MISTERIS

Em passa de vegades. Una escena en una pel·lícula senzilla, quasi trivial, regurgita alguns anhels desatesos. La fórmula de l'engalifa:
Una bona execució? Credibilitat? Certa gràcia i l'acompanyament amb un clàssic de la música contemporània?
Tal vegada la resposta estiga en unes papil·les gustatives excessivament sensibilitzades (o la suma de tot a l'hora)

Titular del dia. Com m'agradaria saber ballar, poder disfrutar fent-ho per a, així, evacuar algunes tibantors retingudes entre els budells i la consciència. I no parle de cap restrenyiment, escassedat de defecacions o constipació ventral.



També em passa alguna vegada. Una cançó recent, aparcada uns mesos en el silenci i recuperada per casualitat, em reconcilia amb el present musical. Un grup de fa un parell d'anys, ni desconegut ni discriminat, em reobri l'esperança ancorada en els clàssics indefugibles durant una temporada.
Misteris.

TENIU 29 MINUTS?

On estan eixes cançons rock inacabables? Aquelles no aptes per a paciències curtes i desitjos imminents, aquelles insostenibles pel puntal de la immediatesa. On està el temps i el plaer per a escoltar-les? Hem dessecat eixa font inesgotable amb l'ardor de la impaciència, amb els ritmes dels nous temps?

Jo vos conjure a recuperar-les, a perdre's vint minuts per una de les mes grans, "Cortez The Killer", en una versió aclaparadora de Built To Spill del seu disc Live, amb mes de deu minuts finals de distorsions interminables, inabordables i imprescindibles.



Per a assumir la grandària d'una cosa s'han de tindre en compte les proporcions i el punt d'inici. I que millor referent en este cas que la cançò original, la del tot poderós Neil Young, de tan sols 9 minuts escassos. Açò pot ser qualsevol cosa menys perdre el temps i, a qui no li ho parega, deu ser perquè és mes modern que un servidor.



Per si de cas jo em quede en estos ritmes, en estes pèrdues, extraviant-me novament per la seua immesurabilitat, aquella fuginera d'exigències peremptories. Vellea i solitud li diuen alguns (o no).

MONOPOLIS

De vegades esdevinc tan ximple com per a enfadar-me amb el món i pensar que tinc el monopoli d'algunes injustícies. Llavors, com a bàlsam per a estes rancúnies, recupere una i altra vegada una cançó rock de les que ja no es fabriquen. I la triture a consciència, geminant-la sense pausa fins a polir-la deixant-la muda.



El mateix dia m'assabente que Esteve Wynn & The Miracle3 actuaran a València un dilluns de novembre (i el monopoli es regenera, recobrant tantes badomies)

DU(PLE)NITUD

Les dos cares d'un mateix dia. L'espectre rutinari amb motor de dos temps i amb el que he de combatre en la recerca de l'equilibri.

FUROR
L'energia matinera que roman custodiada i aguaitada però latent. El torrent amagat i mut, aquell pel que suren dia a dia, desbocades, les inèrcies del control. El coratge per tirar endavant sense deixar ferits al meu pas.



AVINENÇA
El repòs taciturn a les últimes hores del dia, solitari i soliquista, a l'empara d'una casa erma que m'acull fraternal i protectora con una resclosa materna. El moment en què, de vegades, em reconcilie amb els records.

KARAOKES DE DIUMENGE (Hui sí)

"Todas las dudas necesitan muebles nuevos,
cada tristeza un mar donde navegar,
cada recuerdo se merece un buen entierro,
aquellas frases ya no valen para hablar.

Busca algún paisaje nuevo
y sorpréndete al mirar.

Y otra vez toca nacer,
vestir una nueva piel,
reinventarse,
planear de nuevo el viaje.

Aunque los sueños que tenías eran buenos
y aquellos besos muertos fueran de verdad,
ahora tus labios buscan algún otro juego,
ya tus zapatos no sirven para bailar.

Busca algún lenguaje nuevo,
aprende otra vez a hablar.

Y otra vez toca nacer,
vestir una nueva piel,
reinventarse,
planear de nuevo el viaje"



"Soy quien cuenta esos chistes raros
que No te hacen reir
Soy quien cruza la cera asustado
cuando te ve venir"

Eixa frase per la qual pleitejaria la propietat, amagada en el racó inesperat d'una cançó. Eixa frase que encapçala el déjà-vu de les idees i que en somnis he cantat cinquanta-dos vegades.

DISSABTE CLOS

El pati de casa, aquell que a l'estiu em rebrota la frescor per les finestres, es convertix ara, esta nit, en el marc d'un cel negre i estrelat reduït a la verticalitat d'uns murs vells. El calfred de la tardor em punxa l'ànima ja envidrada i m'incita a submergir-me en la casa closa, tèbia.

I al confort fuginer de les primeres fredors, sota l'auspici entremetedor de la manta i el sofà, se m'esquitlla el consol d'una bona lectura amb l'erràtica dels records.



Les mancances lacerants augmenten amb el recompte dels bons grups que van perint (com aquelles esperances).

DE DIETES I ALTRES GUSTOS

No ho puc negar sóc un golafre, tinc evidències, un repertori ampli i perllongat de sabors i textures engolides. He tastat quasi de tot en estos anys; persones dolces amb les seues bondats i perfils tendres, de les que mereixen la pena. Són fàcilment masticables i no solen retornar.

També de les salades, farcides de gràcia i "salamero". En excés solen procovar ardor però amb mesura i acompanyades d'un bon beuratge et fan passar les millors estones (abstindre's artistes per a evitar endogàmies gastronòmiques).

Amb les de caràcter agre tens baralla garantida i el "mes agre que una llima" acaba sent l'eslògan de batalla. Mentres, les amargues, practiquen l'autoantropofàgia o, quan estan a dieta, la tricotolomania o tricofagia, ben acompanyada d'un bon licor d'ametla, això sí. No solen compartir amb ningú els seus refregits, i el món sencer, la seua existència, els sap a merda. N'hi ha que inclús acaba menjant-se el propi estómec a colp d'úlcera.

L'halitosi delata de lluny a aquelles de temperament àcid encara que després, en les distàncies curtes, se'ns presenten com exclusives i sorprenents. A pesar de la sensació inicial, de combinació roïna amb la resta o de ser un mal maridatge, són les que solen assolir les mes altes cotes d'originalitat.



De l'umami no puc parlar perquè no he tingut encara l'oportunitat de empassar-me un oriental, encara que el seu principal component, el glutamat monosòdic, em retrau bons records musicals.

Per a acabar, la novetat en la gamma de sabors, l'astringent. Una barreja entre sequedat i amargor, una autèntica perla, xe. Solen deixar-me una finíssima i persistent pel·lícula en el paladar que no elimine ni amb tres-cents col·lutoris de gin-tònic. En excés, molt pesats (com les barriques d'on provenen).

I esta nit, però, el cap de setmana sencer, tornaré a patir la restricció que mes em dol. No podré assaborir eixa delícia que tant m'agrada, que tant estime. La més completa. Una dieta que m'està resultant de lo mes insatisfactòria.
El caràcter absent que em torna boig deixant-me els budells amb el buit de l'enyorança.