"De hecho las historias recogen los matices de la realidad. Y los matices són lo mas importante en la vida"
Bilbao-New York-Bilbao (Kirmen Uribe)
... i el 2010 no deixa de ser un recull de matisos en la memòria, un grapat de records imperfectes que conformen el meu dietari dels sentiments presents i futurs. La millor anàlisi comptable, el millor balanç de l'any tancat me'l dóna eixe recull i el percentatge de bons moments que no es repetiran molt al meu pesar. I el percentatge es alt, massa alt. Tan elevat com per a considerar que enguany he fet fallida.
Les converses trivials però encara lògiques amb la mare, els passejos i les bromes compartides van donar pas al nou codi de l'estima, el dels gestos i carícies, el dels somriures sense paraules. El de la recerca diària de la memòria recent o la vitalitat amagada.
O aquell altre rostre, el de l'amor, aquell altre somriure, tremolós, sota la pluja embravida i incontrolable. Aquells abraços protectors o aquella conversa marcada a foc en la memòria i condimentada amb el millor cuscús i tajín de vedella. Aquells petons. Aquella estima irrenunciable i impossible que també va passar de llarg sense quedar-se.
Matisos d'una realitat que ha esquinçat amb massa freqüència l'estabilitat en un any com el passat. Matisos en la memòria que no deixen de ser, a pesar de tot, lo mes important en la meua vida.
Porte uns quants dies rebobinant el "Painted from Memory" una i altra vegada, i és que algunes històries tenen la seua pròpia banda sonora.
dilluns, 10 de gener del 2011
dimarts, 4 de gener del 2011
LLETRANGOLIDA
Brollen estos dies per tot cau de lletra les anàlisis i conjectures sobre l'any liquidat. Toca sintetitzar-lo i traure punta als fets destacats per a corporitzar les opinions, situant-les en les coordenades adequades a cada estructura mental.
Disseccionar el 2010, traure-li els budells deixant les seues vísceres i interioritats de nou a la vista de tots, com si elaboràrem un menú de triperia per a vegetarians, no és la meua voluntat i, encara menys, quan la matança amb el seu ritual de festa i vessada fa poques hores que ha conclòs. Respectem el necessari dol per un any del qual encara emanen efluvis de desolació i tristors en els carrers i racons, en els gestos i opinions.
Si he de fer balanç d'alguna cosa tan sols ho faré d'allò que m'ha sigut complaent i, en un any tan roín com este en lo personal (que tampoc és cas de clavar a tot el món en el sac de les penúries), només puc delectar-me amb les lectures engolides, amb les bones lectures.
Ha sigut un any prolífic, i és que els mals moments s'emmidonen millor sota la llum d'un bon text, per tant, quan estos moments són abundants el coixí de la lectura esdevé d'ús quotidià.
De les lectures a destacar començaré per aquelles relacionades amb la música i així seguir ordint conjectures en el meu estil de vida, en la meua dèria predilecta. Músics veterans amb nous i sorprenents dots literaris m'han fet disfrutar de les seues històries, Villy Vlautin amb "Vida de Motel" i Marc Oliver Everett i la seua gratificant autobiografia "Coses que els néts haurien de saber". Mes autobiografies i també musicals amb "Rumb a la Gloria" de Woody Guthrie, junt amb altres memòries pròpies, ja sense els replecs musicals, com són les de Juanjo Millás i el seu dinàmic "El Mundo".
Amb "Cuentos" de Roberto Bolaño i "El salze cec i la dona dormida" d'Haruki Murakami m'he dedicat a completar bibliografies d'autors predilectes. Però sens dubte este ha sigut l'any dels clàssics indefugibles. En la seua faceta menys coneguda, "La Presència" d'Arthur Miller, amb les seues obres majors, "On the Road" de Jack Kerouac i "Diari de un boig i altres relats" de Lu Xun o en el seu últim testimoni, "Caín" de Saramago. Grans noms per a apuntalar-me les il·lusions als moments d'animositats desdonades.
