2012

El meu resum de l'any 2012 és adjectiu i desmemoriat, té una esquizofrènia de sentiments enfrontats farcint-lo i camina còmodament per l'esmolada fulla del desinterés, traspassant la frontera de l'any nou, cap a les fèrtils terres de la abúlia sense esgarrar el mes mínin somriure en el caràcter.

Este any passat m'ha embolicat dins d'una crua i grossa capa d'acceptació prestat-me els pitjors records laborals que la memòria és capaç d'admetre'm al seu cabàs de la tolerància. Este any ultimat m'ha redreçat definitivament el punt de vista cap al pessimisme present i futur.
El 2012 també m'ha confirmat en el buit d'idees, deixant mut este espai en abundància.

En definitiva, un any l'acabat que, així i tot, no canvie per cap altre. Un any ineludible i irrenunciable.

I és que en esta revolta de temps que ens circumcida l'alegria i abona als enutjos, en esta perífrasi de la mala llet del dia a dia, que algú aparega en la teua vida amb desig de compartir-ho tot i que siga el apèndix perfecte que sempre vas rumiar, relativitza els problemes fins al substrat de la vergonya per la queixa i recol·loca les perspectives en la via de la satisfacció.

Qui deia que en estos temps no restava espai a l'esperança?
Qui ens negava la possibilitat de ser complets?
Qui asseverava que per esta època fosca no es podia transitar gojós?

Jo he trobat tot el que buscava en el pitjor any de la meua vida.
Sí, una feliç contradicció.

Com sempre, i per sempre, una qüestió de perspectives.

EL LÈXIC FATIGÓS (I FASTIGÓS)

Les paraules en este espai seguixen mudes, ofegades front a un lèxic, l'imperant, que acovardix i derrota, que oprimix i esgota.

Un lèxic, el de la negació i la por, que criminalitza la paraula "radical" (Relatiu o pertanyent a l'arrel, que procedeix directament de l'arrel. Que afecta l'arrel mateixa de la cosa, el principi d'una cosa) i familiaritza el terme "troica" fins que se'ns cola insolent i desvergonyit en casa, en la cuina, en el llit, on tenim que rendir-li ofrena cuinant-li submissió després d'un mal polvo d'incòmodes postures reverencials.

El lèxic d'una gramàtica, la de la hipocresia, que utilitza el complement directe del "poble" com transitiu cap a la mentida i el propi interés. Una gramàtica que escolta al "poble" per a canviar programes o intencions i convocar consultes sobiranistes, però que té les orelles tapades davant de les demandes d'eixe "poble" en el tema de les retallades i la gestió pública. La gestió de la crisi, la prèvia a la crisi i la que se'ns ve al damunt.

La gramàtica nacional que es queixa a Europa pels mateixos motius i amb el mateix discurs amb què defén les idéntiques polítiques que ací aplica; "no em retalles que ja ho faig jo".

És probable que continue l'afonia d'idees i voluntats en este espai. Eixa malaltia del silenci provocada pel virus del desànim inoculat amb la reiteració de la injustícia. Esta afàsia lexical per lesió del sentit comú.

És probable que continue silent quan el que he de dir ja em sona.

I és que en estos temps fins i tot és probable que el punk  no siga d'orige britànic, que els seus precursors foren de Lima.

És probable. 

PER OMISSIONS (II) "espiració"

I front al cinisme d'esta gentola, la seua avarícia i la grandiloqüència dels seus capritxos, eixos que hem pagat i continuarem pagant entre tots, front a la megalomania insostenible que ara volen disfressar de deute col·lectiu amb remitent a la mala consciència general, enfront d'estes i altres "virtuts" que ens han portat on ara estem, jo em resguarde en les meues xicotetes manies i plaers, m'arrecere entre les andròmines de la  pròpia satisfacció. 

L'estrèpit del descoratge dels que sí estem afrontant les nostres responsabilitats i pagant les errades que hàgem pogut cometre (eixa majoria silenciosa o sorollosa, tan se val), sense rebre cap ajuda sinó mes bé el contrari.

Eixe estrèpit del què m'aïlle aprofundint als meus silencis i rescabalant-me en les meues insignificants obsessions disfressades de plaer i complaença, estes manies d'anar per casa tan senzilles, simples i barates, de l'ordre jeràrquic de la humilitat o molt a prop d'ell.

Com per exemple la lectura d'obres que em fan somriure, sinó baquejar-me, en estèreo i reverberació. És el cas del què ja podíem definir com un clàssic; "Sin noticias de Gurb" d'Eduardo Mendoza. Indispensable en les biblioteques personals de primera mà de tot aquell que desitge restablir amb regularitat carcallades contra el desànim.

"Al oir el estrépito acude un camarero y me ordena que deje libre la mesa de inmediato. Me informa de que esta mesa ha sido reservada por Estefanía de Mónaco, su prometido y unos acompañantes. En realidad, añade, la reserva fue hecha en 1978 y aún no ha comparecido nadie, pero, tratándose de quien se trata, la gerencia del local no ha estimado oportuno dar por cancelada la reserva. Una vez por semana, continúa diciendo el camarero, los manteles y servilletas son lavados, los cubiertos abrillantados, los arreglos florales, renovados, las hormigas, exterminadas, y los panecillos (de pan blanco, integral y de soja) reemplazados por otros recién salidos del horno. En un rincón hay media docena de fotógrafos cubiertos de telarañas".

Un altre mètode d'auto-oxigenació que ha arribat a convertir-se en una xicoteta obsessió, és la meua mania per les veus dels dobladors sud-americans de dibuixos animats dels anys 80 i 90. Amb eixes estridències en aguts o les tonalitats tan suggeridores com dispars. La teatralitat mai va ser millor sonoritzada.

I per descomptat, la constant recerca en la música. Eixa que em du tan agradables sorpreses al descobrir les veus de sempre a les músiques de hui i en millor forma que mai. 

El minimalisme dels propis i xicotets plaers front a les grandiloqüències de la insolència, l'estafa i la hipocresia.

És senzill, però és el meu mètode per a combatre-les.

PER OMISSIONS (I) "inspiració"

D'un temps a esta part em regolfen els silencis. Tinc congestionades les opinions i idees amb l'excés d'informació. La sensació de desànim i improductivitat ha deixat buit este espai tot este temps.

Cada dia, cada nova relectura de la situació, no fan sinó corroborar l'engany i la gran estafa així com abonar el terreny de la impàvida desgana. Les mentides contínues i desbocades, sense mesura. La fal·làcia dels què diuen ens representen quan el que realment representen és, únicament, als seus interessos i el d'aquells pocs que els poden cobrir les esquenes així com omplir les butxaques.

El mateix dia que, davant de les queixes generalitzades a les portes del corral que els congrega, conjuraven en veu alta la representativitat que el vot del poble els atorga, estos oligarques de postís votaven coses com les que voten. 

És tan sols un exemple, ho sé, però també és l'exemple de cada dia, el de les maneres de governar i representar que tenen estos cacics d'amagadetes des de fa molts anys. 

(Sessió plenària núm. 57 celebrada el dimarts, 25 de setembre del 2012)

- DEL GRUP PARLAMENTARI MIXT (SENYOR BALDOVÍ), SOBRE L'APROFITAMENT DELS ALIMENTS DESCARTATS PER LES GRANS SUPERFÍCIES. (Número d'expedient 173/000041). Efectuada la votació, va donar el resultat següent: vots emesos, 314; a favor, 142; en contra, 171 , abstencions, 1.

Va quedar rebutjada. 

- DEL GRUP PARLAMENTARI "UNIÓN PROGRESO Y DEMOCRACIA", PER A LA RACIONALITZACIÓ DEL RÈGIM RETRIBUTIU DELS CÀRRECS POLÍTICS ELECTIUS PER MITJÀ D'UN SISTEMA OBJECTIU, COHERENT I TRANSPARENT A NIVELL NACIONAL. (Número d'expedient 162/000415). 

Efectuada la votació, va donar el resultat següent: vots emesos, 314; a favor, 6; en contra 308.

Va quedar rebutjada. 

- DEL GRUP PARLAMENTARI BASC (EAJ-PNV), RELATIVA A LA LLUITA CONTRA EL FRAU FISCAL. (Número d'expedient 162/000423). 

Efectuada la votació, va donar el resultat següent: vots emesos, 314; a favor, 128; en contra, 170; abstencions, 16. 

Va quedar rebutjada.

La iniciativa popular no té cabuda en este joc i les parts del bescuit que tots cuinem ja estan adjudicades. Ni tan sols es pretén "escoltar" el que es puga "demanar", ni tan sols s'admet "opinar".

És tan sols un exemple, ho sé ,però diu tantes coses...

ESPERANÇA

Miquel era un home d'hàbits i costums, no li agradaven les sorpreses.

Aquella vesprada-nit a la vella sala de cine, el final de la pel·lícula l'havia deixat pegat a la butaca sense alé. Portava mes de deu anys visionant este film amb regularitat, bé en alguns cinemes de la resistència cultural on el continuaven reposant, bé en algun visionat ocasional a cineforums oxidats o, en la majoria de les ocasions, a sessions individuals i onanistes d'autoconsum casolà.

"Repudia", la pel·lícula, narrava amb agilitat i elegància extrema la batalla sense quarter entre la "objectivitat" i la "subjectivitat".

El bàndol del "ésser objectiu" amb el suport unànime i generalitzat de qualsevol societat civilitzada, defenia els seus postulats i qualitats amb les armes de la globalitat i l'acceptació massiva i mediàtica.
Ser "objectiu" en eixa guerra comportava relativitzar-ho tot a l'objecte en si mateix, amb independència de la pròpia manera de pensar o sentir. Existir independentment a la consciència arribant a ser desinteressat i, inclús, desapassionat.
Amb estos atributs s'obtenia l'aplaudiment generalitzat, incloent el suport públic de la hipocresia mes rància i els seus rerefons mes interessats.

Enfront, la multitud "subjectiva", duia totes les de perdre. Quan es pertany o s'és relatiu al subjecte en oposició al món exterior, no es tenen molt bones perspectives d'obtindre el beneplàcit universal. Actuar i lluitar en aquella batalla fosca, la dels temps de les mentides quotidianes i acceptades així com la mal dissimulada lluita de classes i interessos, i fer-ho amb les armes forjades en la pertinença al propi mode de pensar o de sentir i no a l'objecte en si mateix, al fonament personal lligat als sentiments, era clarament una batalla perduda.

La "subjectivitat" pública no estava ben vista, ni per uns ni per altres, mes que després els seus preceptes foren els mas usuals i utilitzats.
Així és que, com no podia ser d'una altra manera, la "objectivitat" s'alçava una i altra vegada guanyadora d'una guerra injusta i descompensada.

Però aquella vesprada-nit el final de la pel·lícula va ser diferent. Miquel va observar acatxapat al seu seient com el "ésser subjectiu", amb la força de la repulsió i el cansament, amb l'energia que dóna la desesperació davant de les contínues injustícies velades amb "objectivitats" de baix calat i interessos mal disimulats, obtenia una victòria contundent.

No ho podia creure, havia vist aquella pel·lícula mes de trenta vegades als últims anys i mai hi haguera sospitat un final així.

Ja en casa, encara obnubilat i extenuat per la sorpresa, es relaxava i acomodava entre precisos glops a un bon vi de la Ribeira Sacra i les delicatessen en forma de porcions d'uns opulents formatges Stilton anglés i Gouda holandés.
Havia arribat a la conclusió que eixe final, el nou final, li agradava mes que el tantes vegades vist abans però sobretot, i això era el mes sorprenent, que el feia mes feliç.

Després d'un últim i llarg glop de vi, havia decidit no tornar a vore cap altra vegada eixa pel·lícula i en veu alta va ofrenar la frase que ressonà amb reverberació per tot el menjador com un laude celestial, eslògan adoctrinant o veredicte final:

"No es parle mes".

DE VACANCES (...o no)

Sóc conscient que he deixat passar la vida de reüll, que he flirtejat amb la solitud fins al menyspreu de mi mateix.

Sóc conscient que les sumes se m'han quedat sempre a mitges i que des de fa molts anys tenia la segura incertesa d'una vida en solitari, certificant dia a dia la seua vàlua en la meua inconsciència.
Si així ha sigut ha estat per pròpia voluntat i per involuntaris designis, per convenciments de baix criteri i per criteris sense evidències.

Quan he intentat desdir-me emparat en sentiments o en nous desitjos, mes intuïtius que una altra cosa, la vida m'ha respost amb inseguretats en sentit contrari o impossibles camuflats de falses estimes.

No li ho tinc en compte, ni a la vida ni a les actrius del teatre equivocat.
I no li ho tinc en compte per que les seus decisions i indecisions, els seus dubtes i incerteses, m'han permés arribar a on estic ara i amb qui ara estic.

Mai havia compartit la vida plenament amb ningú, en tota la Seua justa mesura o amb la Meua plena convicció. Mai havia jugat el joc de la totalitat i el convenciment i ara, en plena partida, m'he tornat un addicte al joc, un ludòpata de l'amor.

El futur vindrà sense avisar, com ni ell ho sap, i jo no puc prometre la seua arribada ni el seu empadronament en l'estat del benestar, però si puc assegurar la voluntat total i la plena convicció de voler viure la vida en plenitud jugant-la a mitjes, compartida.

Este blog mai ha tancat per vacances. No ho ha fet per que mai ha sigut un espai de regularitat contrastada al què se li puguen atorgar descansos oficials i per que el culpable d'este lloc caòtic, si no ecumènic, ha fet ús i fruit d'ell quan li ha abellit, sense tindre en compte el calendari laboral.

Però enguany és mes que probable que El Cau  tanque les seues finestres una temporada, unes setmanes. No hi ha un altre motiu mes que el de poder disfrutar en la seua totalitat el curt període vacacional que m'oferix el treball i  dedicar-me en exclusiva a gaudir de l'altra part de la meua vida, la que ara em completa i m'atibaca, sense desviar l'atenció en altres menesters.

És per això que este espai romandrà inactiu fins que les dèries se disparen novament o les inquietuds reapareguen interlinees.

Així és que, tanquem per vacances (... o no, qui sap).

MESURES I DESMESURES

Sobre les noves mesures preses hui pel govern i la crisi no tinc ganes de parlar, però deixaré ací una opinió per si a algú li servix i per a llevar-me el pes de damunt.
Alleugerir el cos de merda de tant en tant o porgar-se, se solia denominar la cosa.

Primer punt: Jo, per molt que continuen abaratint l'acomiadament i facilitant la imposició de salaris mes baixos en les empreses, no contractaré a ningú mes, no puc. Tan senzill com que no hi ha demanda ni mercat i, sense això, la sostenibilitat de l'empresa és inviable per fàcil que siga despedir i barat el contractar (o viceversa).

Segon punt: Per molt que ajuden (ajudem) als bancs a tapar els seus forats, els que ells mateixos han creat, no concediran mes crèdit. No creuen en això en les actuals circumstàncies de risc per morositats i, el mes important, no ho necessiten. Mentres continuen obtenint diners fàcils d'Europa a baix interés no tornaran a exercir de banca tradicional ni jugaran o retornaran al mercat que realment deurien, al seu verdader treball.

Tercer punt: La gent i les empreses difícilment poden demanar crèdit encara que ho necessiten. Qui ho farà si les seues perspectives de futur, les laborals, les de l'oferta i la demanda, són les que són? Ningú sap com podria pagar eixe crèdit en les actuals circumstàncies (personals o empresarials). La teoria de fer la bola mes grossa, ja sabeu.

Quart punt: Amb la perspectiva exposada en els tres punts anteriors, qui és el guapo que no intenta estalviar (si és que encara pot)? I els que no poden fer-ho, com col·laboraran a activar el consum? Per desgràcia també sabem (encara que alguns menys que altres) que sense consum, en este sistema de sinergies entrellaçades tan dependent i al mateix temps tan injust, no hi ha cap possibilitat de reactivar l'activitat laboral i, amb això, que la roda torne a girar per a anar recomponent les errades de tantes males gestions i megalomanies innecessàries i recuperar, si és possible, tot el que de sensat hem perdut en este denominat estat de les garanties socials.

Quint punt: ... xe que no, que no continue, que ja no tinc ganes de pegar-li mes voltes al nano sabent, com sé, que la cosa anirà de mal a pitjor.

Que Sant Gonera ens pille confessats !!!
(i molta sort a tots)