Un dia no molt llunyà vaig decidir abraçar-me tan sols a la gent que m'estima per a poder surar en les dificultats, abraonar-me a aquells que tenen temps en les seues vides per a mi i per als que no sóc una circumstància passatgera o l'anècdota de certs moments, una broma aleatòria o una ajuda intermitent. Aferrar-me només a qui, simplement, vol estar amb mi.
Curiosament hi ha gent capaç de deconstruir les meues males estones sense els planols de la demolició, tan sols amb el seu suport i afecte. I dic curiosament per que les circumstàncies personals d'esta gent, d'Elena (fulla 8 al PDF) , fan que les meues pròpies siguen una broma, una estafa a la queixa i el desànim.
Ja he dit que un dia vaig decidir no tornar a comparar i no ho faré. Mirar-se en l'espill de gent com Elena i vore el seu enorme i resplendent reflex és una ajuda sense tan sols tindre que compulsar conjuntures personals.
Com ella diu, només vull viure i ser feliç, i tindre-la com a amiga m'aporta molt en el camí.
(Saps que tens un "enfermo" en nòmina)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada