En la seua nova condició de mare Andrea reposava eixa vesprada de diumenge entre amics, amb Clara, el seu nou centre de l'univers de tan sols 10 mesos dormint als seus braços. En silenci feia repàs al seu passat mes recent. El reflex d'un horitzó de tan sols cinc anys arrere se li feia llunyà, molt llunyà. Es veia a si mateixa com una jove esvalotada i despreocupada, el que va ser. Una època en què les prioritats consistien a seguir els mandats d'Epicur i vestir-los amb les gales del glamour. La premissa: fugir del populisme, de lo multitudinari. Portar els vestits mes moderns sense caure en les tendències generals, amerar-se de lo últim en música fora de les llistes comercials, veure tota la cinematografia clàssica i l'amagat cinema d'avantguarda i fer difusió d'haver-ho fet. En definitiva, menysprear la vulgaritat. Tot això complementat amb el regular retir monacal als foscos i térbols patis dels cenobis nocturns. Viure la nit al límit, en la seua versió "bizarra" i luxuriosa. Aquelles nits que li servien d'aparador per a les seues qualitats, lluint-se resplendida i transgressora entre copes de rom amb cola i lacerants "chupitos". Aquelles nits de incògnit publicitat en les passarel·les de xicotets i obscurs concerts de rock contraventor, aquelles nits en què el seu lluïment tan sols buscava un focus d'atenció, el d'Oscar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada