dijous, 5 de maig de 2011

INFIDEL UNA VEGADA MES

Van ser quasi tres anys i noranta-huit articles. Un trienni de compromís regular amb l'escriptura que em va assaonar, mes que fóra amb rang menor, en la rutina literària i les seues obligacions. Un periode que em va obrir la ment al dia a dia en la recerca de la idea o el guió amb el que guarnir aquelles pírriques columnes.

Va ser en un mitjà, el periòdic d'àmbit comarcal l'Informador de la Costera, que em va desdonar d'una estranya manera pel que intuïsc com un procés de neo-censura, però eixa és una altra història i potser algun dia la conte ací (o potser no). Així i tot en esta publicació se'm va permetre opinar de cara al públic, amb el meu llenguatge i forma, sobre tot allò que vaig voler durant eixe trajecte de tres anys.


Fa uns dies, rellegint les últimes set o huit xicotetes històries que em van ser publicades, vaig triar esta quasi a l'atzar per a traure-la de nou a la llum eixugant-la en esta finestra. No tinc cap intenció de penjar alguna mes, o de no fer-ho, però em va fer gràcia comprovar que algunes idees de llavors seguixen vigents en el cantó fosc de les meues opinions. Este article va ser editat el 19 de Juliol del 2008 i, aleshores, jo ja era infidel.

INFIDELITAT (en alta fidelitat)

La càrrega dels anys al llom acompanyada d'una resignada solitud petulant, em fan rondar cada vegada més a la vella dama Europa. La meretriu que protegix davall les seues enagües a totes i cada una de les promíscues nacions continentals em porta de cap amb la seua ambigüitat, amb eixa dualitat que si no és un transtorn bipolar la convertix en la millor actriu del món, la més hipòcrita, la més puta.

Venuda al millor postor en les noves subhastes de caràcter borsari, es delecta altiva mentres contínua lluint les seues dos velocitats afillades: l'una, la del progrés, presentada en societat amb orgull, publicitada fins a la sacietat i mostrada com la filla llesta de la família. L'altra, la injustícia, amagada, negada i repudiada, deambula per lúgubres amagatalls sense la pompa i alegria de la seua germana ungida.

La Senyora Europa em regira, em trau de polleguera, m'acollona. Ni la soledat ni el pas del temps són motius suficients per a continuar rondant esta engalipadora. I de nou em llance als braços de l'amant fidel que mai em falla, que em malcria i acarona sense demanar-me res a canvi, que de vegades m'encisa i en altres em desil·lusiona, però que sempre està ahí, acollidora, confortable. La concubina de la què no aconseguisc separar-me fa anys i que encara m'enlluerna. La que complementa a la perfecció els meus monòlegs vitals, les meues tossuderies soliquistes o els meus soliloquis solitaris. La Música.

Esta nit s'ha posat les seues millors gales per a sorprendre'm una altra vegada i, de nou, m'entrellace apassionat amb la damisel·la melodia.

I a la vella Europa... que li donen.