L'evidència de l'adéu a la joventut va vindre acompanyada d'un gest, d'una imatge. Assegut entre els arbres després d'una bona caminada vaig observar les meues mans i en eixe moment vaig tindre la certesa, es va confirmar el que el DNI feia anys certificava. Fins ahí la meua vida havia sigut un cúmul de celeritats, d'impetuositat. Projectes, aficions, vivències, objectius, tot amalgamat i rodant a plena velocitat, sempre cap avant. Ara, el que busque, el que no m'atrevisc a trobar, és tot el contrari. I és que, en definitiva, la soledat comença a ser bona companyia.
Hui he tornat a vore Into The Wild.
dijous, 17 de juny del 2010
dimarts, 15 de juny del 2010
EL CONTE DEL BUDELL REGIRAT
Havia ingressat en l'hospital convençut que una apendicitis era la causa d'aquells insistents dolors però les adients proves en urgències van confirmar un altre resultat. La causa dels seus mals era un xicotet budell regirat a l'intestí que s'havia quedat en posició inversa a l'habitual. El doctor que el tractava dubtava entre confirmar una malformació de transmissió genètica o una resposta física a un excés de nervis acumulats. Es va optar per l'ingrés d'uns dies en planta per a medicar-lo, sondar-lo i esperar el retorn a la postura adequada del budellet juganer. Com a alternativa d'última hora sempre quedaria una molesta operació que no li feia gràcia a ningú.
Era el matí del tercer dia d'ingrés i jeia còmode en el llit reclinat per a evitar postures inadequades. Joguetejava amb el catèter de la sonda, assossegat, observant la finestra oberta a la seua esquerra i disfrutant de la calma que acompanyava a l'agradable brisa matinera. A la seua dreta el senyor Eladi es movia inquiet com de costum. Era un bon veí per a una habitació doble d'hospital. Pastor d'un xicotet poble de muntanya a la serrania, estava ingressat per enèsima vegada degut a complicacions intestinals que no tenien molt bona pinta. En estos tres últims dies li havia contat un bon grapat d'històries sobre els seus quaranta anys de pasturatge i sobre els últims vint anys en la vella granja on vivia abassegat per les gallines, les cabres, la seua horta i aquells dolors intermitents que cada vegada el visitaven amb mes freqüència. Odiava els hospitals i estar ingressat però no era un home de mal caràcter. Pel contrari la seua parla pausada, el seu to de veu i les freqüents bromes a infermeres i familiars li conferien un caràcter addictiu, d'aquells a què un acaba enganxant-se sense ser conscient.
A l'hora del menjar Eladi, un dia mes, remugava i feia broma sobra la qualitat dels productes al plat en comparació amb les seues verdures, els seus ous d'ànec o la carn dels seus pollastres. Asseverava, sense haver-ho provat mai, que el menú de la cafeteria de segur era millor. De sobte va girar el cap del plat i va preguntar altiu: -Tu, sagal (així solia anomenar-lo), el menú de la cafeteria ha de valdre almenys 100 duros, no?- Ell, fent càbales matemàtiques i reajustant-les als actuals preus, li va contestar: -No home, no. Almenys 200-. -Redéu, això ja són 1000 pessetes !!!-, va exclamar el pastoret bocabadat. Mentrimentres el sagal, actualitzant a Euros la difunta pesseta, va sentenciar aquell diàleg de l'absurd amb un: -Segurament encara serà un poc més-. I el silenci va abordar la conversa deixant pas al remor de migdiada.
Set mesos després es va assabentar de la mort del senyor Eladi. En este temps havia pensat molt en ell, en la seua vida, en els seus hàbits i en aquella xarrada sobre un menú d'hospital. Va meditar una llarga estona pesarós per arribar a concloure, amb resignació, que el temps corre massa, que el home corre massa i que, en esta esvalotada carrera, s'estan perdent massa coses bones.
