DE VACANCES (...o no)

Sóc conscient que he deixat passar la vida de reüll, que he flirtejat amb la solitud fins al menyspreu de mi mateix.

Sóc conscient que les sumes se m'han quedat sempre a mitges i que des de fa molts anys tenia la segura incertesa d'una vida en solitari, certificant dia a dia la seua vàlua en la meua inconsciència.
Si així ha sigut ha estat per pròpia voluntat i per involuntaris designis, per convenciments de baix criteri i per criteris sense evidències.

Quan he intentat desdir-me emparat en sentiments o en nous desitjos, mes intuïtius que una altra cosa, la vida m'ha respost amb inseguretats en sentit contrari o impossibles camuflats de falses estimes.

No li ho tinc en compte, ni a la vida ni a les actrius del teatre equivocat.
I no li ho tinc en compte per que les seus decisions i indecisions, els seus dubtes i incerteses, m'han permés arribar a on estic ara i amb qui ara estic.

Mai havia compartit la vida plenament amb ningú, en tota la Seua justa mesura o amb la Meua plena convicció. Mai havia jugat el joc de la totalitat i el convenciment i ara, en plena partida, m'he tornat un addicte al joc, un ludòpata de l'amor.

El futur vindrà sense avisar, com ni ell ho sap, i jo no puc prometre la seua arribada ni el seu empadronament en l'estat del benestar, però si puc assegurar la voluntat total i la plena convicció de voler viure la vida en plenitud jugant-la a mitjes, compartida.

Este blog mai ha tancat per vacances. No ho ha fet per que mai ha sigut un espai de regularitat contrastada al què se li puguen atorgar descansos oficials i per que el culpable d'este lloc caòtic, si no ecumènic, ha fet ús i fruit d'ell quan li ha abellit, sense tindre en compte el calendari laboral.

Però enguany és mes que probable que El Cau  tanque les seues finestres una temporada, unes setmanes. No hi ha un altre motiu mes que el de poder disfrutar en la seua totalitat el curt període vacacional que m'oferix el treball i  dedicar-me en exclusiva a gaudir de l'altra part de la meua vida, la que ara em completa i m'atibaca, sense desviar l'atenció en altres menesters.

És per això que este espai romandrà inactiu fins que les dèries se disparen novament o les inquietuds reapareguen interlinees.

Així és que, tanquem per vacances (... o no, qui sap).

MESURES I DESMESURES

Sobre les noves mesures preses hui pel govern i la crisi no tinc ganes de parlar, però deixaré ací una opinió per si a algú li servix i per a llevar-me el pes de damunt.
Alleugerir el cos de merda de tant en tant o porgar-se, se solia denominar la cosa.

Primer punt: Jo, per molt que continuen abaratint l'acomiadament i facilitant la imposició de salaris mes baixos en les empreses, no contractaré a ningú mes, no puc. Tan senzill com que no hi ha demanda ni mercat i, sense això, la sostenibilitat de l'empresa és inviable per fàcil que siga despedir i barat el contractar (o viceversa).

Segon punt: Per molt que ajuden (ajudem) als bancs a tapar els seus forats, els que ells mateixos han creat, no concediran mes crèdit. No creuen en això en les actuals circumstàncies de risc per morositats i, el mes important, no ho necessiten. Mentres continuen obtenint diners fàcils d'Europa a baix interés no tornaran a exercir de banca tradicional ni jugaran o retornaran al mercat que realment deurien, al seu verdader treball.

Tercer punt: La gent i les empreses difícilment poden demanar crèdit encara que ho necessiten. Qui ho farà si les seues perspectives de futur, les laborals, les de l'oferta i la demanda, són les que són? Ningú sap com podria pagar eixe crèdit en les actuals circumstàncies (personals o empresarials). La teoria de fer la bola mes grossa, ja sabeu.

Quart punt: Amb la perspectiva exposada en els tres punts anteriors, qui és el guapo que no intenta estalviar (si és que encara pot)? I els que no poden fer-ho, com col·laboraran a activar el consum? Per desgràcia també sabem (encara que alguns menys que altres) que sense consum, en este sistema de sinergies entrellaçades tan dependent i al mateix temps tan injust, no hi ha cap possibilitat de reactivar l'activitat laboral i, amb això, que la roda torne a girar per a anar recomponent les errades de tantes males gestions i megalomanies innecessàries i recuperar, si és possible, tot el que de sensat hem perdut en este denominat estat de les garanties socials.

Quint punt: ... xe que no, que no continue, que ja no tinc ganes de pegar-li mes voltes al nano sabent, com sé, que la cosa anirà de mal a pitjor.

Que Sant Gonera ens pille confessats !!!
(i molta sort a tots)

EVIDÈNCIES

...i ara ens vindran amb mes retallades i sacrificis, amb la "cantinela" de que ens hem d'estrényer la corretja pel be comú. El discurs fàcil de què tots som responsables del que està passant en la nostra justa mesura, allò de que hem viscut per damunt de les nostres possibilitats i eixes coses.

Es continuarà enfonsant l'estat de les garanties socials i ens injectaran via rectal una nova dosi de por a llarg termini. Res de solucions reversibles amb el pas d'uns pocs anys, res d'això.
L'estat de les desigualtats i injustícies ja està ací, benvinguts a la lluita de classes.

I no, no m'empasse cap ni una d'estes retòriques de la hipocresia. No em val cap d'eixos discursos de justificació de lo injustificable, per molt decorat o disfressat de tecnicismes i complexitats que me'l pinten.

Jo ja pague, i sempre he pagat, la meua quota de responsabilitat. La que ells, els nostres magnànims dirigents, van escollir. Mai vaig poder triar la dita quota, mai vaig poder discutir-la amb justificant de recepció i garantia de resposta.

La meua quota de responsabilitat en forma d'obligacions tributàries, de finançaments i préstecs amb els què he complit rigorosament, la meua part de contribució que "ells" van triar per mi.
Impostos directes i indirectes, increment en les tarifes energètiques, augment de les taxes i serveis públics.
I tota esta quota de responsabilitat pagada l'he complit adobada d'uns nefastos servicis judicials que "ells" també han gestionat.

No, mai vaig poder triar la quota a pagar, sempre m'ha vingut imposada. Ni tan tan sols he tingut la sort de vore guanyar unes eleccions a cap de les opcions que he votat en la meua vida electoral. Mai els he votat a "ells" i no referende la seua gestió.

He complit amb totes i cadascuna d'eixes obligacions i ara he de pagar d'altres noves sense tan sols saber en què he contribuït a crear-les.

Parle per mi però com jo hi ha molts, no se si majoria, però molts.

També hi ha de molts altres, polítics i gestors públics, no tots però sí molts, que no han pagat ni pagaran res per eludir les seues responsabilitats. "Ells" que han triat per a mi les meues, les que complisc estrictament, no paguen res per eludir les seues, per haver errat deliberadament o no i, a més, ens van a imposar de noves.

Un llistat d'obvietats, està clar, però de tant en tant m'agrada rebolcar-me en la merda de lo evident i obvi perquè no se m'oblide d'on ve l'olor.

LA POÈTICA OBLIDADA

Barcelona i jo tenim una relació astringent. Aspra, picant, amarga i gustosa. Diversos fets molt significatius a la meua vida han vingut precedits o prosseguits d'alguna trobada amb la dama catalana. 

Ara que em queda quasi llunyana la penúltima cita amb esta meretriu de l'heterogènia urbanita, la ciutat em reclama el que em va cedir i presentar en eixos dies. La meua estima mes preada.

De moment la urbs em guanya la partida i en el tira i afluixa per la proximitat em du avantatge.

Però no li ho tinc en compte.

Passejant fa uns dies novament pels seus carrers en l'intent per reconciliar-me amb la distància, per transgredir la proximitat fins al contacte, a més de recuperar abraços i recompondre conviccions llargament oblidades a les cantonades del desànim, el dolç padrinatge d'esta ciutat i els seus racons també m'ha tornat el convenciment en la poesia.

El comentat i tan de moda auge poètic, auspiciat pels nous mètodes d'interrelació i la tecnologia de l'intercanvi virtual, topa directament i sense para-xocs amb el meu sistema d'anàlisi i gustos. He arribat a la convicció, per reiteració i per esgotament, que a la gran majoria de creients de la nova religió poètica els agrada la poesia que no s'entén, que no té "sentit".

Farcits de lèxics opulents, pot ser, traspuant paraules impossibles, els nous versos amb els seus versors i perversors, es perden en un conglomerat de sense sentits de lo mes ornamentats, això sí.
A la nova poesia, sense cometre el pecat de generalitzar però si la falta de pluralitzar, li manquen històries i trajectòries. Trajectòries que connecten cada vers amb el següent i els consegüents, que li donen sentit i significat a la globalitat, encara que siga un sentit fungible per l'ús o abús.

I és que a mi m'agraden les històries, no ho puc negar. En les cançons disfrute amb les lletres que tenen història i trajectòria, les que fugen del sentit efímer i inconnex. És per açò que ja fa anys m'engalipen Los Planetas.

El mateix m'ocorre amb la narrativa. Una novel·la repleta de xicotetes bones històries em té vençut a cada pas de full, amb cada revolta de la trama. Per això m'ha agradat tant "El mapa i el territori" de Michel Houllebecq i per això mateix em continua apassionant Bolaño.

Per sort Barcelona i les seues petites històries ocultes en els amagatalls mes inesperats, m'han permés redescobrir la passió per la poesia. En el mur d'un edifici públic qualsevol o en les tovalloles de paper retolades a les taules d'un humil restaurant palestí. En qualsevol d'estos llocs o en altres ben ocults, es pot rescatar el sentit poètic mes pur i colpidor. 

Eixe sentit poètic es pot trobar en qualsevol indret, sense necessitat de campanyes mediàtiques o promocions en xarxa.

Igualment que el sentit de la vida es pot retrobar en un viatge en tren camí de Barcelona, al seient del meu costat, i amb la sort de voler quedar-se.

ÈXIT (perspectives)

Fer anàlisi d'una vida és una forma com una altra de recompondre les autoestimes o claudicar davant de les errades i, una o l'altra cosa, depenen únicament del punt de vista o la perspectiva que es baralle.

Repassant el memoràndum dels meus "èxits" fins a la data, he arribat a la conclusió que tot el que he aconseguit i considere important al meu trajecte vital són coses ben senzilles, quan no elementals.
Allò de les perspectives com ja he dit.

D'altra banda eixes coses importants que he aconseguit, per mínimes que pareguen, són les que sempre vaig desitjar obtindre.
 

 
He aconseguit fer i viure la meua vida en valencià, a pesar d'un entorn advers i procedir d'una família de parla castellana per limitació geogràfica. I és que la Canal de Navarrés deixa empremta (a més d'accent).
 
He pogut complir el somni de guanyar-me la vida amb projectes propis que continuen il·lusionant-me a pesar de les dificultats.

També he aconseguit la quota d'autonomia imprescindible per a tindre cert criteri. La confiança necessària a l'hora d'opinar i debatre que, en la seua absència, allà per les èpoques de post-adolescència, m'omplia de pors i inseguretats.
I a més he aprés a gaudir amb el procés d'aprenentatge de cada dia, valga la redundància.

La mateixa confiança m'ha permés, com diu Leonardo Sciascia, convertir l'escriptura en un acte d'esperança dins de la meua rutina, mes que siga en el format pàrvul i mínim que ací presente.
Això, per a mi, ja és tot un èxit.
 
Continuant amb el catàleg de bons resultats, reconec haver pogut equilibrar els meus desitjos amb les meues obligacions i no atabollar-me en excés per aconseguir-ho o per tindre que deixar algun propòsit al camí.
 
He aprés també a disfrutar com un badoc, feliç, perdent-me pel calaix de les sorpreses en el joc musical del dia a dia. Rebuscant entre cançó i cançó, versió o perversió, sense l'apremi per la immediatesa o l'última hora.

Últimament, per a endolcir mes la cosa, estic aconseguint aprendre a estimar amb la correspondència de sentir-me estimat. Una reciprocitat que m'empenta i em porta del braçet per la drecera cap a l'optimisme.

Amb este bagatge, no tinc dubte, em considere un home afortunat.

"A Clàudia, per redreçar el meu punt de vista i acompanyar-me fins al tossal amb la millor perspectiva"

CALENDARI (ofici i veredicte)

Que m'agraden molt els trens ja ho he dit alguna vegada, ací i per rodalies. M'encisa el món menut i en constant moviment sobre el què se sustenten, el circ de les cares i ganyotes dels efímers personatges que el travessen, les seues anades i tornades o les incògnites històries que s'amaguen rere totes i cadascuna d'eixes cares.

M'apassiona imaginar eixes històries avesat al confort d'un seient dins d'un vagó o aturat plàcidament, com un gos mut en un balcó, observant sense mes, en eixos satèl·lits de l'heterogenia que esdevenen les estacions.

Als trens és també on millor pense. Les mes bones collites de raonaments les he tingut en la quietud d'eixos viatges, amb la banda sonora que jo trie sonant als auriculars o capbussat al meu silenci entre el so ambient que transpiren els vagons i els seus habitants transitoris. Anestesiat pel paisatge en moviment que es transmet en directe per la finestreta i que m'abduïx, de tornada, cap a les meues reflexions.

Fa tan sols unes hores que he arribat d'altre llarg viatge en tren, certificant en les meues incerteses totes eixes bones sensacions. He tornat a disfrutar de la meua solitud en circulació ferroviària al regressar de Barcelona.

Com cada any des de fa huit s'ha reiniciat el ritual amb eixa ciutat, amb la música que m'oferix, les seues experiències i amagatalls. Per uns dies he tornat a sentir-me segur amb allò que vull en la meua vida i de la meua vida. De nou he compartit vivències i bons moments amb amics i nouvinguts.
Així mateix he représ el joc de les meues soledats intencionades, perdent-me entre la multitud d'un festival i absorbint amb avidesa cada imatge, cada olor o cada nota.

Deambular pels carrers coneguts i els desconeguts esquiu del món i de mi mateix, convertir-me en una esponja que s'amera amb cada nova estampa.
M'han acompanyat amics i amigues, anònims i desconeguts, fragors, essències i el meu alé, però també han estat Wilco i els White Denim, i Spiritualized i Dead Cab For Cutie. O Laura Marling o Girls o Lee Ranaldo. I Dirty Three, The Cure, Mazzy Star i tants altres.
 

 
Barcelona i este viatge en tren han restablit certes il·lusions mes algunes passions amagades sota un any de tristors.
Però el calendari ha tornat a fer feina. Amb el seu ofici m'ha conduït de retorn i en data d'abans d'ahir a la vora mateix de la ferida, al cim del precipici dels meus desconsols.

Una data marcada en pena, una xifra fosca acumulada a l'almanac de les basardes un any després. Un simple i punyent any complit.
L'aniversari de l'amarguesa, capaç de retornar-me amb arravatament irreflexiu tot el desànim que ni el millor aire fresc, el de Barcelona i les bones sensacions, el de les il·lusions recobrades, pot arribar a contrapesar.

El divendres va fer un any que vaig despedir ma mare.

No ha sigut un any fàcil. Als problemes d'estos temps s'han unit les novelles incomoditats de viure a un poble, el meu poble, que em connecta directament amb tantes absències.
En cada cantó a cada carrer, en cada perspectiva emmarcada en el passat i pinzellada en el present, amb cada aroma de vivències i les seues remembrançes, s'emfatitza la memòria empeltada de nostàlgia. I açò no ajuda en el trajecte cap a l'habitud, la normalitat o la calma.

Alguna decepció inesperada, algun desengany d'afegitó i altres buits consubstancials, em situen en el perímetre d'eixe benestar que sempre vaig tindre en esta ma casa.
No m'agrada sentir-me així, perifèric, amb l'esperit fútil.

Laude :
Et trobe molt a faltar mare, t'estime mes que mai i no sabria viure sense el teu record. Eixe somriure perenne, el teu impertèrrit bon caràcter, són el millor exemple de tot el que necessite i vull tindre per davant.

Poc m'importa el que la gent puga pensar per fer-ho públic.
T'enyore tant.

DESEMPAT

Crec que he arribat a un desempat amb la meua consciència. La partida s'ha decantat al meu favor per una conclusió de diferència.

Després de la pròrroga d'estos últims mesos, el temps extra per a dilucidar el que vull ser s'ha decidit al meu favor en una jugada de resignació per la banda amb cabotada final.

He guanyat la partida a l'acceptar quines són les meues característiques i adaptar-me a elles, assumint els errors, confirmant que m'equivoque mes a sovint del que m'agradaria i assimilant que el jo que voldria ser, el que veig a  la reflexió pausada o la introspecció, no s'adapta cent per cent a les aptituds del meu jo del dia a dia.

La conclusió que ha deparat el desempat és aquella que confirma al meu jo quotidià com una versió del que anhelaria ser.

No estic eufòric després de la victòria, ni tan sols brindaré amb mi mateix, però m'agrada acceptar-ho i acceptar-me, comprovar que moltes versions poden arribar a ser tan bones com l'original.
Al cap i a la fi aquelles interpretacions que s'assemblen en excés al model desitjat acaben sent en massa ocasions una còpia barata i desubstanciada.

Això o que últimament vaig lleuger d'algunes càrregues que llastaven el meu pírric optimisme i em costa ben poc buscar-me excuses.

Música versionada per a seguir disfrutant.