L'EDAT IRRENUNCIABLE
L'edat se m'esvara vaporosa entre els dits i la memòria. L'estatus de família unipersonal combinat amb algunes aficions de marcat caràcter juvenil, solen dilatar la confirmació de l'inevitable; sóc una persona adulta, allunyada ja de tot caràcter despreocupat per obra i gràcia de les meues obligacions laborals, ètiques i fiscals. Circumscriure'm amb assiduïtat a ambients musicals indecorosos i, encara amb relativa freqüència, ofrenar homenatge als llòbrecs amagatalls de la nit i els seus excessos, tan sols pauta amb doble espai les exigències quotidianes. Però ai els detalls!!! els xicotets i punxants detalls que es claven com minúscules estelles esmolades per a obrir els espais i tornar-nos el present irrenunciable. L'altre dia la filla de la meua cosina em va demanar un mocador.-Com el vols, de tela o de paper?-, li vaig contestar jo sense plantejar-me la qüestió. Ella amb un gest entre l'estranyesa i la baquejada em va preguntar: -Per que dius de tela, tio? Té setze anys i desconeix els mocadors de tela, els que jo mateix guarde de mon pare, amb les inicials cosides per ma mare a puntilla alçada. Els de fil de cotó o lli a quadres variats en colors sobris, elegants; magenta, fúcsia, siena. L'espina de l'edat de nou em sacseja la ferida, reobrint-me els ulls de sobte als trenta-huit anys. Les converses de barra dissabte a la nit, gin-tònic en mà i discussió musical avesada amb els espavilats pseudoadolescents habituals. El contrast de gustos i la defensa a ultrança d'un grup pel seu valor energètic tornen a fustigar-me amb una onada d'incisius detalls. La meua realitat actual no necessita un quantificador de potència per a vibrar, no requerix únicament d'un tonatge massiu de decibels i energia per a transmetre'm sensacions positives. Hi han altres detalls, altres xicotets detalls, matisos, tots estos positius que en una cançó, en un Lp, optimitzen les meues carències. Darrerament, un murmuri adequat emfatitza el meu estat d'ànim positiu, em dispara cap a altres temps i llocs, sense que per això renuncie al meu present, a la meua edat.
13 comentaris:
Es que no té vosté per què renunciar al seu present, a la seua edat, i anava a fer una llarga disertació sobre el pas del temps que passa i els que vivim com si no passara, però crec que tampoc tindria massa sentit i això és una cosa que, per molt que no m'agrade i en ocasions crega que no, realment queda molt lluny dels meus insultants 21 anys. Vull dir, que no puc parlar amb massa coneixement de causa (per molt, ja li dic, que a voltes pense que sí).
Ai, el trànsit a la maduresa! A diferència de CuldeSac trobe en el meu cas que el meu trajecte necessita també decibels, encara em sent molt llunyà de la caterva de songwriters tan sobrevalorats (crec) per la crítica musical. I mira que ho intente. Clar que sempre hi ha excepcions: acabe de descobrir Andrew Bird i estic flipat. Brutal (sense decibels: no serà que m'estic contradint? No serà que el trajecte és un aplec de contradiccions? Mire el que acaba de provocar el seu post!)
Li assegure amic que lo que el meu post li puga haver provocat és mes bé la confirmació que el seu trànsit va per bon camí. Jo no renegue de l'energia en la música, ben conduïda això si, sinó mes bé considere que els matisos, el preciosisme musical, també ben dut sense empastar, han incorporat molts valors al meu vademècum estilístic. A mi no em desagrada Andrew Bird, però amb gent com Bon Iver,Ola Podrida o M.Ward se m'esmolen els sentits "como la gallina de piel" que va dir aquell. Comtessa, potser no tinga massa experiència en el pas del temps amb els seus 21 aguerrits anys, però li assegure que conec molta gent de 50 que té moltíssima menys experiència que vosté en molts altres aspectes. Hi ha gent que tot just amb dos desenes d'anys complits ha viscut mes, ha experimentat i adquirit consciència de moltes coses mes rapidamente que sexagenaris avorrits i conformistes Jo tan sols he intentat descobrir, als ulls dels demés, que encara hui em sorprenc al veure'm amb la meua edat, amb les meues responsabilitats adquirides. Però batalla encara donaré, eh???
Veig una cosa clara: cal tenir trenta-i-molts, o quaranta-i-pocs, per començar a escriure una prosa literària que valga la pena, com ens demostra este meravellós text de Cul de Sac on es barreja trascendència i intrascendència. Chapeau!
Pel que fa als petits i enormes moments musicals que ens encisen, crec que tots n'hem tingut algun o altre, ja siga amb cantautors o amb música pop. Mai en la història hi ha hagut un grup humà amb tantíssimes opcions estètiques i creatives com el que formem els que vivim ara en occident. Això ens pot iluminar, i també pot produir-nos cert mareig. No és ja que ens agrade una cançó, sinó que ens agrada rememorar algun moment determinat o vivència relacionada amb la cançó, o un determinat estat d'ànim que va permetre que esta cançó ens penetrara. ¿Per què estic escoltant "Strayz", del magnífic disc en solitari de Billy Corgan? ¿Per què m'he passat un parell d'anys sense fer-li cas? Vivim en la superabundància de sensacions i cadascú recull les seues, les refà, les transmet, les descriu. Un món complex, delirant, però amb una riquesa que encara podem experimentar.
Amic Calinca no sap vosté el que m'alegra que aparega per ací i vullga compartir experiències i opinions. Com molt bé apunta, no ha existit cap generació que tinga a l'abast de la mà tanta informació, tanta diversitat. I en efecte açò pot provocar dos coses: Que disfrutem de tot això sent capaços de saber seleccionar i crear el nostre propi conjunt estilístic, o que ens marege la situació arribant a acomodar-nos o fer-nos un embolic de tres parells. Jo intente abastar totes les disciplines possibles per a crear el meu conjunt d'orfebreria literària, musical, cinematogràfica o estilística, i per a això crec imprescindible no caure en la trampa de la comoditat o els tòpics insubstancials. El fruit que es pot aconseguir és eixa quantitat de sensacions particulars que, encara hui, ens fan disfrutar d'un món complex i delirant, com molt bé apunta vosté. També estic d'acord en què fa falta certa edat per a començar a escriure alguna cosa de cert nivell, sobretot amb regularitat, i passar per la carrera d'obstacles i errors necessaris de la joventut per a traure-li profit literari a certes idees. Com ja li he dit m'alegra molt veure-li per ací, encara que vinga agafat de la mà de Billy Corgan, que en solitari o amb el seu projecte Zwan no han arribat a emocionar-me el mes mínim. Per cert li informe, per que se que li pot interessar, que divendres dia 7 d'agost actuaran en directe a Saragossa, dins del festival de música "Luna Lunera", els Jayhawks junt amb el nou projecte de Peter Buck de REM, un grup anomenat The Baseball Project i en el que també participa el gran Steve Wynn i Scott McCaughey (The Young Fresh Fellows, The Minus 5 i REM).
Ale ale, vagen tirant pestes de la joventut, ahi els atropelle una colla d'holandesos jubilats en carromato, uelos més que uelos!!
Sra Comtessa, m'ha sorprés assabentar-me que vosté té tan sols 21 anys. Com que només la conec pel que escriu, em pensava que tenia vosté almenys trenta anys. I és que hi ha gent que viu més apressa que altres, i també s'ha d'admetre que això de l'edat és un concepte, en certa manera, relatiu. D'això ens parla Cul de Sac en el seu text.
Calinca és que jo vaig nàixer amb deu anys. Lo cert és que generacionalment sempre m'he sentit més a prop de la generació que m'ha precedit i no de la meua. Una putada, en el fons, perquè la crisi de la trentena se m'ha adelantat massa.
I per cert Cul de Sac, anirà a vore als Jayhawks? Demane des de ja crònica amb dedicatòria com la del Neil Young (quina cara que tinc, jisjis). I Steve Earle, què li sembla? Sap que el tindran per Madrid-Barcelona-Bilbao en setembre?
Els Jayhawks són un dels meus grups favorits, i m'encantaria vore'ls en directe, però no sé si el macrofestival Luna Lunera és exactamente el tipus de lloc on els voldria vore. Però no ho descarte del tot.
Per cert, una pregunta: ¿el senyor Gary Louris no pensa canviar-se mai d'ulleres? Pareix que porta les mateixes des de 1980.
Comtessa:
Qui sap? Potser jo vaig nàixer amb -10 anys, i ara en tinc 31...
I aaaaaaaaa Leonard Cohen ha sumat València a la gira, el divuit de setembre.
Senyoreta, tinga pietat d'un ancià desvalgut. La meua velocitat de reacció està molt lluny de la d'una jove vigoritzada i supermineralitzada. De fet necessite agafar aire en cada revolta d'internet, i Calinca també, el que passa és que hui s'ha pres el viagra virtual i va mes que piu. Això dels Jayhawks no ho sabré fins a un parell de dies abans, però ho tinc molt difícil perquè estic en ple Tourmalet laboral fins al 14 i sent divendres la cosa es complica més encara. Si hi haguera canvi de plans, té la crònica confirmada i dedicada. A Steve Earle el conec fa anys però en una època em va arribar a avorrir el discurs lineal de tots i cada uns dels discos que treia. En eixa mateixa època vaig descobrir a la seua germana Stacey, i en els últims anys l'he vist tres vegades en directe (junt amb Mark Stuart). No puc deixar d'aconsellar-li els seus directes. En sala xicoteta m'han fet al·lucinar com quasi ningú. Ara, si algun concert de Steve es posa a tir, segur que cau. Leonard Cohen... ni fu ni fa, el considere un d'eixos tòpics insubstancials a què feia referència en el comentari anterior. Crec que és una figura més valorada per lo literari (encara que gran part de la seua obra siguen adaptacions) i pel fetitxisme esnob que pel seu verdader valor musical, diga'm carca. Calinca, li he de dir que el Luna Lunera no és de cap manera un macrofestival, mes ben tot al contrari. A més el lloc on actuen els Jayhawks m'han comentat que és fascinant: La llotja medieval de Sos del rei Catòlic. Ah, i les ulleres de Gary Louris són collonudes, jo no me les canviaria. Me'n vaig a realitzar els meus exercicis contra l'artrosi reumatoide i a preparar-me una camamil·la abans de dormir. Gràcies als dos per animar el galliner.
Publica un comentari a l'entrada