Era el matí del tercer dia d'ingrés i jeia còmode en el llit reclinat per a evitar postures inadequades. Joguetejava amb el catèter de la sonda, assossegat, observant la finestra oberta a la seua esquerra i disfrutant de la calma que acompanyava a l'agradable brisa matinera. A la seua dreta el senyor Eladi es movia inquiet com de costum. Era un bon veí per a una habitació doble d'hospital. Pastor d'un xicotet poble de muntanya a la serrania, estava ingressat per enèsima vegada degut a complicacions intestinals que no tenien molt bona pinta. En estos tres últims dies li havia contat un bon grapat d'històries sobre els seus quaranta anys de pasturatge i sobre els últims vint anys en la vella granja on vivia abassegat per les gallines, les cabres, la seua horta i aquells dolors intermitents que cada vegada el visitaven amb mes freqüència. Odiava els hospitals i estar ingressat però no era un home de mal caràcter. Pel contrari la seua parla pausada, el seu to de veu i les freqüents bromes a infermeres i familiars li conferien un caràcter addictiu, d'aquells a què un acaba enganxant-se sense ser conscient.
A l'hora del menjar Eladi, un dia mes, remugava i feia broma sobra la qualitat dels productes al plat en comparació amb les seues verdures, els seus ous d'ànec o la carn dels seus pollastres. Asseverava, sense haver-ho provat mai, que el menú de la cafeteria de segur era millor. De sobte va girar el cap del plat i va preguntar altiu: -Tu, sagal (així solia anomenar-lo), el menú de la cafeteria ha de valdre almenys 100 duros, no?- Ell, fent càbales matemàtiques i reajustant-les als actuals preus, li va contestar: -No home, no. Almenys 200-. -Redéu, això ja són 1000 pessetes !!!-, va exclamar el pastoret bocabadat. Mentrimentres el sagal, actualitzant a Euros la difunta pesseta, va sentenciar aquell diàleg de l'absurd amb un: -Segurament encara serà un poc més-. I el silenci va abordar la conversa deixant pas al remor de migdiada.
Set mesos després es va assabentar de la mort del senyor Eladi. En este temps havia pensat molt en ell, en la seua vida, en els seus hàbits i en aquella xarrada sobre un menú d'hospital. Va meditar una llarga estona pesarós per arribar a concloure, amb resignació, que el temps corre massa, que el home corre massa i que, en esta esvalotada carrera, s'estan perdent massa coses bones.
dijous, 3 de juny del 2010
UN LLOC EN LA MEMÒRIA
Faig recull de records llunyans, confeccione el llistat d'aquells que m'han marcat, el top de la memòria. Furgant en el passat hui trobe espai per tot allò destacable que no siguen vivències o moments.
No sóc excessivament fetitxista i, per tant, sols apareixen tres o quatre objectes remarcables al llistat. Recorde especialment una jaqueta, un impermeable que ja no tinc i que no sé on va anar a parar. Era d'aquelles de tacte rugós, paregut a la escata però sense tanta capacitat abrasiva. La caputxa era gran i rígida, al més pur estil pescador nòrdic sense bossa o cremallera darrere de la qual resguardar-se. De tirada llisa i llarga tan sols posseïa un parell de butxaques laterals, amplies i sense tancament. Aquella jaqueta em va obrir els ulls a la moda, a la meua moda. Amb ella posada em sentia còmode i modern, tot allò llunyà de ser anodí o ordinari. Convençut del meu estil mod inqüestionable esta peça m'aportava la porció de personalitat que per edat i caràcter no m'atrevia a lluir o, simplement, no tenia. Era reversible, de dos colors que no compartien espai, amb una cara verda i l'altra completament blava.
