BRINDIS

Una vegada mes la música m'ha derrotat. Havia promés tancar l'any la setmana passada amb una cançó dedicada, en este espai de tarannà hipocondríac i atarantat per naturalesa, mes melòman que megalòman i tufat d'essència esquizofrènica.

Ja vaig advertir amb un "o potser no" perquè conec les meues flaqueses i l'influx màgic amb que la música destorba i transtorna les meus seguretats.

I així ha sigut.

La partitura de la meua consciència no em permet finalitzar l'exercici amb acords de desànim, amb les corxeres afligint el meu subconscient, les semifuses esprement-me la inconsciència i les negres enfosquint la meua perspectiva venidora.

Per tot açò vull brindar amb vosaltres, els pocs o cap que es passen per ací, els que no, els de mes allà i els del mes enllà. Amb aquells per als que sóc, amb els altres per als que estic i, inclús, amb alguns per als que no existisc. Una última copa (encara que sempre m'agrade mes la penúltima) per a tancar un any de pena.




Clausuraré l'any, esta vegada sí, amb una d'eixes cançons que porta anys trufant la meua vida d'animositat. Cap sorpresa musical, és cert, però amb tota la musicalitat sorprenent d'aquelles melodies que em permeten viure i fugir de tot allò que m'oprimix i enfosquix.

Un últim toc de bon ànim per si allò de les apetències o desitjos tinguera algun sentit.

Bon final d'any a tots i millor entrada en la centrifugadora del descoratge que sembla ser serà el 2012.

Salut i força...

DESIG, O NO, DE FINAL D'ANY

"Vaig sentir que molt lluny d'aquí, al costat dolent dels deserts de Cathay i en un país dedicat a l'hivern, hi ha tots els anys que han mort. I certa vall els tanca i oculta, segons el rumor, del món, però no de la vista de la lluna ni dels que somien als seus raigs.

I vaig dir: Sortiré d'aquí pels camins del somni i aniré a aquesta vall i hi entraré i planyeré els bons anys que han mort. I vaig dir: M'enduré una corona, una corona funerària, i els la posaré als peus en mostra de la pena que sento pel seu destí".

(Tot sol als inmortals, Lord Dunsany)


Si he de jugar al joc dels desitjos, aquella altra estupidesa empeltada a l'agenda nadalenca, em demane eixir d'ací pels camins del somni i visitar el costat dolent dels deserts de Cathay.

Compartir les litúrgies de la taula i els rituals del vi amb aquells anys bons, abraçar als absents com abans, rient-nos, mirant-los als ulls.

Observar de reüll, des de la llunyania mes allà d'aquella vall, este present que ací i ara se'm mostra insalubre i que, com diu l'Estellés, em deixa amb l'esperança de contraban.

"Ací em pariren i ací estic.
I com que em passen certes coses,
ací les cante, ací les dic.

Ací em pariren, ací estic.
Ací treballe i done besos.
Ací agonitze i ací em ric.

Ací defense unes collites.
Deu veirtats i quatre mites.

Ací em pariren i ací estic,
pobre de béns i ric de dies,
pobre de versos, d'afanys ric.

Cante l'amor i les parelles
que viuen, beuen i se'n van.
Cante un amor de contraban.

Cante l'amor, cante els amants.

No sé tampoc si açò són cants.

Dic les coses que vénen, van,
tornen un dia, altre se'n van,

l'esperança de contraban."

(Llibre de meravelles, V.A. Estellés)

I cremar després, en la pira dels oblits, la corona ofrenada a este any que s'acaba, un altre any moribund pel qual no sent pena, un altre any al destí del qual no vull arribar ni amb el mes àgil dels meus records.

Vull tancar musicalment este any ací i ara (o potser no).

M'agrada molt esta cançó, mes que el grup no siga ni de bon tros el meu favorit. La cançó tampoc em pareix la millor de l'any i l'àlbum no està al meu llistat de predilectes del 2011, però vull tancar l'any amb ella per que és una cançó dedicada.

Una forma com un altra de clausurar quimeres i encetar any nou.
Una forma com una altra de passar pàgina doblegant-la pel plec de l'adéu amb el pes de les estimes.

