dijous, 10 de febrer del 2011

DESÀNIM, QUASI INÀNIM

Una altra nit escalant fins a la lluna, fugint de les partícules contaminants i de tantes altres coses. Somnis sense arnés amb davallades de fosca realitat. Utopía per a uns temps difícils que cavalquen desbocats cap a mi desbravant-me la moral.

Desànim. Quasi inànim.

2 comentaris:

Xavier Aliaga ha dit...

Una certa porció de desànim és tolerable. Però després de compartir al gran Eels, de segur que troba una recepta sonora per alçar el cap i seguir el camí. Que són quatre dies i tres nits.

Cul de sac ha dit...

El problema és que eixa porció de desànim ja l'he sobrepassat fa temps, em sobra. Porte massa temps flagel·lant-me i sé que arribe a ser coent però cada cert temps la granellada reapareix i... torna-li la trompa al xic. Qui poguera reprendre la senda del bon humor i la il·lusió al dia a dia.

Potser són massa entrebancs acumulats en uns mesos per a algú que confiava en excés en la seua capacitat per a afrontar els problemes, per a solucionar-los o assumir-los. O potser és que els meus objectius en la vida han anat mes allà del que la meua espenta vital suporta. Això o la puta maduresa que em té reblanit, no se...

De receptes sonores me'n sé unes quantes, en això em podria autonomenar farmacòleg il·lustrat i, eixes xicotetes dosis de música diària, són les que m'han portant levitant estos últims mesos. Músicdependent declarat.