Des de llavors sempre m'ha atret tot allò reversible. Potser per açò no m'agraden els tatuatges, pel seu caràcter indefugible, per la seua permanència. Potser també per açò no m'agrada la dreta, sí, la dreta, en temps com estos no cal difuminar el seu nom, el seu caràcter, eixe caràcter irreversible que refusa lleis de temperament democràtic o promou altres basades en la intransigència. Amb la llei de l'avortament, amb l'eutanàsia, amb la polèmica sobre la família o els matrimonis gais, lleis o projectes tots que a ells, als feixistes, com a la resta, no els impossibiliten res i en canvi els permeten triar. Les seues alternatives, per contra, tanquen la porta a l'elecció, imposen i anul·len les llibertats.
Per altra banda, pot ser també gràcies a aquella jaqueta, al que va significar per a mi, tampoc no em vaig quedar ancorat en distorsions guitarreres, penjat tan sols de muntanyes decibèliques. Potser a l'adoptar la reversibilitat, al acollir-la, vaig guanyar espai per a disfrutar amb altres estils, amb altres matisos. I açò mereix ser recordat.
No sóc excessivament fetitxista i, per tant, sols apareixen tres o quatre objectes remarcables al llistat. Recorde especialment una jaqueta, un impermeable que ja no tinc i que no sé on va anar a parar. Era d'aquelles de tacte rugós, paregut a la escata però sense tanta capacitat abrasiva. La caputxa era gran i rígida, al més pur estil pescador nòrdic sense bossa o cremallera darrere de la qual resguardar-se. De tirada llisa i llarga tan sols posseïa un parell de butxaques laterals, amplies i sense tancament. Aquella jaqueta em va obrir els ulls a la moda, a la meua moda. Amb ella posada em sentia còmode i modern, tot allò llunyà de ser anodí o ordinari. Convençut del meu estil mod inqüestionable esta peça m'aportava la porció de personalitat que per edat i caràcter no m'atrevia a lluir o, simplement, no tenia. Era reversible, de dos colors que no compartien espai, amb una cara verda i l'altra completament blava.
Des de llavors sempre m'ha atret tot allò reversible. Potser per açò no m'agraden els tatuatges, pel seu caràcter indefugible, per la seua permanència. Potser també per açò no m'agrada la dreta, sí, la dreta, en temps com estos no cal difuminar el seu nom, el seu caràcter, eixe caràcter irreversible que refusa lleis de temperament democràtic o promou altres basades en la intransigència. Amb la llei de l'avortament, amb l'eutanàsia, amb la polèmica sobre la família o els matrimonis gais, lleis o projectes tots que a ells, als feixistes, com a la resta, no els impossibiliten res i en canvi els permeten triar. Les seues alternatives, per contra, tanquen la porta a l'elecció, imposen i anul·len les llibertats.
Per altra banda, pot ser també gràcies a aquella jaqueta, al que va significar per a mi, tampoc no em vaig quedar ancorat en distorsions guitarreres, penjat tan sols de muntanyes decibèliques. Potser a l'adoptar la reversibilitat, al acollir-la, vaig guanyar espai per a disfrutar amb altres estils, amb altres matisos. I açò mereix ser recordat.
dilluns, 3 de maig del 2010
L'INDIVIDUALISME EXTREM
Em mire la vida pel melic, de fora a dins, per a senyalitzar on estic i que sóc. Fa ja un temps que he encetat el capítol de la meua individualitat, consentint-lo i disfrutant d'ell i els seus paràgrafs. La vida en solitud no se certifica però s'accepta, s'aprén a viure amb ella i, alguns, aprofitem tots els seus avantatges sense mirar els inconvenients pel retrovisor. Viure amb mi mateix en exclusiva no comporta que m'accepte plenament. Ni a mi ni al meu passat. Conec molta gent que declara que no canviaria res de lo ja fet, encara que tinguera la possibilitat. Cabotada i avant. No és el meu cas, jo canviaria moltes coses, massa.
