Hi ha cançons que deixem molt, massa temps, arraconades.
Cada animal musical té el seu vedat de cançons reservades, aquelles que van unides a moments especials, aquelles que ens retrauen a parcel·les de la memòria on ens sentim còmodes, als records confortables.
Per contra també estan les cançons de què fugim a pesar de que ens agraden, que ens apassionen. Són les que van lligades a un mal moment, les que van servir de transfons a una situació dolorosa. Estes esdevenen termòmetre emocional o anímic per la seua capacitat de mesurar l'estat d'una recuperació.
Un dia, una nit qualsevol, tornem a gaudir amb la seua audició. Retorna eixa sensació emplaçada en el límit entre allò epidèrmic, cardiològic o lisèrgic, que ens transporta novament a la felicitat prestada de tres minuts i mig (o sis amb dos segons).
I el record ja no ens fa sagnar.
Feia molt, massa temps, que no escoltava esta cançó.
2 comentaris:
Caguen l'ou, aconseguirà que m'agrade de veritat Bon Iver. He de revisar algunes conceptes.
No puc, ni sóc ningú, per a aconsellar que es revisen els conceptes propis. Eixa és la part de la música que encara no té mètrica, tècnica ni explicació científica i, per això, no puc viure sense ella. Per això, també, m'ha tret tantes vegades dels forats de la desesperança, del sofriment.
Tan sols li diré que a mi, Bon Iver, em pareix aclaparador i moltes vegades amb tan sols l'ajuda d'un acord, d'un falset.
El CONCETO, que deia Pazos.
Publica un comentari a l'entrada