dissabte, 26 de febrer del 2011

TARDA PLENA

Llegir poesia no és un hàbit en la meua rutina. Fer-ho una vesprada de divendres lliure, sense connexions, ni lligadures telefòniques d'exigència comercial, es convertix quasi en una recompensa.

Potser la falta de perícia per a escometre conflagracions com aquestes em provoca l'estranya sensació que han originat alguns poemes d'un llibre amb mes de trenta anys un vespre com el de hui.

La sensació de com un vell poema pot cartografiar els meus pensaments, de com sent la meua vida fotocopiada en uns versos amb algun esborrall en el verb engendrar i al sumatori, per defecte, d'hores diàries laborades.

Però la gent creix massa
de pressa i tothom perd
el temps en ximpleries.
Jo, per exemple, dintre
de poc farà vint-
i-tres anys que treballo
vuit hores cada dia,
i he viscut sempre al poble,
i he engendrat fills, i estimo
les coses i el silenci,
i encara em vaga, als vespres,
tot sol al fons de casa,
d'escriure algun poema.
Però la gent creix massa
de pressa -ja ho he dit-,
i llegeix poc, i pensa
molt menys, i tothom perd
el temps en ximpleries.


Miquel Martí i Pol

(D'obra poètica, volum II.
Llibres del Mall, 1977)

La sensació, en una tarda com aquesta, que un poema m'ha furtat alguns sentiments entrant en casa amb la clau prestada de la meua pròpia desil·lusió.

Ara et penso -tan lluny!-
i t'invento un posat
expectant, perquè m'omplis
aquest buit de la tarda.
Cada mot és un món
amb rius i mars i pobles,
o un vidre trencadís,
o una cambra en silenci.
Que lent el pas del temps!
Que feixuga la vella
solitud i que pròxims
els teus ull, quan t'invento
un posat expectant
perquè m'omplis la tarda.


Miquel Martí i Pol

(D'obra poètica, volum II.
Llibres del Mall, 1977)

I la tarda s'ompli.
I el buit No.

diumenge, 20 de febrer del 2011

EVASIONS

Igual esta nit torne a enfilar cap a la lluna. Em trobe a gust allí.

dissabte, 12 de febrer del 2011

KARAOKES DE DIUMENGE (per suggeriments)

Un bon amic em suggerix buscar alguna recepta sonora que m'ajude a alçar el cap. La veritat és que ho faig dia a dia, tant si és com metodologia per a evitar el decaïment com si ho és per a alimentar el paràsit musical en què crec s'ha convertit el meu cervell. I com este bon amic és una persona de criteri, amb el sentit comú dilatat de raó, i com el seu comentari s'ha creuat en la trajectòria d'una cançó que feia temps no escoltava, fusionaré suggeriment i recepta ací mateix repescant una subsecció quasi oblidada, els karaokes de diumenge.

Este disc, Mirror Ball (1995), també va fusionar en el seu dia dos conceptes rock de gran envergadura i amb característiques peculiars i úniques. Ho va fer, a més, baix el risc de llimar caràcter en algunes de les parts, de fer perdre personalitat pròpia a algun dels dos elements de la fusió però, per sort, no va ser així. Encara que la figura de Neil Young predomina i conferix la idiosincràsia única al resultat final, li concedix la cuirassa al cos de ball resultant, Eddie Wedder i els seus xics, Pearl Jam, es convertixen en part indispensable, destacable i irrenunciable en este engendre que, per al meu gust, és ja objecte ineludible en la història del rock contemporani.


I per a continuar fusionant conceptes afegiré que una altra de les motivacions d'este post ve donada pel fet de la proposta del meu amic, de la resposta i justificació que li done sobre la meua actual situació i de la compatibilitat d'esta situació amb les dos primeres frases de la cançó:

Sóc un accident / conduïa de manera massa ràpida.



I'm an accident
I was driving way too fast
Couldn't stop though
So I let the moment last
I'm for rollin'
I'm for tossin' in my sleep
It's not guilt though
It's not the company I keep

People my age
They don't do the things I do
They go somehwere
While I run away with you
I got my friends
And I got my children too
I got her love
She's got my love too

I can't hear you
But I feel the things you say
I can't see you
But I see what's in my way
Now I'm floatin'
Cause I'm not tied to the ground
Words I've spoken
Seem to leave a hollow sound

On the long plain
See the rider in the night
See the chieftain
See the braves in cool moonlight
Who will love them
When they take another life
Who will hold them
When they tremble for the knife

Voicemail numbers
On an old computer screen
Rows of lovers
Parked forever in a dream
Screaming sirens
Echoing across the bay
To the old boats
From the city far away

Homeless heroes
Walk the streets of their hometown
Rows of zeros
On a field that's turning brown
They play baseball
They play football under lights
They play card games
And we watch them every night

Need distraction
Need romance and candlelight
Need random violence
Need entertainment tonight
Need the evidence
Want the testimony of
Expert witnesses
On the brutal crimes of love

I was too tired
To see the news when I got home
Pulled the curtain
Fell into bed alone
Started dreaming
Saw the rider once again
In the doorway
Where she stood and watched for him
Watched for him

I'm not present
I'm a drug that makes you dream
I'm an aerostar
I'm a cutlass supreme
In the wrong lane
Trying to turn against the flow
I'm the ocean
I'm the giant undertow

I'm the ocean
I'm the ocean
I'm the giant undertow
I'm the ocean
I'm the giant undertow
I'm the ocean
I'm the ocean


A esta recepta pròpia per al desànim afegiré un element diürètic que em permeta eliminar algunes retencions innecessaries i, encara que esta altra cançó no està en el disc per prescripció de hui, no puc evitar automedicar-me amb ella com a complement de luxe. En este directe del clàssic Rockin' in the free world, Neil Young redimensiona la seua figura, si açò es possible, per a engrandir-la, per a, sense ofendre, minimitzar a la resta de participants i certificar el seu maximalisme en este món del rock&roll.

Ja ho he dit alguna vegada, ningú balla amb la guitarra com ell ho fa i alguns hem tingut la sort de vore-ho en directe.

dijous, 10 de febrer del 2011

DESÀNIM, QUASI INÀNIM

Una altra nit escalant fins a la lluna, fugint de les partícules contaminants i de tantes altres coses. Somnis sense arnés amb davallades de fosca realitat. Utopía per a uns temps difícils que cavalquen desbocats cap a mi desbravant-me la moral.

Desànim. Quasi inànim.

divendres, 4 de febrer del 2011

ENTRE COMISSURES

Que difícil és de vegades discernir la térbola línia que separa lo previsible del risc. Una cançó de l'any 2000 m'ha reconciliat amb Amaral, qui ho anava a dir a estes altures. A la incontestable veu d'Eva Amaral he afegit ara este tema per a incorporar ambdues, veu i cançó, a la particular capseta de música que desperta els meus alens i em narcotitza els sentits.

No hi ha dubte, estic fent-me major mes lleuger que el temps i avance al calendari de parada i sense inèrcies. O això o estic assumint un risc encara mes gran, el de sotmetre els prejudicis per a castic de la modernitat.

Algunes frases senzilles amagades entre les comissures d'uns acords no fan mes que remarcar la rendició.

"La melancolía es un licor bien caro,
no te has dado cuenta y ya te ha emborrachado"