El meu calvari particular, el meu viacrucis del terror podria ser caure davall la síndrome hipertiméstica. Una malaltia moderna molt d'acord amb estos temps on el sentit de l'individualisme envernissa totes i cada una de les capes de la societat. Jill Price, un dels pocs casos coneguts, pot recordar cada detall de la seua vida des dels 14 anys i ara té 44. El seu cervell està dividit com en dos pantalles de televisió: en una transcorre el dia a dia a l'instant, i en l'altra, qualsevol moment del passat reviscut a la perfecció. Pot recordar que va menjar, que vestia, amb qui va parlar, de que va parlar o a quina hora es va gitar, des del 5 de febrer de 1980. No obstant, és incapaç de recordar dades elementals que no es limiten a la seua propia vida com ara números, llibres que ha llegit, noms o notícies recents. La seua vida és una autèntica càpsula del martiri egòlatra i mai l'individualisme va ser dut a tal extrem.
Potser ara entenc millor per que disfrute tant de la meua individualitat, de la meua solitud, o potser tan sols siga una excusa de mal pagador.
El meu calvari particular, el meu viacrucis del terror podria ser caure davall la síndrome hipertiméstica. Una malaltia moderna molt d'acord amb estos temps on el sentit de l'individualisme envernissa totes i cada una de les capes de la societat. Jill Price, un dels pocs casos coneguts, pot recordar cada detall de la seua vida des dels 14 anys i ara té 44. El seu cervell està dividit com en dos pantalles de televisió: en una transcorre el dia a dia a l'instant, i en l'altra, qualsevol moment del passat reviscut a la perfecció. Pot recordar que va menjar, que vestia, amb qui va parlar, de que va parlar o a quina hora es va gitar, des del 5 de febrer de 1980. No obstant, és incapaç de recordar dades elementals que no es limiten a la seua propia vida com ara números, llibres que ha llegit, noms o notícies recents. La seua vida és una autèntica càpsula del martiri egòlatra i mai l'individualisme va ser dut a tal extrem.
Potser ara entenc millor per que disfrute tant de la meua individualitat, de la meua solitud, o potser tan sols siga una excusa de mal pagador.
dilluns, 12 d’abril del 2010
EL FUNERAL DE LA DECÈNCIA
Diumenge de paella, dinar infinit, catxirulos desbocats, mona i xocolata. I entre mos i alé queda temps per a les històries, per a l'intercanvi de vivències i viatges en estes pasqües. Un bon amic, rom en mà, tortada casolana de xocolata en boca, em relata, no sense dificultat, part del seu viatge a Sardenya. Un viatge este, com tots, de recerca i introspecció, de fugida i expansió, eixa contradicció tan ben quallada. Em comenta que la geografia, l'orografia i, inclús, la geodèsia de Sardenya són com les d'ací, que tenen el mateix patró. Tan sols destaca una diferència remarcable, la neteja. En els carrers, en les platges, en els parcs, el rastre incívic de la brutícia roman amagat i quiet. El mateix diumenge Josep Piera en la seua columna de la secció Panorama al diari Levante, emfatitza la mateixa sensació en la seua crònica del viatge a Moscou. Cite textualment; "Pel que he vist, la ciutat és d'una netedat implecable, i quan els jardins que envolten la Plaça Roja (roja vol dir bella en rus) floriran, el Kremlin encara lluirà molt més com un bellíssim parc que com un fortí, que és el que vol dir el mot". A Còrdova, fa una setmana, jo vaig tindre una sensació semblant.
De tornada a casa, cau la vesprada encara amb llum. El dia allarga i els fanals encara no estan encesos. Eixos fanals nous instal·lats fa poc mes d'una setmana com a últim ornament d'unes obres de millora en la plaça i carrers veïns on visc, eixos fanals que ja apareixen replets d'adhesius publicitaris des de fa uns dies i que, hui, em sorprenen amb un gran cartell fluorescent apegat amb cola que anuncia alguna activitat lúdico-festiva organitzada per no sé que associació cultural o entitat cívica (per anomenar-la d'alguna manera). Els carrers i plaça que han sigut empedrats combinant llamborda rectangular, pedra de riu, graveta i marbre rústic amb bon criteri. Els mateixos carrers que fa setmanes subsistixen dia a dia atapeïts de merda (textual, de gos, de gat o qualsevol altre quadrúpede o bípede imaginable) i fem en qualsevullga de les seues formes i subespècies.
Supose que ara hauria d'obrir el capítol de crítica als responsables de la neteja viària i l'autoritat policial, hauria de denunciar la negligència dels primers i la passivitat dels segons i no estaria mal encaminat però no, no vaig a fer-ho. L'estat dels carrers és responsabilitat quasi exclusiva dels usuaris, del transeünt, no ens enganyem. La constant renovació del repertori merdós als nostres barris és una mostra mes del model incívic amb què convivim. Mentres esta merda no arribe a la porta de casa no ens mobilitzem, no actuem, a mamar amb el que passe fora o amb el que facen els altres. Esta setmana hem tingut prou exemples del resultat d'esta actitud com per a no tindre-ho clar. Com ja he dit en un altre lloc, si estem assistint al funeral de la nostra decència almenys fem-ho divertint-nos.
De tornada a casa, cau la vesprada encara amb llum. El dia allarga i els fanals encara no estan encesos. Eixos fanals nous instal·lats fa poc mes d'una setmana com a últim ornament d'unes obres de millora en la plaça i carrers veïns on visc, eixos fanals que ja apareixen replets d'adhesius publicitaris des de fa uns dies i que, hui, em sorprenen amb un gran cartell fluorescent apegat amb cola que anuncia alguna activitat lúdico-festiva organitzada per no sé que associació cultural o entitat cívica (per anomenar-la d'alguna manera). Els carrers i plaça que han sigut empedrats combinant llamborda rectangular, pedra de riu, graveta i marbre rústic amb bon criteri. Els mateixos carrers que fa setmanes subsistixen dia a dia atapeïts de merda (textual, de gos, de gat o qualsevol altre quadrúpede o bípede imaginable) i fem en qualsevullga de les seues formes i subespècies.
Supose que ara hauria d'obrir el capítol de crítica als responsables de la neteja viària i l'autoritat policial, hauria de denunciar la negligència dels primers i la passivitat dels segons i no estaria mal encaminat però no, no vaig a fer-ho. L'estat dels carrers és responsabilitat quasi exclusiva dels usuaris, del transeünt, no ens enganyem. La constant renovació del repertori merdós als nostres barris és una mostra mes del model incívic amb què convivim. Mentres esta merda no arribe a la porta de casa no ens mobilitzem, no actuem, a mamar amb el que passe fora o amb el que facen els altres. Esta setmana hem tingut prou exemples del resultat d'esta actitud com per a no tindre-ho clar. Com ja he dit en un altre lloc, si estem assistint al funeral de la nostra decència almenys fem-ho divertint-nos.
dimecres, 7 d’abril del 2010
LA RIQUESA EFÍMERA
(Resposta a l'entrada en el blog "SOTA LA CREUETA" que ací vos enllace)
I a tot açò, que pareix indiscutible a pesar de la ceguera que provoca la connexió a un passat recent insostenible i que molts encara consideren EL MODEL, on són eixes mesures de canvi o renovació del sistema que fa dos anys estaven en boca de tots els dirigents?
Hem de tindre clar que a les mesures de canvis en lo legislatiu, en el control sobre el sistema financer, en la producció i la productivitat (que podríem anomenar mesures "grans"), hauríem d'afegir les mesures "xicotetes", aquelles que cada empresari hauria de prendre en la seua plaça per a ser coparticipant del canvi.
Ara que és un tema molt comentat, el de l'estalvi, potser s'hauria d'incidir en el model d'estalvi per a l'empresa, sense descuidar la inversió en millores que ha de ser constant. Fa a penes tres anys tindre diners excedent en els comptes de les empreses estava molt mal vist pels gestors o assessors de les mateixes. Es promovia la inversió en tercers (quasi sempre la construcció com molt bé vosté ha dit) o el repartiment anual de dividends.
