LLARGA CARTA DE SITUACIÓ

M'ha costat molt arribar fins ací, ser el que sóc. I sóc el que sóc per que sé el que em complau però, principalment, per que sé el que no m'agrada, el que no vull. Les inseguretats de molts anys, els pecats de joventut i la inexperiència, s'han anat polint fins a embastar una personalitat que em permet reconéixer les errades. Amb mes o menys agilitat, amb major o menor eficàcia, reconec les meues equivocacions i pose zel a revertir-les. Ningú és infal·lible i mes val acceptar-ho per arribar a la excel·lència, eixa a la que mai no hauríem de renunciar a pesar del seu caràcter utòpic.

Però esta personalitat evolucionada que em clofolla i assaona també em permet traure-li profit a les coses que m'agraden, a aquelles xicotetes coses que em regalimen per la vessant bona de la vida. Els breus minuts d'una cançó interminable, irrevocable, i el món en què em permet viure dins les seues melodies. El viatge sense retorn pels paratges de bellesa imaginada ocults rere la frontera de cada fulla i el seu plec a un bon llibre. La muntanya i el seu alé, directe a la cara, i els passejos solitaris perseguint l'eco de la meua respiració per les sendes arborades. Un dinar que prologue una llarga vesprada de sobretaula o un sopar amb epíleg d'altes hores adobats, ambdós, amb el regust picant i excelent de la meua gent, de la gent que encara em queda i que m'estime.

La grandiloqüència d'algun tipus de cuina extralimita el sentit de les coses senzilles que m'agraden, és cert, però jo em conforme, em conformaria, amb els sabors d'eixa cuina senzilla i ben elaborada que, amb la subtilesa ben entesa del producte de tota la vida, es presenta com simple i irrenunciable. El temps dirà si en un futur em circumscric tan sols a estos paratges culinaris. De moment els seus olors em retrauen a altres temps i em perfumen d'enyorances. Com amb la magdalena de Proust retorne a un passat en què em sentia albergat i envoltat per tanta gent volguda, a cada moment i en cada racó de la memòria.


Pascual Maragall esmenta també la magdalena de Proust en un passatge del documental "Bicicleta, cuchara, manzana" del que és protagonista. Una obra imprescindible que hauria de ser de consum obligatori per educativa però també per la seua excel·lència tècnica, pel bon criteri i per la magnífica elecció del personatge i la seua família com a eixos centrals del projecte. La capacitat per a assimilar i assumir la malaltia de l'alzheimer dels Maragall i la forma d'enfrontar-se al problema, m'han fet pensar molt sobre l'estafa en què arribem a convertir la majoria dels nostres laments, la insignificança d'estos i lo irrisori i banal de molts dels nostres problemes.

Una obvietat, es evident, però una obvietat que m'ha portat a plantejar-me esta llarga carta de situació de mi mateix i per a mi mateix, este mapa d'ubicació de la meua vida per a saber on estic i que he fet en el camí.



Algunes pèrdues i a alguna gent ja no els podré recuperar, ho se. Alguns desitjos ja no es compliran i amb alguna altra gent amb la que voldria estar molt probablement tampoc arribaré a estar, també ho sé. Tinc quaranta anys i sé el que no vull però també sé el que m'agrada i en que coses vull millorar. Encara em queden anys i promeses per davant.