LA CRISI DES DE FORA (o no)

Fa uns dies que volia escriure sobre la crisi econòmica i matisar algunes coses sense entrar en eixos arbitraris tecnicismes que obnubilen la raó i ens velen la claredat de comprensió. M'havia plantejat fer-ho recuperant la secció "Epistolari interblogaire" per a redimensionar l'opinió que ja vaig donar en el seu dia a la excel·lent entrada que Xavier Aliaga va fer al seu espai.

Pensava parlar del dimoni del deute, eixa maligna figura que tots els mitjans, governs i estaments, nacionals i internacionals, s'han encabotat a criminalitzar i perseguir. Totes les mesures donades i per haver, dignes o indignes, oportunes o injustificades, siguen cruentes o impertinents, totes, van encaminades cap a l'eliminació d'eixe deute per la via ràpida i la devolució dels diners deguts als prestadors de nou encuny que regixen i dirigixen les nostres vides.

El sistema se salvarà i sanejarà si eliminem el deute, proclamen en veu alta, per, a continuació, justificar que amb això tornarà a circular el crèdit i les entitats bancàries donaran fluïdesa a les seues prestacions per a reactivar l'economia estancada. Injectem mes diners públics als bancs perquè açò ocórrega, es continua vociferant.

Així és que la solució al deute passa per llaurar un futur en què ens puguem tornar a endeutar i, pel camí, pagar les quotes necessàries (i les innecessàries) perdent tot allò digne que vam arribar a aconseguir amb cap ni una seguretat de tornar a recuperar-ho.

Mentrestant seguim sense vore als prestadors com el que són, empreses que busquen el màxim rendiment en les seues operacions i que tenen com a únic objectiu aconseguir grans beneficis amb què atraure nous inversors i premiar als seus socis i gestors (en format dividend o salaris de ciència-ficció). No són ni han sigut mai entitats caritatives i sense ànim de lucre. No són, ni mai seran, institucions que vetlen pels drets i el ben estar dels ciutadans o dels estats.

Sent així la cosa la pregunta és la de sempre, i per què han de posseir estes entitats privades, estes empreses, el monopoli de la distribució econòmica en este món? No podrien arribar els diners públics, els que genera la gent i altres empreses, a eixa gent, als estats o a les empreses, per altres vies sense passar pels bancs i entitats financeres?

Fa uns dies que volia escriure sobre la crisi però no m'abellia. Tènia ganes de parlar de certes festes que amb major o menor lògica i sentit, convoquen amics i famílies per a disfrutar de celebracions tan carregades de tradició com incoherència. Així i tot volia parlar d'estos festejos, de la part positiva d'eixos aplecs ara en temps de comunions i sent, com he sigut, partícip en un d'ells.

Però este aplec festiu a què vaig assistir va ser el que va ser, un caldo de cultiu per a les converses sobre els mals moments, una olla a pressió que pujava de temperatura conforme eixes converses anaven incrementant el seu to i especificant els detalls de cada drama familiar. Un dia per a disfrutar va acabar amb moments complicats i màximes tensions. Gent al límit, que ho està passant molt malament, amb problemes psiquiàtrics afegits a tota la càrrega del dia a dia. Policia, metges, atacs d'ansietat i intents d'autoagressió. Pel mig, alguns, intentàvem rebaixar tensions i evitar que els xiquets, els protagonistes del dia, foren conscients d'eixa realitat i pogueren seguir en el seu món de jocs i diversions, gaudint del seu dia.

La veritat és que estos temps i els seus successos no ens deixen pegar-li mos amb certa seguida als pocs bons moments i alegries que encara ens resten.

No volia parlar sobre la crisi, no m'abellia...