Al final s'han acabat les falles i no ha sigut per a tant. Preparant els entrepans de rutina per a demà passe la vesprada recuperant bons records d'estos tres dies per a enquadernar-los al portafolis de la meua vida.
La proximitat dins dels moments compartits estos dies amb la gent estimada és el bàlsam que cura qualsevol llaga, per molt nafrada o enquistada que estiga en el teixit del descoratge.
La proximitat.
Eixa proximitat que arriba a millorar qualsevol concepte, qualsevol percepció o expressió i que esta vesprada he trobat en este nou format de Wilco.
Una delícia en 18 minuts amb la què arredonir este vespre-nit tres jornades repletes de xicotets fragments de benestar que han suposat el coixí perfecte per a la despreocupació. L'oblit involuntari d'aquell missatge en resposta esperat, el que mai va arribar i que mai arribarà. L'omissió per a tots aquells silencis que sempre van estar i no volia reconéixer.
Eixa altra proximitat que mai vaig tindre i que he d'aprendre a desestimar.
3 comentaris:
Acabe d'entrar a casa després de pegar una volteta per les falles i menjar-me uns bunyols, i em trobe amb aquesta delícia musical wilconiana. S'agraïx!
Una joia que els engrandix quan pareixia que això era ja impossible. Wilco són el que són per moltes coses però, ara, ho són mes també per coses com estes.
Bunyols? Ja m'ha obert vosté la gana, amic.
Profit.
Estem molt mal acostumats a les grandiloqüències festivaleres, als grans escenaris i majors distàncies. La curta distància, la de la sala xicoteta o este tipus de concert desconnectat i insospitat, ens mostra una altra cara dels grups.
I a mi m'agrada molt, cada vegada mes.
Com no, si a més el grup és de la qualitat de Wilco, esta nova perspectiva augmenta la sensació de plaer.
Trencar distàncies o Proximitat, que d'això anava l'entrada.
Gràcies a tu pel comentari Carles.
Publica un comentari a l'entrada