PESSIGADES SONORES (III)
LA OLOR
És sorprenent com viatgem de ràpid al passat per l'autopista de les olors. Dins l'actual moda de retrobament o flashback als noranta, i la recuperació dels discos de vinil amb la cicatriu del fetitxisme més marcada que mai en la cara, o en la doble cara, el senzill acte de traure un disc del seu embolcall acartonat recupera, d'ipso facto, alguns orígens.
Aquells trens escandalosos, sense fil musical però escandalosos. Massissos, robustos, amb les carns blindades i la pell de pintura metal·litzada alçada per esquinçalls oxidats, com pigues rovellades abraçant als austers cendrers i flirtejant amb la "tornilleria" de rosca dels cartells d'advertència òrfens d'icones. El trajecte era com un joc de tetris entre el meu cos i els esmolats angles rectes dels reposabraços i albellons de calor de la part inferior dels seients. I amb l'arribada a València, la basarda i l'excitació cauteritzaven les ferides provocades per les durícies d'acer del rodalies. L'escenari, llavors majestuós, de la cúpula metàl·lica a l'estació del Nord amb el sobrefons de la plaça de bous, dissipaba els últims records de la banda sonora del viatge, aquella composició coral interpretada pels viatgers, les seues vicissituds i equipatges. A l'itinerari urbà, memoritzat pas a pas, m'acompanyaven una adolescència sense massa coratge i l'absolut respecte davant de tot i tots. La seqüència, la de sempre. Primera parada Harmony, segona Discos Amsterdam i si la butxaca i la urgència ho permitien allargava l'excursió fins a Oldies. Ara pense que els efluvis de la puberal excitació havien de ser tan inodors com perceptibles a mes de deu metres de distància. La tria sempre dificultosa davant de tant i tant per descobrir, es complicava sobre manera amb la ingrata companyia del neguit. En la tornada a l'estació als dubtes en l'elecció s'adjuntaven, de regal, les presses habituals. Un passeig fugaç esquivant al temps i els obstacles, tan sols ralentitzat per la sobrecàrrega de la fascinació davant de tanta i tan diversa gent. La recambra cerebral plena d'instantànies filtrades per l'absorta retina, i en un parpalleig em veia novament a les entranyes del tren.
L'aventura mensual arribava a la seua fi, i en aquell seient plastificat d'un apagat roig caoba, el meu món es reduïa a aquelles vistoses tapes de cartó, a aquells vinils negres i brillants, a aquelles olors que hui, de nou, em connecten amb uns ritmes tan aspres i crus com fascinants. Nirvana, Pavement, The Pixies, Surfin Bichos, The Cure, Yo la Tengo... L'escena del record amb la tramoia de la meua vista perduda en el disseny gamberro d'aquells discos, i el meu nas hipotecant la pituïtària i els seus tributs amb venciment en un futur que ja és hui. Pròxima parada...
2 comentaris:
El vici del vinil... vaja vici bonico i sà per a tot menos pa la butxaca!! En part em toca els ovaris i en part m'alegra este revival que hi ha ara. Quan jo vaig començar a col·leccionar no existia encara E-bay ni a tot cristo li pegava per editar els discos també en vinil, era realment complicat trobar el que buscaves i més si tenies la meua edat, que encara no podia anar soles a cap lloc. I l'enveja amb que me mirava jo als amics amb pares que encara conservaven discos i plats... els meus com que de joves eren molt moderns pa la tecnologia i tenien sempre la última tele i l'últim equip de música i l'última càmera i tot això pos es desferen del pick-up en eixir el CD. Que això estava passat, ja veus, que això s'havia mort. Jo si que els haguera matat quan anys després els vaig preguntar PERÒ PAPÀ VOSATROS NO TENIEU D'AIXÒ??? I me digué CLAR QUE EN TENÍEM PERÒ EL VAM REBALLAR!! Això i la Mobilette de m'auelo matern són coses que mai de la vida els tinc que perdonar que tiraren a la brossa.
Estic mes content que un xiquet tonto. Ja tinc alguna visita i comentaris, pâ cagar-se. El fetitxisme del vinil, supera de llarg al Cd, i a això hem d'afegir que realment el so és millor. Ara, que d'ahí s'arribe a demonitzar al CDR, hi ha un bon tram. Poques vegades tenim el temps i els mitjans per a escoltar absolutament tranquils un disc de vinil, i les noves tecnologies ens permeten sentir música en àmbits molt distints, al cotxe, al treball, passejant etc... Les possibilitats que ens han obert, ens permeten arribar a abastar moltes més referències i per a desficiosos esta possibilitat és irrenunciable. No sé que faríem hui en dia si haguérem de circumscriure'ns a la informació musical que engolirem només pels vinils, i a més el cost seria garrafal. Si la Mobilette del seu iaio era de les que portaven el kit de cabàs, gos rater i visera davantera, la pèrdua és irreparable. Una d'eixes de les què la humanitat mai es reposarà.
Publica un comentari a l'entrada