La imatge:
Un espigat Neil Young en l'edat madura en què un ja no mira de reüll la seua joventut mes que la frontera de pas continue sent visible. Un escenari disbauxat, anàrquic, amb tècnics i músics barrejats sense ordre ni prejudicis. El vent, fort, bufant-li en la cara i, al final de l'actuació, un somriure del mestre de rostre impenetrable. Un gest poc freqüent en ell.
El moment:
Fa poc he complit quaranta anys i amb això he entrat en una nova etapa de la meua vida. El fet del natalici, del nombre, no és el causant però si que em servix com a sagnia en el text de la meua existència, com a punt referencial i balisat en el mapa de la meua trajectòria. Vinc d'una o dos etapes ja tancades als últims vint anys i arrere deixe voluntats i dinàmiques, objectius i inèrcies. En els últims mesos he cotejat les meues volences venidores i el meu estat d'ànim per a arribar a la conclusió del que sóc, del que desitge.
Ja ho he dit en algun altre lloc, els esdeveniments vénen accelerats com un cavall desbocat, però en la immediatesa, l'instant, el veig vindre lentament i tinc marge de maniobra i resposta ràpida i tranquil·la. Potser açò siga la maduresa, no ho se.
Ara tan sols vull disfrutar d'algunes xicotetes coses sense el llast de mes objectius. Els meus passejos muntanyencs en horitzons allunyats o propers. La bona taula, cara i complexa o casolana, igual em dóna, però amb les sobretaules compartides per la gent que estime. Els meus moments íntims amb la música, el cinema, la lectura, sense grandiloqüències, i l'escriptura com a porga necessària.
Ara ja no vull mes velocitats inadequades, vull deixar de ser un accident i, potser, m'agradaria entrar en els somnis d'algú.
Anhels:
(Neil Young somriu al final de la cançó, el vent engrunsa els seus cabells)
Un somriure igual, adult i tranquil, des de la perspectiva que em dóna este moment.
2 comentaris:
Molta sort amb els teus anhels, amic. Com m'haguera agradat compartir en la memòria aquell moment Neil Young (l'altra dia ho xarrava amb Isabel i no aconseguírem recordar per què havíem de tornar a Xàtiva aquell dia i no romandre una jornada més a Barcelona i gaudir d'eixe concert històric... En fi).
Benvingut als 40!
Gràcies mestre, espere tindre-la. Com voràs no sóc massa exigent en les meues sol·licituds. Igual és que m'estic acomodant o, potser, és que cada vegada em conforme amb menys o disfrute mes amb les meues minúcies.
Aquell moment, el de Barcelona, també forma part del meu inventari memorístic, encara que el Neil Young d'eixos records no fóra exactament el d'este vídeo.
Els quaranta, ufff... qui m'ho anava a dir.
Publica un comentari a l'entrada