També he fet buit per a l'humor infal·lible, "Pura anarquia" de Woody Allen, i la poesia (eixa gran desconeguda) de la mà de proximitats d'altíssima qualitat amb "AiXàtiva, AiXàtiva" d'Elies Barberà. I en el final de l'any m'he tornat a rebolcar en els clàssics però en esta ocasió per reiteració. Una relectura pendent fa molts anys, "Cien años de soledad" de García Marquez, ha tancat el cicle anual amb tota l'opulència d'aquella prosa màgica i aclaparadora. Un desig ajornat per recordar, per recuperar sensacions, que ha complit totes les expectatives.
El 2011 l'inicie amb bessonada, compaginant l'últim Nacional de Narrativa, "Bilbao-New York-Bilbao" de Kirmen Uribe, amb l'acurat, formatiu i interessant "La cuina de la salut" de Ferran Adrià i Valentí Fuster. Vorem com es desenvolupen i, igual, ací ho conte.
Recercar bones lectures per a este any nou en contraposició als mals auguris generals i alguns llastos personals. Un bon mètode immunitzant per a flaqueses de l'hàlit anímic.
"I Need Some Fine Wine And You, You Need To Be Nicer"
Disseccionar el 2010, traure-li els budells deixant les seues vísceres i interioritats de nou a la vista de tots, com si elaboràrem un menú de triperia per a vegetarians, no és la meua voluntat i, encara menys, quan la matança amb el seu ritual de festa i vessada fa poques hores que ha conclòs. Respectem el necessari dol per un any del qual encara emanen efluvis de desolació i tristors en els carrers i racons, en els gestos i opinions.
Si he de fer balanç d'alguna cosa tan sols ho faré d'allò que m'ha sigut complaent i, en un any tan roín com este en lo personal (que tampoc és cas de clavar a tot el món en el sac de les penúries), només puc delectar-me amb les lectures engolides, amb les bones lectures.
Ha sigut un any prolífic, i és que els mals moments s'emmidonen millor sota la llum d'un bon text, per tant, quan estos moments són abundants el coixí de la lectura esdevé d'ús quotidià.
De les lectures a destacar començaré per aquelles relacionades amb la música i així seguir ordint conjectures en el meu estil de vida, en la meua dèria predilecta. Músics veterans amb nous i sorprenents dots literaris m'han fet disfrutar de les seues històries, Villy Vlautin amb "Vida de Motel" i Marc Oliver Everett i la seua gratificant autobiografia "Coses que els néts haurien de saber". Mes autobiografies i també musicals amb "Rumb a la Gloria" de Woody Guthrie, junt amb altres memòries pròpies, ja sense els replecs musicals, com són les de Juanjo Millás i el seu dinàmic "El Mundo".
Amb "Cuentos" de Roberto Bolaño i "El salze cec i la dona dormida" d'Haruki Murakami m'he dedicat a completar bibliografies d'autors predilectes. Però sens dubte este ha sigut l'any dels clàssics indefugibles. En la seua faceta menys coneguda, "La Presència" d'Arthur Miller, amb les seues obres majors, "On the Road" de Jack Kerouac i "Diari de un boig i altres relats" de Lu Xun o en el seu últim testimoni, "Caín" de Saramago. Grans noms per a apuntalar-me les il·lusions als moments d'animositats desdonades.
També he fet buit per a l'humor infal·lible, "Pura anarquia" de Woody Allen, i la poesia (eixa gran desconeguda) de la mà de proximitats d'altíssima qualitat amb "AiXàtiva, AiXàtiva" d'Elies Barberà. I en el final de l'any m'he tornat a rebolcar en els clàssics però en esta ocasió per reiteració. Una relectura pendent fa molts anys, "Cien años de soledad" de García Marquez, ha tancat el cicle anual amb tota l'opulència d'aquella prosa màgica i aclaparadora. Un desig ajornat per recordar, per recuperar sensacions, que ha complit totes les expectatives.
El 2011 l'inicie amb bessonada, compaginant l'últim Nacional de Narrativa, "Bilbao-New York-Bilbao" de Kirmen Uribe, amb l'acurat, formatiu i interessant "La cuina de la salut" de Ferran Adrià i Valentí Fuster. Vorem com es desenvolupen i, igual, ací ho conte.
Recercar bones lectures per a este any nou en contraposició als mals auguris generals i alguns llastos personals. Un bon mètode immunitzant per a flaqueses de l'hàlit anímic.
"I Need Some Fine Wine And You, You Need To Be Nicer"
diumenge, 26 de desembre del 2010
NADALADES 2010
Alguna cosa bona d'estos nadals (capítol I), la Serra de Bèrnia ha sigut hui plenament meua. En tot el matí tan sols m'he creuat amb dos persones quan normalment esta ruta és prou concorreguda. A soles, des del Forat, amb les vistes d'Altea i Benidorm com a escenari de fons, la tramoia de la placidesa ha començat a funcionar traient a escena sensacions recuperades.
Coses bones dels nadals d'enguany (capítol II). El reflux intestinal no ha fet acte de presència encara que alguns records amb acidesa continuen retornant-me. Per a quan l'Omeprazol dels sentiments?
Alguns rituals nadalencs han canviat este any, el primer en que no he pogut compartir amb ma mare el sopar de la Nit de Nadal i el menjar del 25. Lo millor d'açò? Que ja ha passat. El neguit previ i la desesperança de nou encuny ja estan a les alforges de la rutina. Coses bones d'estos nadals (capítol III).
El capítol IV el deixaré per mes avant, però ja puc avançar el títol:
"FI DE FESTA"
Coses bones dels nadals d'enguany (capítol II). El reflux intestinal no ha fet acte de presència encara que alguns records amb acidesa continuen retornant-me. Per a quan l'Omeprazol dels sentiments?
Alguns rituals nadalencs han canviat este any, el primer en que no he pogut compartir amb ma mare el sopar de la Nit de Nadal i el menjar del 25. Lo millor d'açò? Que ja ha passat. El neguit previ i la desesperança de nou encuny ja estan a les alforges de la rutina. Coses bones d'estos nadals (capítol III).
El capítol IV el deixaré per mes avant, però ja puc avançar el títol:
"FI DE FESTA"
dimarts, 21 de desembre del 2010
DURÍCIES
Quan el fang ens arriba a la boca potser lo millor és somriure. Llavors passem a ser part del compost, l'embassament de l'argila que ens acaba endurint.
El somriure romandrà, aleshores, fictici i de ceràmica, com l'estigma dels records d'un caràcter extraviat, com l'empremta d'aquelles bondats marcides.
Maduresa. Malícia.
No se si m'agrada en que m'he convertit.
... and la ciénaga just smiled.
El somriure romandrà, aleshores, fictici i de ceràmica, com l'estigma dels records d'un caràcter extraviat, com l'empremta d'aquelles bondats marcides.
Maduresa. Malícia.
No se si m'agrada en que m'he convertit.
... and la ciénaga just smiled.
diumenge, 19 de desembre del 2010
ANEM A FOSQUES
És sorprenent la velocitat a què estem perdent drets, serveis i estructures socials guanyats amb molt d'esforç als últims quaranta anys. En un parell d'anyets ens anem a quedar sense alguns que potser mai recuperem o es tardarà molt a fer-ho.
Senyors, senyores, s'ha obert la veda i la caça major, la de la desigualtat, ja és oficial. Una nova tendència en la passarel·la del poder.
Vaig a dir-ho en castellà que té una sonoritat mes mercantil;
"SE TRASPASA ESTADO DE ÁNIMO. PRECIO ÓPTIMO"
Senyors, senyores, s'ha obert la veda i la caça major, la de la desigualtat, ja és oficial. Una nova tendència en la passarel·la del poder.
Vaig a dir-ho en castellà que té una sonoritat mes mercantil;
"SE TRASPASA ESTADO DE ÁNIMO. PRECIO ÓPTIMO"
dilluns, 13 de desembre del 2010
FERIT DE MÚSICA
He aprés a viure en una banda sonora, en un videoclip. Caminar dia a dia per la vida amb el so original té poc d'esperit cinematogràfic o musical, però és el vessant mes natural de la mateixa, el mes pur. Agregar a este camí rutinari l'artificialitat de la música incorpora sensacions impostades que em permeten afegir el pla mitjà, el llarg, el panoràmic o el general al primer pla habitual.
Fa mes o menys un any que faig senderisme amb regularitat. He anat adquirint l'experiència i forma necessària com per a disfrutar en la muntanya, assimilar l'esforç en els desnivells i continuar gaudint del paisatge. Este cap de setmana he incorporat la música al trajecte per primera vegada. L'enquadrament visual que aporta la visera d'una gorra junt amb el tracklist musical de fons d'alguns discos de referència (Hungry Bird de Clem Snide, Being There de Wilco, Shootenanny! de Eels i Narrow Stairs de Death Cab for Cutie) han restat realisme a l'experiència però han afegit eixe succedani de sensacions amb que l'audiovisual em gratifica ja fa anys.
Tal vegada haja perdut realisme en l'intent, no se, però m'agraden tant estes noves perspectives que és probable, molt probable, que repetisca. Ferit de música i mal curat.
Fa mes o menys un any que faig senderisme amb regularitat. He anat adquirint l'experiència i forma necessària com per a disfrutar en la muntanya, assimilar l'esforç en els desnivells i continuar gaudint del paisatge. Este cap de setmana he incorporat la música al trajecte per primera vegada. L'enquadrament visual que aporta la visera d'una gorra junt amb el tracklist musical de fons d'alguns discos de referència (Hungry Bird de Clem Snide, Being There de Wilco, Shootenanny! de Eels i Narrow Stairs de Death Cab for Cutie) han restat realisme a l'experiència però han afegit eixe succedani de sensacions amb que l'audiovisual em gratifica ja fa anys.
Tal vegada haja perdut realisme en l'intent, no se, però m'agraden tant estes noves perspectives que és probable, molt probable, que repetisca. Ferit de música i mal curat.
dilluns, 6 de desembre del 2010
CANÇONS ARRACONADES
Hi ha cançons que deixem molt, massa temps, arraconades.
Cada animal musical té el seu vedat de cançons reservades, aquelles que van unides a moments especials, aquelles que ens retrauen a parcel·les de la memòria on ens sentim còmodes, als records confortables.
Per contra també estan les cançons de què fugim a pesar de que ens agraden, que ens apassionen. Són les que van lligades a un mal moment, les que van servir de transfons a una situació dolorosa. Estes esdevenen termòmetre emocional o anímic per la seua capacitat de mesurar l'estat d'una recuperació.
Un dia, una nit qualsevol, tornem a gaudir amb la seua audició. Retorna eixa sensació emplaçada en el límit entre allò epidèrmic, cardiològic o lisèrgic, que ens transporta novament a la felicitat prestada de tres minuts i mig (o sis amb dos segons).
I el record ja no ens fa sagnar.
Feia molt, massa temps, que no escoltava esta cançó.
Cada animal musical té el seu vedat de cançons reservades, aquelles que van unides a moments especials, aquelles que ens retrauen a parcel·les de la memòria on ens sentim còmodes, als records confortables.
Per contra també estan les cançons de què fugim a pesar de que ens agraden, que ens apassionen. Són les que van lligades a un mal moment, les que van servir de transfons a una situació dolorosa. Estes esdevenen termòmetre emocional o anímic per la seua capacitat de mesurar l'estat d'una recuperació.
Un dia, una nit qualsevol, tornem a gaudir amb la seua audició. Retorna eixa sensació emplaçada en el límit entre allò epidèrmic, cardiològic o lisèrgic, que ens transporta novament a la felicitat prestada de tres minuts i mig (o sis amb dos segons).
I el record ja no ens fa sagnar.
Feia molt, massa temps, que no escoltava esta cançó.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)