millor combinació per al cava que una tortada natalícica d'acompanyament (mes que siga amb mesos de retard). Qualsevol excusa és bona per una bona celebració.
El tiramisú ja no entrava. Restes habituals, víctimes de tupperware i de ple protagonisme als menús de dies venidors.
Després de la batalla...
... brindant amb el millor digestiu. Gin-tònic de ginebra valenciana, regust cítric i condimentada amb xufa en remulla.
Conjugar tradició i qualitat de la mà dels bons moments per a obtindre un resultat final amb el predomini indiscutible del plaer, del gust.
Tradició, actualitat, qualitat, vocables amb ressonàncies i sonoritat fàcilment identificables en els treballs de Ron Sexsmith, particularment en el seu últim disc i, amb especial incisió, en esta cançó, Ho Crec Quan Ho Veig (i per sort ho he vist, i ho he tastat). Profit.
dijous, 21 d’abril del 2011
D'EIXOS DIES
Hui tinc un d'eixos dies.
... per sort m'acompanya tota esta colla en una nova onomástica de les absències i els nouvinguts encara fan mes grata la solitud. These days, one of these days.
... per sort m'acompanya tota esta colla en una nova onomástica de les absències i els nouvinguts encara fan mes grata la solitud. These days, one of these days.
dimecres, 13 d’abril del 2011
DE LLUM I CALOR, D'ALENS
Calor i llum "a punta pala" (veges tu d'on vindrà esta frase) aferrats de colp a les finestres, recarregant pigmentacions cutànies en reserva i ballant-li el joc a retines sorpreses i prostrades. El sol s'ha avançat als seus dominis per a confirmar el sentit cíclic d'esta vida.
Cicles regulars o imprecisos, però cicles. Com el de tres anys, camí de quatre, amb motor d'explosió alimentat de tecnicismes lèxicals que ja considerem d'anar per casa. Reajustament de mercats, optimització de recursos, administracions concursals, deute emés i deute comprat, períodes de cadència o avals solidaris, entre moltes altres incongruències per al sentit comú.
O com un altre període cíclic, en este cas de consum personal i mes de cinc anys de durada, que també ha millorat el meu lèxic tècnic incorporant paraules que m'han versat en descoratges. Neuropatologies, tiroidismes, capacitats cognitives, dependències i les seues lleis, avaluacions i no avaluacions d'eixes dependències, residències públiques, concertades o privades, vivendes tutelades sense titulars, vasculars o vinculants, afeccions.
El sol ha retornat mut i brusent, com la cíclica de les estimes silencioses i imposibles. La maquinària d'estos cicles ralentitza dia a dia els meus alens i tan sols la visió de la parra al pati de casa, lluint ja set dies de verdor amb les primeres fulles de cos sencer, dona sentit a tanta llum. La il·lusió torna a oldre a un bon any de raïm de taula.
Anit vaig vore el magnífic curtmetratge "La Huida" de Victor Carrey. En la seua banda sonora esta vella i preada cançó que feia anys no escoltava també va il·luminar els meus desànims. Llum i calor.
Cicles regulars o imprecisos, però cicles. Com el de tres anys, camí de quatre, amb motor d'explosió alimentat de tecnicismes lèxicals que ja considerem d'anar per casa. Reajustament de mercats, optimització de recursos, administracions concursals, deute emés i deute comprat, períodes de cadència o avals solidaris, entre moltes altres incongruències per al sentit comú.
O com un altre període cíclic, en este cas de consum personal i mes de cinc anys de durada, que també ha millorat el meu lèxic tècnic incorporant paraules que m'han versat en descoratges. Neuropatologies, tiroidismes, capacitats cognitives, dependències i les seues lleis, avaluacions i no avaluacions d'eixes dependències, residències públiques, concertades o privades, vivendes tutelades sense titulars, vasculars o vinculants, afeccions.
El sol ha retornat mut i brusent, com la cíclica de les estimes silencioses i imposibles. La maquinària d'estos cicles ralentitza dia a dia els meus alens i tan sols la visió de la parra al pati de casa, lluint ja set dies de verdor amb les primeres fulles de cos sencer, dona sentit a tanta llum. La il·lusió torna a oldre a un bon any de raïm de taula.
Anit vaig vore el magnífic curtmetratge "La Huida" de Victor Carrey. En la seua banda sonora esta vella i preada cançó que feia anys no escoltava també va il·luminar els meus desànims. Llum i calor.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)