Tindre diners en caixa era innecessari o imprudent i jo em pregunte, que té de roín tindre un coixí per a afrontar les dificultats venidores o afrontar nous reptes? Alguns empresaris hem capejat el temporal, anant contra corrent això sí, gràcies a eixe coixí, sense tindre que batallar ara amb els bancs (batalla perduda), però a canvi no tenim grans patrimonis personals (eixos que, per cert, quasi ningú posa a disposició de l'empresa en estos temps quan s'han generat des d'ella).
Eixe coixí de l'estalvi en l'empresa, tan mal vist pels economistes, és un dels exemples de noves mesures de gestió i canvi en el sistema, a nivell particular, del que es deuria parlar. Però vist lo vist pareix que tot fluïx cap a un reajustament de llocs de treball mantenint les estructures del passat, fins que de nou aparega el fantasma de la hipocresia amb el cartell de la crisi penjant del bescoll.
També és probable que vinga algú amb la teoria de que l'estalvi frena el consum i no ajuda a reactivar el sistema i, sent açò cert, no deixa de ser curiós que continuem parlant sempre de màxims, el tot o el res. La bona gestió a nivell governamental, empresarial o familiar vindrà donada per la capacitat d'harmonitzar consum amb estalvi en la mesura que, este estalvi, ens aporte la tranquil·litat necessària de cara al futur. Eixe factor, el de la tranquil·litat en el futur, que cap analista té en compte i que pareix tan difícil de quantificar.
Jo, per si de cas, seguiré aferrat-me a ell perquè em pareix un valor insubstituïble (això i la música).
diumenge, 28 de març del 2010
PARADOXES
Tasio i Gilda, nominatius i contradictoris. L'un icona de l'Espanya rural i abrupta, representatiu d'una forma de vida tan real com oblidada, la lloada i casolana tercera via, en versió original, que ningú s'atrevix a practicar. L'altra, la musa, imatge de l'elegància, el luxe i el cosmopolitisme mal entés. Antítesis estètiques i alguna cosa mes. Dos clàssics en dos cinematografies també contradictòries. Dirigides per Moncho Armendáriz, un navarrés contant una història de la Navarra tradicional i Charles Vidor, en realitat Vidor Károly, un hongarés que va prendre contacte amb el cine a Alemanya i ens mostra una història genuïnament americana que transcorre a Buenos Aires.
Dimecres passat les contradiccions es van entrecreuar. A la mateixa hora van ser emeses per La2 i Punt2, una altra contradicció. Les segones cadenes de dos televisions públiques, Televisión Española i Canal 9, que oculten en les seues cares B, en les seues reserves per a la mala consciència, allò que no té espai en una programació principal ocupada en trivialitats d'alta audiència. Tasio i Gilda agafats de la mà feien bona parella.
Uns minuts abans unes imatges de foc i gel sembraven la paradoxa en la meua consciència. Un volcà entrava en erupció en una glacera, una altra contradicció per als sentits, i el seu nom, el de la glacera, arredonia el contrasentit. Eyjafjallajokull.
"En memòria de Mark Linkous, submergit en la contradictòria del suïcidi. Un home no precisament feliç"
Dimecres passat les contradiccions es van entrecreuar. A la mateixa hora van ser emeses per La2 i Punt2, una altra contradicció. Les segones cadenes de dos televisions públiques, Televisión Española i Canal 9, que oculten en les seues cares B, en les seues reserves per a la mala consciència, allò que no té espai en una programació principal ocupada en trivialitats d'alta audiència. Tasio i Gilda agafats de la mà feien bona parella.
Uns minuts abans unes imatges de foc i gel sembraven la paradoxa en la meua consciència. Un volcà entrava en erupció en una glacera, una altra contradicció per als sentits, i el seu nom, el de la glacera, arredonia el contrasentit. Eyjafjallajokull.
"En memòria de Mark Linkous, submergit en la contradictòria del suïcidi. Un home no precisament feliç"
Subscriure's a:
Missatges (Atom)