Em vaig topar amb mi mateix en el replanell d'un rebedor desangelat, rebuscant en la memòria el testimoni d'un altre temps, les mostres d'un passat no molt distant però ja inaccessible.
Per assolir este objectiu havia decidit tirar mà de les andròmines ocultes als calaixos i paquets entaforats dels racons menys visitats de la casa i, per sort, la recompensa a esta recerca pels amagatalls de la quimera va ser un premi gros.
Vaig trobar aquella nota i aquell bitllet de metro en la butxaca del darrere d'un vell pantaló orgullós que residia feia mes de deu anys al fons d'una caixa de cartó, camuflat entre els silencis d'aquell racó de l'oblit. Uns vells pantalons vaquers color gris encara amb les taques de vi d'aquella nit llunyana i allunyada de mi, d'aquella nit repudiada amb mes d'una dècada d'història. L'única nit sencera que vaig poder compartir amb ella.
Eixos dos petits fetitxes de paper van fer rodar al meu davant, a tan sols uns mil·límetres de la meua fermesa, el calidoscopi de la memòria farcit d'imatges passades que creia inversemblants.
Un bitllet de metro d'aquells anys en què el transport públic estava a l'abast de tothom, quan a les nits dormíem sense el pes de la por en la consciència. Eixa por que ara ens desvetla brunzint-nos a l'orella el perill de certes malalties que no podríem pagar en una sanitat mes privada que pública, mes secreta que oberta, mes negoci que servici. Un temps aquell en què qualsevol podia aspirar a estudiar, a estudiar per aspirar, a treballar per a viure honradament o a no tindre que pidolar alguna cosa mes que dignitat. Uns temps aquells en què els polítics ja havien deixat de treballar per al poble.
També la nota. Una nota escrita a dos cares en un tros de full engroguit com el safrà i el pas del temps, amb la lletra d'una altra època i una altra vida, la meua lletra. En una cara un llistat de cançons a manera de recordatori per a iniciar una d'aquelles banals sessions de dj que guarnien tants bons moments. En l'altra cara unes frases d'estima que mai van arribar a qui les havia de rebre i que van quedar ancorades en el desànim que encara hui, tants anys després, perdura adobat amb tristeses i desil·lusions.
Al curt llistat de cançons d'aquella nota hi havien algunes novetats d'eixe mateix any, un any remot en el record, quasi fingit. Però també hi havien altres mes antigues. Un any aquell, un nadal el del 2011, en que Tom Waits em va salvar la vida.
Era un altre temps, temps de trens al centre, temps de pluja de gossos... "TIME", "DOWNTOWN TRAIN", "RAIN DOGS".
I no, ja no tornarà.
2 comentaris:
Grandíssim Waits!
Què tenen els trens que ens porten ciutat avall? Ciutat endins?
I parlant de clàssics, uns versos d'Ausiàs March:
Així com cell que en lo somni es delita
e son delit de foll pensament ve,
ne pren a mi, que el temps passat me té
l'imaginar, que altre bé no hi habita.
Els trens en general, el món d'anades i vingudes que els envolta, em fascina.
I els trens de ciutat endins, en particular, em narcotitzen, traslladant-me a tants mons o tantes vides. Em deixen pegat a la finestreta com un gos lelo mirant des d'un balcó als transeünts.
Waits és grandíssim, com ho és Ausias March, pel cocktail de nostàlgia del passat, present àcid i incertesa de futur que ens presenten. Açò, mes el picant afegit d'estimes impossibles furgant en els budells, els convertix en un beuratge d'humanitat ineludible. La fórmula per a algunes salvacions.
Gràcies pels versos mestre.
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada