dissabte, 26 de febrer de 2011

TARDA PLENA

Llegir poesia no és un hàbit en la meua rutina. Fer-ho una vesprada de divendres lliure, sense connexions, ni lligadures telefòniques d'exigència comercial, es convertix quasi en una recompensa.

Potser la falta de perícia per a escometre conflagracions com aquestes em provoca l'estranya sensació que han originat alguns poemes d'un llibre amb mes de trenta anys un vespre com el de hui.

La sensació de com un vell poema pot cartografiar els meus pensaments, de com sent la meua vida fotocopiada en uns versos amb algun esborrall en el verb engendrar i al sumatori, per defecte, d'hores diàries laborades.

Però la gent creix massa
de pressa i tothom perd
el temps en ximpleries.
Jo, per exemple, dintre
de poc farà vint-
i-tres anys que treballo
vuit hores cada dia,
i he viscut sempre al poble,
i he engendrat fills, i estimo
les coses i el silenci,
i encara em vaga, als vespres,
tot sol al fons de casa,
d'escriure algun poema.
Però la gent creix massa
de pressa -ja ho he dit-,
i llegeix poc, i pensa
molt menys, i tothom perd
el temps en ximpleries.


Miquel Martí i Pol

(D'obra poètica, volum II.
Llibres del Mall, 1977)

La sensació, en una tarda com aquesta, que un poema m'ha furtat alguns sentiments entrant en casa amb la clau prestada de la meua pròpia desil·lusió.

Ara et penso -tan lluny!-
i t'invento un posat
expectant, perquè m'omplis
aquest buit de la tarda.
Cada mot és un món
amb rius i mars i pobles,
o un vidre trencadís,
o una cambra en silenci.
Que lent el pas del temps!
Que feixuga la vella
solitud i que pròxims
els teus ull, quan t'invento
un posat expectant
perquè m'omplis la tarda.


Miquel Martí i Pol

(D'obra poètica, volum II.
Llibres del Mall, 1977)

I la tarda s'ompli.
I el buit No.