NADALES (o no)

Esta bé, no serà per que no ho estiga intentat. Per solidaritat amb el bon rotllo generalitzat que sembla d'ús obligatori en els nadals, per compromís amb les causes perdudes de la meua consciència o per posologia de l'assentiment autoimposada al receptari de la globalitat o les normes preponderants.

Per tot açò, potser per alguna cosa mes, per poc menys o, tal vegada, per avorriment. Com a repte contra els meus principis o com assumpció dels meus finals, la qüestió és que porte uns dies intentat reomplir el fil musical de casa amb nadales.

I no, no hi ha manera.

Descartat l'únic disc que explícitament m'agrada sobre el tema, Songs for Chrismas de Sufjan Stevens, pel seu ús i abús als últims anys, no he pogut trobar res mes mínimament acceptable per a la meua paleta de gustos i colors musicals.

Lo mes lluny que he pogut arribar és a admetre el vídeo d'esta fantàstica cançó dels Deerhunter com a nadala, emparant-me en la seua estrident quantitat de colorit i la innegable estètica Disney, tan vinculada a tot el que d'ensucrat té l'oficialitat nadalenca. Això sí, com la cançó em torna boig des que la vaig sentir fa ja mes d'un any, com el llarg riff de guitarres que servix com a colofó del tema m'és tan o mes addictiu que la Nutella (a la que estic oficialment enganxat fa anys), la cançoneta porta sonant en casa uns quants dies en mode repeat continu i malaltís.



Però com els meus nadals vénen enguany farcits de nostàlgia, com la nostàlgia se m'apareix en les cançons mes inesperades sense estar anunciada en el seu tutorial, esta altra cançó ha sigut acceptada al meu xicotet catàleg de noves nadales per a estes festes. Pat Escoín (Los Romeos, Lula) seguix en el banc de proves del seu nou projecte, Los Amantes, i no baixa la guàrdia en la seua capacitat per a crear i interpretar meravelles com esta.

A la fi he sucumbit, mes que siga parcialment i amb un estil, diguem-ne... no massa ortodox, però així i tot he acabat claudicant.

Bones festes a tots.

EL MEU MAPA DEL MÓN D'ESTOS NADALS

Al meu mapa del món d'estos nadals les coordenades vénen tortes. Les referències habituals de llums, decoracions estridents i anuncis en els mitjans no arriben i fan mes difús tot el que sent en estes festes, mes difícil de trobar el camí de la comprensió per a estes celebracions.

En un país d'oficialitat laica, marcat (mes que a molts els pese) per l'heterogeneïtat cultural i multiracial, amb una considerable diversitat religiosa a pesar del predomini històric i pes específic, si no econòmic, del catolicisme, seguim ancorats a una sèries de ritus cristians indefugibles als què s'han d'acollir totes i cada una d'estes disparitats culturals i religioses esmentades.

És usual trobar aules d'escoles amb majoria d'alumnes no catòlics per convicció, per renúncia o submissió a altres dogmes de fe. Llocs on per estes dates el cerimonial del portal, els pastorets, l'estrela metafísica i la submissió o genuflexió davant el rei cristià són habituals, amb la banda sonora tipificada de les punyents nadales i les seues lletres bíbliques, quan no esotèriques.

Un visionat d'imatges i escenes al millor estil del Luís García Berlanga mes càustic i irreverent.

A colp de crisi un altre ritu imposat, el del consumisme desenfrenat, també arriba amb retard, si és que arriba. I tot açò a pesar de la persistència mediàtica en les lloances al consum o de la campanya promocional institucional a favor del dispendi col·lectiu, la pedra filosofal que ens ha de salvar de tots els mals. Una altra incongruència del sistema que aplaudixen, vociferant en veu baixa als seus amagatalls daurats, els xacals i gurus mega-milionaris que manegen les peces al tauler dels mercats i les finances.


Una altra ficció comptable, un altre d'eixos jocs de màgia d'esta societat desequilibrada cada vegada mes desconnectada de la realitat que ens rodeja i els seus creixents drames personals a cada gir de cantó.

Al meu mapa del món particular d'estos nadals hi hauran massa buits, els que em provoquen tots estos dubtes, incerteses i desànims, mes l'espai impossible de reomplir que va deixar ma mare.

Guarnir la casa de solituds acceptades, d'ànim seré i un altre tipus de músiques nadalenques és el que em queda.

I no, no em sembla un mal propòsit.