Vam aprendre a reconéixer que la cosa estava canviant, que alguna cosa havíem fet malament, uns amb major responsabilitat o profusió i altres amb menys, però tots. Així i tot a data de hui ningú assumix la seua part de responsabilitat i continuem afusellant al "contrari" amb la càrrega exclusiva de culpabilitat. "Mama, jo no he fet res mal !!!"
Vam aprendre que massa coses en el sistema eren insostenibles, que calia canviar-les i readaptar-les. Ara esperem tan sols un canvi de govern per a tornar a recuperar la "normalitat" d'eixa insostenibilitat, ningú es recorda dels canvis necessaris, imprescindibles, de fa quatre anys."Papa, quan arriben els diners?"
Aprenguérem a acceptar els ajustos que se'ns imposaven a força de sentir una i altra vegada la necessitat dels mateixos pel be dels mercats, pel be de tots. I ens vam oblidar de queixar-nos, de discutir-los, de posar en dubte el per què d'eixos ajustos i no altres.
"Iaia, si ara hem de pagar o no tenim eixe servici, serà per que és necessari"
La tabula rasa de l'economia ens va aborregar al seu dia per excés i ho fa ara per defecte. Qualsevol retall és justificable quan s'empara en el llenguatge econòmic amb accent obert en la contenció del gasto o el deute, i ja fa temps que es va perdre la iniciativa en la queixa, que se'ns va oblidar l'esperit combatiu entre aparadors d'última moda i viatges pel món.
I no, no tot és justificable. Hi ha exemples de sobra. A Montaverner, per posar un que em toca en proximitat i empatia, havien aconseguit consolidar en tres edicions la seua mostra de cinema documental, el Mondoc, com una de les mas importants d'Espanya. Açò s'havia aconseguit amb l'esforç no remunerat, gratuït, d'un grup de persones amb esperit d'anonimat i físic ungit en grans dosis d'il·lusió i treball.
Cultura il·lustrativa, que qüestiona i forma. Cultura sense barreres ni embuts, per a estimular sensibilitats i inquietuds. Tot des d'un xicotet poble, des de la familiaritat de la seua gent, la gent de l'organització i el públic. Tot des de la subtil comoditat i calidesa del seu auditori, de la seua programació, i amb la proximitat com principal aval. Proximitat entre el públic, proximitat amb els autors. Els protagonistes a un pam de distància, a tan sols una paraula de la trobada, a uns metres d'un sopar compartit o a uns mil·límetres en l'aire d'unes preguntes sobre la seua obra, sobre ells mateixos, el per què, el com. Cultura des dels pobles, sense complexos, de primer orde. Com deuria ser.
Però res d'açò ha valgut, ni tan tan sols l'oficialment admés mòdic pressupost. A tan sols setze dies de l'inici de la quarta edició, el nou govern local ha decidit cancel·lar la mostra sense donar, de moment, massa explicacions.
Ens quedaran les bones sensacions de les tres edicions passades, els bons moments i tot el que vam aprendre i disfrutar. Però no em conforme esta vegada amb els records i el discurs fàcil de tot el que ens queda.
Com va dir Napoleó, si l'obediència és el resultat de l'instint de les multituds, el motí és el de la seua reflexió.
Reflexionem per a mostrar les nostres queixes, per a escopir a la cara de qui no ens considera importants, dels que no ens tenen en compte, les nostres ganes de canvis. Això o tornem a l'obediència de la mà del conformisme i el desinterés, una forma com una altra de ser esclaus.
Hem perdut ja massa coses, no perdem la dignitat.
Moltíssimes gràcies a tota la gent d'organització del Mondoc i molta sort en el futur.
Com diu l'amic Eef Barzelay en esta cançó del què serà nou disc de Clem Snide : DON'T STOP BELIEVING.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada