Açò de l'edat provecta, de l'anàlisi i el seny, és una merda punxada en una vara de mesura. La vàlvula de fuga de la insensatesa fa temps que està taponada i qualsevol temps passat és i serà millor.
Poder viure surant en el cirrus gelat de la despreocupació, ungit amb el plaer de lo superflu. Poder cantar en veu alta que no m'importa res, que no em preocupa allò del meu voltant i viure amb la disfressa perpètua de la independència, amb la careta posada de la rebel·lia innòcua, fictícia.
Enyor de la inconsciència.
3 comentaris:
Per això l'adolescència és una etapa que enyorem i odiem a l'hora. No entenem com érem aleshores així però ho trobem a faltar. Sempre és igual.
Per cert: una cançó que remet a la meua adolescència i que bramàvem ben a gust. Tampoc no està tan malament, no?
No està gens mal Xavi, llevem-nos prejudicis innecessaris de damunt. De fet, i li la tire llarga, esta cançó té un dels riffs de guitarres mes ben parits del rock nacional. Potser podrà tirar-nos arrere la veu d'una Patri Escoin amb unes tonalitats molt de moda en aquells temps i que, ara, ens poden paréixer un poc nyonyes, però la cançó i el seu so són acollonants.
P.D. Haver tingut la sort de coneixer a Patri i ser un admirador del seu talent musical, el seu criteri i les seues qualitats personals em resten imparcialitat, però jo la considere tot un exemple a seguir.
Publica un comentari a l'entrada