EL VENT A DONOSTIA

Es pot certificar una vida amb molts anys, en teoria, encara per davant. Ho se.
Es pot quan es té la seguretat que al final del trajecte, en els moments previs al peatge d'eixida, es canviaria tot allò que s'ha viscut, tot el que encara he de viure, per revertir aquella estima impossible, per aconseguir aquella resposta proscrita nafrada en el desig.

Quan açò ocorre, quan se certifica la defunció d'una vida encara per viure, s'obri un canal intern paral·lel a ella pel qual un comença a fluir, navegant contra el corrent de la racionalitat, sense respectar les lleis de la física, per a trobar un nord quimèric on desembocar en este afluent de nova existència.

En dita recerca del nord he tornat a fugir, esta vegada sí, al nord. M'he escapolit a Sant Sebastian per oblidar aquella vella vida que estic vivint. I en esta ciutat, en la seua gent i costums, he trobat atributs que m'han ajudat. En el pastís de la seua Semana Grande combinen a la perfecció excessos ben digerits, sense ardors, civisme, respecte i heterogeneïtat ben embastada entre la tradició, la novetat i l'avantguarda. Cultura.

Tot açò servit en la safata de l'orgull propi, aquell que no s'avergonyix de la tradició i el caràcter d'un poble, aquell que se simbolitza a la perfecció en l'obra de Chillida. El Peine del Viento és una mostra excel·lent de pertinença al medi del què en última instància va provindre, un acoblament perfecte amb la tasca utòpica de pentinar els vents. El poble basc, el seu caràcter, té molt d'això i el vent, ací, esdevé una analogia d'eixe poble.




Però també el vent, el vent de la memòria, recupera per a mi imatges, ulls i somriures d'aquella altra vida, la que continue vivint allà on em trobe, en qualsevol ciutat. En la ciutat del vent, en Donostia.

Soy veraneante accidental
en la ciudad del viento
subo la montaña que se oculta tras el vuelo de tu falda
Tengo en la memoria la estructura de los labios incorrectos
y otra de las formas que aparecen en los mapas que dibujas
cuando te desnudas
En todos los lugares te encuentro
en todos los lugares me siento un habitante más
en la ciudad del viento

Hay una calle que lleva tu nombre
pero no me acuerdo...

Active de nou la desmemoria selectiva, eixe ressort ineficaç i inconsistent que no manté el seu funcionament mes allà d'un parell de dies o un murmuri del vent. I ho faig amb la intenció de que caiga per fi el rètol d'eixe carrer, aquell que porta el teu nom en la ciutat del vent, en qualsevol altre lloc.



"La suerte es una ramera de primera calidad" (Quique Gonzalez)