A Miquel i Puri se'ls cola cap a fora la claror d'eixa il·lusió per cada porus de la cara, en cada ganyota d'el somriure o en la paraula. Amb l'obertura del Baret de Miquel Ruiz deixen arrere tot lo que de bo i de roín va tindre La Seu, en les seues dos etapes a Dénia i als seus inicis de Moraira. Miquel es despenja del ressò mediàtic que va adquirir, de l'estrela (la d'ascendència astronòmica i descendència pneumàtica) que l'il·luminava, per a tocar terra i començar de zero. I ho fa no sense ambició però sí amb mesura, ancorat a una terra i un espai que ha obrat, literalment, amb les seues pròpies mans. Però ancorat també a una forma de vore i fer les coses que ja proclamava en veu baixa en aquell xicotet local del carrer Doctor Calatayud de Moraira.
Fa mes de deu anys, en alguna sobretaula a porta tancada en aquell localet, ja em parlava de tot el que estàvem perdent, de l'essència del producte i les tradicions cada vegada mes perjudicades, de reprendre vies mes humils però mes pures. Fa mes de deu anys, també, va ser ell qui va apuntalar definitivament la meua obsessió per la gastronomia, qui em va fascinar amb la màgia de la creativitat en la cuina, amb la possibilitat d'empeltar la imaginació amb la serietat alimentària per al gaudi dels sentits.
Ara, des de la humilitat del seu nou projecte, reprén la màgia en la seua vessant mes modesta per a continuar creixent al ritme que les circumstàncies li permeten i la gent li demane. En la meua primera visita ja vaig confirmar lo inalterable del seu caràcter i inventiva, traspuant tots i cada uns dels seus nous plats tradició, colorit, eclecticisme i fantasia. La modèstia de primer nivell, l'exemple de les coses ben fetes per xicotetes que siguen.
A mi ja fa anys em va guanyar la voluntat i potser per això no siga equànime però, també potser, açò tan sols siga una excusa per a continuar visitant-lo, per a seguir disfrutant de la seua cuina i el seu caracter. Ací va una mostra.
L'espai, "l'artiste"
Claredat mediterrània
Tradicions ben enteses, ben aplicades
Papes amb regust d'escopinyes
Olives al vermouth
Aletes missatgeres
Un dels jocs característics del Miquel
Sense renunciar, mai, a la qualitat
"Torrajo" amb allioli
Entremesos valencians
Braves eco el Baret (difícil explicar el regust a iogurt de plàtan en l'emulsió a mode de maionesa)
Cruixent amb formatge de cabra, ibèric i fruits secs.
"Burrito" de botifarra amb rúcula i alvocat
Tabulé de sèmola amb tira de corder torrat morú
Truita de sardina de bota i pimentó verd dolç
Coca llargueta de ditet
Figatell de sépia (...en fase iniciàtica. La gola va poder amb la velocitat de càmera)
Gelat de torró amb pomelo
La il·lusió, com l'amor, és cega però farcida de bons sabors i, ací, uns veïns de poble del Miquel Ruiz ho expliquen molt be amb el bon gust d'un gran primer plat musical.
"In memoriam d'aquella difunta dieta de l'amiga Àgueda expirada (i engolida) en una amable vesprada d'este mes d'agost"
2 comentaris:
Suggerència apuntada. Un post que no s'hauria de llegir entre hores. I li ho havia de dir: adore la cançó dels Arthur Caravan.
Miquel Ruiz i la seua cuina, són un bon exemple del que hauria de ser l'I+D a València. Primera qualitat i inventiva encara que el projecte siga modest, màxima exigència i atenció amb el producte propi i, a partir d'ahí, creació amb arrels. Ara que s'ha reincorporat vosté al treball però segur té algun buit estival per a la rematada vacacional, no dubte a visitar el Baret.
Dels Arthur Caravan només afegiré a l'afirmació que esta cançó és collonuda els rumors que m'han arribat de que el seu nou disc, mesclat per Lluis Martínez (Eurotrash-girl), no es va a quedar arrere. Benvingut de nou.
Publica un comentari a l'entrada