Que difícil és de vegades discernir la térbola línia que separa lo previsible del risc. Una cançó de l'any 2000 m'ha reconciliat amb Amaral, qui ho anava a dir a estes altures. A la incontestable veu d'Eva Amaral he afegit ara este tema per a incorporar ambdues, veu i cançó, a la particular capseta de música que desperta els meus alens i em narcotitza els sentits.
No hi ha dubte, estic fent-me major mes lleuger que el temps i avance al calendari de parada i sense inèrcies. O això o estic assumint un risc encara mes gran, el de sotmetre els prejudicis per a castic de la modernitat.
Algunes frases senzilles amagades entre les comissures d'uns acords no fan mes que remarcar la rendició.
"La melancolía es un licor bien caro,
no te has dado cuenta y ya te ha emborrachado"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada