Fa tan sols dos anys l'humor, el bon humor, brollava constant i extremat pel llindar de la meua boca. En certes ocasions fregava l'histrionisme i la meua empenta i determinació se m'antullaven invulnerables.
Ara em sent derrotat, exhaust i sense iniciativa, prostrat davant el dimoni de la desil·lusió. Oculte el sentit de l'humor en lo mes fons de les butxaques i en poques ocasions el trac a passejar.
Dos cares d'una mateixa història, dos melodies idèntiques i antagòniques.
2 comentaris:
Collons amb els contrastos. Francament, crec que estem necessitats del to dels Postal Service.
Si amic, crec que comença a ser una necessitat fisiològica. Alguns necessitem una bona temporada de bon ànim, musical i vital, mes que la bellesa d'algunes cançons melancòliques se m'antulla irrenunciable (però no estaria gens malament poder disfrutar-la des de la poltrona de l'alegria)
Publica un comentari a l'entrada