dijous, 28 de juliol de 2011

EPITAFI

Quaranta anys els separen en la mort.
Quaranta anys l'ha plorat ella, ma mare, en exclusiva.
Amb quaranta anys complits va faltar ell, mon pare,
i ma mare el trobava en cada racó esvarós de llàgrimes al dia a dia.
Durant quaranta anys, quaranta, tota una vida.


Ara jo, amb quaranta també a les esquenes, en una vesprada fràgil com la de hui he hagut de vore col·locada, per fi, la làpida del llit gelat i sepulcral que compartixen.
Una pedra de marbre gris basalt, dos noms, quatre dates i una inscripció que vaig triar com a epitafi comú.

"Junts pel desig de tota una vida"

El joc de la genètica, els meus sentiments furtius i vida solipsista, ratifiquen el que intuïa. Allò que sé per obra i gràcia de ma mare, de la seua vida i desitjos.
Algunes estimes, algun amor, mes que no siga recíproc o compartit, són de per vida.

Una vesprada fràgil com la de hui Estellés, com sempre, em referma en la ferida. Certifica amb els seus versos la saó d'este fruit amarg.

Sota la terra de l'amor novella,
eren els ossos meus, o la raó
de tanta amor a punt, tanta saó.

Però, amb tanta fortor, tant es clivella...
Entre els solcs, esventrades les espigues,
ploren en va els sentits i les formigues.


(De l'Hotel París, 1954.)

Porte escrivint massa temps des de la tristesa, estic cansat de demanar perdó i plorar llàgrimes impossibles. Que servisca este text i este vídeo de Beirut amb la seua història com a epitafi del descoratge.

Deixem de plorar en va, deixem de ser formigues.

2 comentaris:

Alietes el del Corralot ha dit...

Bon text, per sentit i pel sentit cíclic i quasi mític, i millors ànims, per valents: Deixem de ser formigues.
Només un detall. Asseguraria que els versos de l'Estellés no pertanyen a l'Hotel París. De quin llibre són?
Forta abraçada.

Cul de sac ha dit...

Els versos m'apareixen en un recull de poemes anomenat "Els millors poemes" de l'Estellés, dins d'una xicoteta col·lecció de deu llibres d'altres tants poetes en català amb el mateix nom genèric. L'edició és de 1998, Proa-Columna, i junt a este poema, "Sota la terra de l'amor novella", apareixen tres mas catalogats com de l'Hotel París ("Aquest corcó del dubte dins del tronc", "La mort que duc i em creix a les entranyes" i "Els tranvies que duen la gent amunt i abaix").

El text i, junt a ell, els ànims, tan sols són el reflex d'una voluntat de canvi i millora que poc a poc van redreçant la meua trajectòria quotidiana després d'un any, diguem, no massa bo.

Abraçada de tornada.