Este estiu els mosquits han arribat amb silenciador. Per obra i gràcia de la crisi els petits dípters vénen enguany economitzant en so i brunzits. Les decisions d'ajustos, els reajustos i les mesures adjuntes, deuen d'haver provocat la mancança i, gràcies a ella, nosaltres les víctimes ens veiem alliberats de consumir tan feridor soroll. No es pot negar, el zum-zum del mosquit és el murmuri animal amb la tonada mes estressant que conec (llevant d'algun comentari polític de baix to).
En la canícula present el cos a cos nocturn, la batalla per la supervivència de la sang, es dirimix en silenci. Sense banda sonora adjunta, sense el toc de queda previ dels nematòcers, mes que encertar intuïm la seua compareixença. I ací radica el problema. Hem passat de la consciència del perill per la vènia del remor d'ales petites, a la inquietud per la seua presència o falta, a la incertesa del silenci.
Que temps aquells els de l'estrèpit en la baralla, que bons moments viscuts els del soroll previsible i punxant.
Este estiu seguiré enrotllat en mi mateix com una serpentina, esperant a ser llançat i agafar vol. Este estiu serà el del silenci dels mosquits, el dels remors d'altres temps.
4 comentaris:
Molt oportuna entrada: són les huit del matí i m'acabe d'alçar amb tres o quatre picades de mosquit, una d'elles en la parpella. És la guerra, i caldrà armar-se. Per sort, sempre ens queda la música!
I els seus dípters, mestre, porten so incorporat? Els meus enguany són a traïció, refugiats en l'inquietant silenci. Una fabuleta com qualsevol altra per a combatre'ls, per a pal·liar esta basca i per a desarmar avorriments.
En efecte, The Low Anthem esdevenen com el perfecte flit (com m'agrada esta paraula).
Mala notícia, perquè sóc el rei de les picades d'insectes. La cançó, commovedora.
Benvingut a la república independent d'Aután. Les monarquies no m'agraden ni en versió insecticida. Este grup, Xavi, és mes que recomanable. Necessita ser rumiat, no és d'una primera oïda, això sí, però una vegada digerit i redigerit regenera endorfines del bon rotllo que no veges.
Publica un comentari a l'entrada