dissabte, 10 de setembre de 2011

REGUST VACACIONAL

Tinc el costum des de fa molts anys, d'allà que tinc ús de raó, de no disfrutar de mes de dos setmanes seguides de vacances. És un costum imposat, obligat per les meues complicades correlacions laborals de sempre, ja en aquella època en què amb dèsset anys complits la raó i el seu ús anaven per lliure, fins hui en dia on no sé si han pogut arribar a algun enteniment.

Que siga un costum no és indicatiu de que siga voluntari, de fet no ho és. Ni tampoc de que m'agrade, que tampoc. Si poguera triar tindre un mes llarg com a període vacacional, ho faria sense pensar-m'ho ni el tic d'un parpalleig neguitós. Diré, jugant a la major i sense hipocresia velada, que m'agradaria molt, moltíssim, no tornar a treballar si açò fóra possible. Tot el temps lliure del món per a mi no seria prou espai per a omplir-lo amb tants i tants anhels pendents.

Sota estes premisses és comprensible que estes dos últimes setmanes de vacances se m'hagen quedat molt curtes. Tenint en compte a més que la primera l'he dedicat quasi en exclusiva a viatjar per a saciar la meua gana de noves experiències gastronòmiques, tan sols m'han quedat uns pocs dies per a engolir un altre plat desitjat: les ensucrades postres de la literatura, de les lectures pendents.


En una setmana curta he llegit un parell de llibres, els respectius autors dels quals estan considerats com a dos de les veus mes influents de la narrativa nord-americana actual. No hi ha hagut cap tipus de premeditació en el fet, ni tan sols una recerca de cert estil predeterminat o qualsevol coincidència temàtica. La seua tria correspon únicament al fet de ser els dos següents llibres que tenia al llistat d'espera, sense cap motiu d'orde diferent al de la seua data d'adquisició o cap altre tipus de preàmbul selectiu.

Marilynne Robinson, amb tan sols tres novel·les, ha aconseguit el respecte i alabances de la crítica especialitzada sent una les autores mes valorades de la narrativa contemporània nord-americana. El meu primer contacte amb la seua obra ha sigut via Gilead, l'obra amb què va obtindre el premi Pulitzer 2005.



La llarga carta d'un vell reverend metodista malalt de mort i amb poc de temps per davant, pastor en el poble que dóna nom al llibre, al seu fill de set anys, per a deixar-li testimoni directe i precís de les seues reflexions sobre al vida. Amb una veu lúcida i lluminosa se'ns presenta un text d'una bellesa extraordinària que elucubra sobre la fe o la condició humana i que, a pesar d'estar posat en boca d'un ministre metodista i replet de cites bíbliques, ens parla en realitat de la nord-amèrica profunda i de la seua ignorància cap a tot el que ocórrega fora de la seua circumscripció local dominada per la religiositat, de l'amor per la vida i tantes i tantes coses subtils que la fan indefugible. Un al·legat contra el desànim.

Amb La vida fàcil he fet el tast a Richard Price. El guionista que va convulsionar el medi televisiu amb la sèrie The Wire, autor de The Wandereres o Clockers (adaptades al cinema per Philip Kaufman i Spike Lee) i guionista també d'El color del diners de Scorsese, ens mostra la seua mestria en els diàlegs per a embastar una història trepidant no per l'acció, si no per l'ambientació. En una novel·la de quasi set-centes pàgines, amb episodis com l'interrogatori principal de mes de cinquanta ell sol, el fet d'aconseguir una addicció insana per part del lector a la següent volta de fulla de la trama en cada gir de pàgina, ja ho diu tot.


La sensació general d'autenticitat assaonada per un elenc de personatges coral, heterogeni i multiracial, la descripció precisa dels llocs i ambients de Nova York, dels "intríngulis" als interrogatoris, del dia a dia en les patrulles policials a la Gran Poma, són el baluard on Price fortifica la seua perícia i ofici.

Les vacances hauran sigut curtes com sempre, però em perdura l'agradable gust de boca que m'ha deixat la bona gastronomia amb els seus menús degustació i les menudes degustacions de bon sabor literari.

Profit i bona música.