I front al cinisme d'esta gentola, la seua avarícia i la grandiloqüència dels seus capritxos, eixos que hem pagat i continuarem pagant entre tots, front a la megalomania insostenible que ara volen disfressar de deute col·lectiu amb remitent a la mala consciència general, enfront d'estes i altres "virtuts" que ens han portat on ara estem, jo em resguarde en les meues xicotetes manies i plaers, m'arrecere entre les andròmines de la pròpia satisfacció.
L'estrèpit del descoratge dels que sí estem afrontant les nostres responsabilitats i pagant les errades que hàgem pogut cometre (eixa majoria silenciosa o sorollosa, tan se val), sense rebre cap ajuda sinó mes bé el contrari.
Eixe estrèpit del què m'aïlle aprofundint als meus silencis i rescabalant-me en les meues insignificants obsessions disfressades de plaer i complaença, estes manies d'anar per casa tan senzilles, simples i barates, de l'ordre jeràrquic de la humilitat o molt a prop d'ell.
Com per exemple la lectura d'obres que em fan somriure, sinó baquejar-me, en estèreo i reverberació. És el cas del què ja podíem definir com un clàssic; "Sin noticias de Gurb" d'Eduardo Mendoza. Indispensable en les biblioteques personals de primera mà de tot aquell que desitge restablir amb regularitat carcallades contra el desànim.
.jpg)
"Al oir el estrépito acude un camarero y me ordena que deje libre la mesa de inmediato. Me informa de que esta mesa ha sido reservada por Estefanía de Mónaco, su prometido y unos acompañantes. En realidad, añade, la reserva fue hecha en 1978 y aún no ha comparecido nadie, pero, tratándose de quien se trata, la gerencia del local no ha estimado oportuno dar por cancelada la reserva. Una vez por semana, continúa diciendo el camarero, los manteles y servilletas son lavados, los cubiertos abrillantados, los arreglos florales, renovados, las hormigas, exterminadas, y los panecillos (de pan blanco, integral y de soja) reemplazados por otros recién salidos del horno. En un rincón hay media docena de fotógrafos cubiertos de telarañas".
Un altre mètode d'auto-oxigenació que ha arribat a convertir-se en una xicoteta obsessió, és la meua mania per les veus dels dobladors sud-americans de dibuixos animats dels anys 80 i 90. Amb eixes estridències en aguts o les tonalitats tan suggeridores com dispars. La teatralitat mai va ser millor sonoritzada.
I per descomptat, la constant recerca en la música. Eixa que em du tan agradables sorpreses al descobrir les veus de sempre a les músiques de hui i en millor forma que mai.
El minimalisme dels propis i xicotets plaers front a les grandiloqüències de la insolència, l'estafa i la hipocresia.
És senzill, però és el meu mètode per a combatre-les.
