divendres, 13 de maig de 2011

TORTS (quan no imbècils)

Contra l'empatx de crisi en estos últims anys estem aprenent a perbocar pestes com a mètode eupèptic. En privat, això si, sense massa voluntat col·lectiva o social, disparem improperis contra tot allò que es moga en la mira de la responsabilitat, al camp de tir de les culpabilitats.

Però com este país contínua sent un país de torts, de sinistres i destres, de blaus i rojos destenyits, en certes perspectives de la crítica seguim desfocalitzant.

Quasi unànimement, i no sense raó, demonitzem o vilipendiem a aquelles empreses especulatives, bancs o entitats financeres que van iniciar el gir d'aspes de molí per a escampar la merda com a bon ventilador gegant. Arribem a odiar els seus directius de mode personal, com si foren els veïns escandalosos del pis de dalt. Execrem a aquells que continuen cobrant salaris de ciència-ficció i repartint-se dividends poc després d'haver sigut els únics a rebre ajuda pública, la de la butxaca col·lectiva, de forma directa i concisa, sense condicionants.

Al mateix temps girem el cap, quan no aplaudim, a eixes altres empreses (si he dit empreses) que també tenen en les seues plantilles nombrosos assalariats amb ingressos multimilionaris. Aquelles que també han rebut ajudes públiques quasi a fons perdut i que queden exemptes, una i altra vegada, dels seus deures fiscals o contributius sense que per això reben cap sanció ni embargament immediat. Empreses que pareixen jugar una altra lliga, un campionat sense les obligacions que patim la resta i amb el vistiplau generalitzat.



En el dia a dia d'esta insensatesa, a més a més, entronitzem a estos assalariats de xifres impossibles com a déus neoclàssics amb un baló per ceptre i aplaudim bavejants cada un dels seus pestanyetjos.

Un país de perspectives guerxes on el bàlsam del futbol i la seua iconografia es convertix en l'opiaci de major consum, on cada vegada es respira pitjor.

Com diuen a les Canàries, un espai amb un sostre de núvols baixos, entorn boirós i gris, que produïx certa sensació de claustrofòbia. A este fenomen meteorològic allí l'anomenen Panza de Burro.

Ací, i ara, música.

2 comentaris:

Xavier Aliaga ha dit...

La veritat és que és així: el futbol és una de les més grans (la més, segurament) contradiccions nostres. Sàvies i ponderades paraules, sí senyor.

Cul de sac ha dit...

Per algun lloc haurem de començar a racionalitzar comportaments, no sé, hui m'ha donat per este...

Per cert, no es perda a estos "Burritos". Són gent amb molta carrera i saó en grups com Surfin Bichos, Mercromina, Travolta i Alienistas. Un fenomen resemblant als "Mucho" que ja vam comentar però en versió "albaceteña" de la bona.