NADALADES 2010

Alguna cosa bona d'estos nadals (capítol I), la Serra de Bèrnia ha sigut hui plenament meua. En tot el matí tan sols m'he creuat amb dos persones quan normalment esta ruta és prou concorreguda. A soles, des del Forat, amb les vistes d'Altea i Benidorm com a escenari de fons, la tramoia de la placidesa ha començat a funcionar traient a escena sensacions recuperades.



Coses bones dels nadals d'enguany (capítol II). El reflux intestinal no ha fet acte de presència encara que alguns records amb acidesa continuen retornant-me. Per a quan l'Omeprazol dels sentiments?



Alguns rituals nadalencs han canviat este any, el primer en que no he pogut compartir amb ma mare el sopar de la Nit de Nadal i el menjar del 25. Lo millor d'açò? Que ja ha passat. El neguit previ i la desesperança de nou encuny ja estan a les alforges de la rutina. Coses bones d'estos nadals (capítol III).



El capítol IV el deixaré per mes avant, però ja puc avançar el títol:
"FI DE FESTA"

DURÍCIES

Quan el fang ens arriba a la boca potser lo millor és somriure. Llavors passem a ser part del compost, l'embassament de l'argila que ens acaba endurint.

El somriure romandrà, aleshores, fictici i de ceràmica, com l'estigma dels records d'un caràcter extraviat, com l'empremta d'aquelles bondats marcides.

Maduresa. Malícia.
No se si m'agrada en que m'he convertit.



... and la ciénaga just smiled.

ANEM A FOSQUES

És sorprenent la velocitat a què estem perdent drets, serveis i estructures socials guanyats amb molt d'esforç als últims quaranta anys. En un parell d'anyets ens anem a quedar sense alguns que potser mai recuperem o es tardarà molt a fer-ho.

Senyors, senyores, s'ha obert la veda i la caça major, la de la desigualtat, ja és oficial. Una nova tendència en la passarel·la del poder.

Vaig a dir-ho en castellà que té una sonoritat mes mercantil;
"SE TRASPASA ESTADO DE ÁNIMO. PRECIO ÓPTIMO"

FERIT DE MÚSICA

He aprés a viure en una banda sonora, en un videoclip. Caminar dia a dia per la vida amb el so original té poc d'esperit cinematogràfic o musical, però és el vessant mes natural de la mateixa, el mes pur. Agregar a este camí rutinari l'artificialitat de la música incorpora sensacions impostades que em permeten afegir el pla mitjà, el llarg, el panoràmic o el general al primer pla habitual.



Fa mes o menys un any que faig senderisme amb regularitat. He anat adquirint l'experiència i forma necessària com per a disfrutar en la muntanya, assimilar l'esforç en els desnivells i continuar gaudint del paisatge. Este cap de setmana he incorporat la música al trajecte per primera vegada. L'enquadrament visual que aporta la visera d'una gorra junt amb el tracklist musical de fons d'alguns discos de referència (Hungry Bird de Clem Snide, Being There de Wilco, Shootenanny! de Eels i Narrow Stairs de Death Cab for Cutie) han restat realisme a l'experiència però han afegit eixe succedani de sensacions amb que l'audiovisual em gratifica ja fa anys.

Tal vegada haja perdut realisme en l'intent, no se, però m'agraden tant estes noves perspectives que és probable, molt probable, que repetisca. Ferit de música i mal curat.

CANÇONS ARRACONADES

Hi ha cançons que deixem molt, massa temps, arraconades.

Cada animal musical té el seu vedat de cançons reservades, aquelles que van unides a moments especials, aquelles que ens retrauen a parcel·les de la memòria on ens sentim còmodes, als records confortables.

Per contra també estan les cançons de què fugim a pesar de que ens agraden, que ens apassionen. Són les que van lligades a un mal moment, les que van servir de transfons a una situació dolorosa. Estes esdevenen termòmetre emocional o anímic per la seua capacitat de mesurar l'estat d'una recuperació.

Un dia, una nit qualsevol, tornem a gaudir amb la seua audició. Retorna eixa sensació emplaçada en el límit entre allò epidèrmic, cardiològic o lisèrgic, que ens transporta novament a la felicitat prestada de tres minuts i mig (o sis amb dos segons).

I el record ja no ens fa sagnar.

Feia molt, massa temps, que no escoltava esta cançó.