Una jornada de vint-i-quatre hores a Madrid, intensa, comprimida com totes les que he tingut en anteriors ocasions a esta ciutat. El fet d'haver viscut sempre al mateix lloc, al meu poble, continua convertint estes xicotetes experiències en alguna cosa pareguda a aquells regals sorpresa de la infantesa que un destapava, neguitós, com si obrira la mateixa caixa de les emocions. Un esclat d'ansietat inesperada que em trasllada molt mes lluny d'on realment em trobe.
El fascinant món dels trens, els tics comuns, plurals, a les seues anades i tornades, les microsocietats de les seues estacions. La ciutat oberta, amics que et reben, els carrers amplis i desconeguts, tot plegat antònim i antídot de la rutina.
En un matí previ a un dinar a Madrid es pot passejar, abraçar, descarregar trastos a un pis d'acollida, utilitzar el Metro, riure, tastar bones i denses cerveses Pilsen en terrasses de bar, respirar, assistir a l'assaig d'un fantástic grup de música i amics, Luis Brea.
Viure a les hores de l'entusiasme.
Després del dinar en un lloc de sempre, no al de sempre, amb sabors i olors de sempre, d'antany però hui, com sempre, s'obri la vesprada.
I entra en joc el vagareig pels carrerons, eixos carrers que es fan antics i estrets, café i vi, ai el vi, mes amics i abraços, mes locals, mes cellers. Tapes, de sempre i de hui, al vespre puntual de les primeres hores amb poca llum, ens servixen com a excusa per un sopar que no arribarà solapat pel concert que ací ens ha dut.
Un concert, el concert. Els Foo Fighters al Palacio de los Deportes, un lloc descomunal per a un concert descomunal que no estriparé per a esmicolar-ho amb cap anàlisi. Hui no, i potser mai. El conserve en exclusiva per a mi.
Em van aclaparar moltes coses en mes de tres hores d'actuació però una, la capacitat per a organitzar estos esdeveniments, em porta a la memòria una frase: "Este lloc es convertirà en el referent per a les gires musicals d'hivern". Alfonso Rus es va cansar de repetir-la a l'inaugurar la plaça de bous coberta de Xàtiva. Al seu dia, a un xicotet article publicat en aquell periòdic comarcal de joguina, ja vaig comentar la jugada. No seria referent ni era lògic que ho fóra. Ni tan sols ho era València amb mes i millors instal·lacions i possibilitats. Un bon gestor administratiu hauria de saber-ho i no malbaratar tantíssim diners en un projecte, i el seu manteniment, que donaria per a programacions culturals dignes amb regularitat en un poble (si, un poble) com el nostre. Però vore-ho així seria fer-ho des de la perspectiva de la HUMILITAT.
HUMILITAT. El discurs d'investidura del nou President de La Generalitat, Alberto Fabra, es va iniciar amb la promesa "de treballar dia a dia des de la humilitat per a tornar a fer que la Comunitat siga un referent INTERNACIONAL".
Algunes coses no canvien per ací. El concepte d'humilitat fa temps que hauria de ser revisitat per molta gent.
Al tren de tornada els records premsats d'unes poques hores descompensen la balança cap al goig, amb rails, atmosferes viatgeres i bons amics als pesos positius. Records i pesos de balança humils, el millor equipatge amb què viatjar per esta vida.
2 comentaris:
Precisament hui he estat escoltant Luis Brea al myspace (i això que vosté me'l va recomanar en festes de Nadal). Les cinc cançons que té (que tenen). Té un rotllet guai molt saludable. M'agrada.
Saludable els definix molt bé. I en directe, crec que també li ho vaig comentar, incrementen la sensació de benestar. Ací, en petit comité, li diré que el Lp que estan preparant, amb estes cinc i altres cançons, seguix la mateixa línia si no la millora. M'alegre que li agraden... disen por ahííííí.
Publica un comentari a l'entrada