EL FUNERAL DE LA DECÈNCIA

Diumenge de paella, dinar infinit, catxirulos desbocats, mona i xocolata. I entre mos i alé queda temps per a les històries, per a l'intercanvi de vivències i viatges en estes pasqües. Un bon amic, rom en mà, tortada casolana de xocolata en boca, em relata, no sense dificultat, part del seu viatge a Sardenya. Un viatge este, com tots, de recerca i introspecció, de fugida i expansió, eixa contradicció tan ben quallada. Em comenta que la geografia, l'orografia i, inclús, la geodèsia de Sardenya són com les d'ací, que tenen el mateix patró. Tan sols destaca una diferència remarcable, la neteja. En els carrers, en les platges, en els parcs, el rastre incívic de la brutícia roman amagat i quiet. El mateix diumenge Josep Piera en la seua columna de la secció Panorama al diari Levante, emfatitza la mateixa sensació en la seua crònica del viatge a Moscou. Cite textualment; "Pel que he vist, la ciutat és d'una netedat implecable, i quan els jardins que envolten la Plaça Roja (roja vol dir bella en rus) floriran, el Kremlin encara lluirà molt més com un bellíssim parc que com un fortí, que és el que vol dir el mot". A Còrdova, fa una setmana, jo vaig tindre una sensació semblant.


De tornada a casa, cau la vesprada encara amb llum. El dia allarga i els fanals encara no estan encesos. Eixos fanals nous instal·lats fa poc mes d'una setmana com a últim ornament d'unes obres de millora en la plaça i carrers veïns on visc, eixos fanals que ja apareixen replets d'adhesius publicitaris des de fa uns dies i que, hui, em sorprenen amb un gran cartell fluorescent apegat amb cola que anuncia alguna activitat lúdico-festiva organitzada per no sé que associació cultural o entitat cívica (per anomenar-la d'alguna manera). Els carrers i plaça que han sigut empedrats combinant llamborda rectangular, pedra de riu, graveta i marbre rústic amb bon criteri. Els mateixos carrers que fa setmanes subsistixen dia a dia atapeïts de merda (textual, de gos, de gat o qualsevol altre quadrúpede o bípede imaginable) i fem en qualsevullga de les seues formes i subespècies.


Supose que ara hauria d'obrir el capítol de crítica als responsables de la neteja viària i l'autoritat policial, hauria de denunciar la negligència dels primers i la passivitat dels segons i no estaria mal encaminat però no, no vaig a fer-ho. L'estat dels carrers és responsabilitat quasi exclusiva dels usuaris, del transeünt, no ens enganyem. La constant renovació del repertori merdós als nostres barris és una mostra mes del model incívic amb què convivim. Mentres esta merda no arribe a la porta de casa no ens mobilitzem, no actuem, a mamar amb el que passe fora o amb el que facen els altres. Esta setmana hem tingut prou exemples del resultat d'esta actitud com per a no tindre-ho clar. Com ja he dit en un altre lloc, si estem assistint al funeral de la nostra decència almenys fem-ho divertint-nos.